Atraure talent a les administracions públiques: un problema no, dos

-Bon dia, tinc un problema.

-Doncs esperi, que ara en tindrà un altre de pitjor (i és culpa seva).

Perquè el problema de les nostres administracions públiques no és -només ni principalment- la seva dificultat per atraure talent; és que, una vegada incorporat aquest talent, bona part del temps, es desaprofita. [1]

Certament cal actualitzar els sistemes d’accés i el marcs de treball per fer-los més adequats als perfils que es necessiten. Les oposicions són un excel·lent instrument per mesurar quelcom que, a dia d’avui, no té cap sentit mesurar: la capacitat per (i la disposició a) passar llargs períodes memoritzant informació. Per altra banda, ha calgut una pandèmia perquè es comenci a acceptar que es pot fer feina sense estar enganxat a una cadira determinada. [2]

El problema és que els partits tendeixen a veure l’estructura directiva de les administracions no com una eina per desenvolupar el seu programa de govern sinó com un botí a repartir

Però, de què serveix millorar aquests elements (que benvingut seria) si una vegada dins, a aquestes persones brillants i motivades, els canviem cada quatre anys (amb sort), de cop, tota l’estructura directiva professional de la qual depenen i tots els projectes que tenen entre mans?

De què serveix disposar d’un gran potencial si sis mesos abans d’aquest canvi se’ls frena (perquè cal veure què passarà), si fins sis mesos després s’han d’esperar (per veure com queda tot plegat), si el següent any se’l passen dissenyant nous projectes (perquè els antics no valen, per definició), i si la resta del cicle estan frustrats perquè no s’avança prou ràpid i quedarà molta tasca a mitges?

Quina gran organització de l’àmbit privat aguantaria una cosa així?

-Llavors, m’està dient que el problema són les eleccions, la democràcia?

-De cap manera !

El problema és que els partits –imprescindibles i beneficiosos en molts altres aspectes- tendeixen a veure l’estructura directiva de les administracions no com una eina per desenvolupar el seu programa de govern (prioritzant la capacitat professional en l’elecció de les persones titulars d’aquestes responsabilitats) sinó com un botí a repartir (prioritzant la confiança política).

-Bé, però no esperarà que el partit que guanya les eleccions i forma govern mantingui directius del partit contrari?

-No ho espero. Espero que les persones amb responsabilitats directives que trobi el nou govern no hi siguin per ser d’un partit, sinó per la seva vàlua professional i pels resultats obtinguts en la seva gestió.

-Ah, tecnocràcia ! El “Sí, Ministre”. Funcionaris intocables que remenen les cireres independentment del govern de torn…

No ens escandalitzem quan veiem que es nomena algú, per un càrrec no polític, pel fet de tenir un carnet; la cultura política i els valors socials encara ho troben natural

 -Doncs tampoc. Una direcció pública professional oberta (a interns i a externs), on es nomena per raó de capacitat i es manté o es cessa en base a una avaluació periòdica d’objectius-resultats de política pública, de forma transparent, motivada i desvinculada dels cicles electorals.

-Uf ! Això és molt complicat.

-No deu ser-ho tant, perquè diversos països han desenvolupat sistemes en aquesta línia i fa anys que circulen propostes d’Estatut de la Direcció Pública Professional de Catalunya (d’acadèmics, d’entitats i fins i tot del Govern). [3]

-Llavors, perquè no es fa?

-Arribem al cap del carrer: no es fa perquè vostè no vol.

Perquè, malgrat remugui i expliqui acudits sobre “els funcionaris”, no està interessat a reclamar-ho. Perquè no s’escandalitza quan veu que es nomena algú, per un càrrec no polític, pel fet de tenir un carnet. Perquè la cultura política i els valors socials dominants encara ho troben natural. Com fins no fa massa trobaven normals altres formes de corrupció; ara ja no tolerades.

I tanquem el cercle. Fins que això no canviï, l’atracció de talent als nivells directius –no només als tècnics i administratius- també estarà limitada. Perquè si el nomenament és per lliure designació política, sense cap mena de filtre ni un marc legal específic, la persona que assumeix la responsabilitat queda –vulgui o no vulgui, amb raó o sense- vinculada al partit que l’ha nomenat. I aquest és un factor dissuasiu per a determinats perfils, més enllà de la retribució (que en aquest segment tendeix a ser inferior que a l’àmbit privat) o del dur règim d’incompatibilitats.

Tenim doncs dos problemes: atraure talent i poder aprofitar-lo. Però la bona notícia –de tant en tant n’hi ha!- és que també tenim el coneixement acadèmic i l’expertesa professional per resoldre’ls. Sabem com fer-ho; o com a mínim com provar de fer-ho.

Confiem que, en el món de demà, serem prou exigents envers un sector que constitueix el principal instrument de la nostra acció col·lectiva (i que ronda el 40% del PIB) com per impulsar les accions necessàries.

[1] Fòrum d’Entitats per la Reforma de l’Administració · FERA (2013), Per la reforma de l’Administració: fera.cat

[2] Diversos autors (2020), Per un sector públic capaç de liderar la recuperació: esadepublic.esade.edu

[3] Associació Catalana de Gestió Pública · ACGP (2012), proposta d’Estatut de la Direcció Pública Professional de Catalunya: fera.cat