Aventures i desventures del patrimoni editorial

Dia dels Innocents

Una professora de la Universitat de Barcelona rep la trucada d’una editorial històrica i de prestigi el 28 de desembre de 1998. La professora, Mònica Baró, és especialista en història del llibre i l’edició, i el missatge de l’Editorial Joventut urgent: han de buidar el local on es conserva l’arxiu abans de final d’any. No és cap innocentada. A aquest arxiu històric, ben conservat i organitzat des de 1923, li espera un destí incert i els propietaris demanen si no hi ha cap institució interessada. La professora, entremig de contenidors de reciclatge, salva part del llegat, de manuscrits i il·lustracions originals, després d’aconseguir en un parell de dies un acord entre Joventut i l’Arxiu Nacional de Catalunya.

Aquesta situació, potser no tan al límit, ha sovintejat més del que es podria pensar i el desenllaç no sempre ha estat feliç. Una editorial plega o és comprada per un gran grup i es produeix la urgència de salvar-ne l’arxiu a risc que se’n perdi la memòria administrativa i de creació, i amb això, la possibilitat de reconstruir-ne la història. Algú es podria qüestionar quina importància té aquesta documentació, totes les preguntes són sempre legítimes i necessàries.

Empresa i cultura

Els estudis culturals, això és, la història i crítica del pensament, la ciència, l’art i la literatura, han centrat l’atenció en els actors considerats principals, en els creadors: pensadors, científics i artistes, però sovint s’oblida que la creació es desenvolupa en un sistema de producció i transmissió, i s’obvia la importància d’altres agents tècnics i econòmics que participen en l’ecosistema cultural, que possibiliten la comunicació intel·lectual i artística. Des de la sociologia se sap que no només compta el missatge, també ho fa el medi, i el medi natural de la cultura és, en part, el teixit editorial esdevingut en si mateix creador de cànon, modelador estètic i de pensament.

Actuacions públiques i conegudes, recents en el temps, han fet que al país i entre els editors es comencés a prendre consciència de la importància de la història empresarial des del vessant dels estudis culturals i del fet que dipositar la memòria en una institució pública i patrimonial és garantia de conservació

Podria semblar que el catàleg d’una editorial és abans de la seva creació una decisió sòlida i programàtica; i no, el catàleg és sovint, més que un desig acomplert, el resultat de la destil·lació, de la transacció dels editors amb els altres actors, fins i tot amb la censura, una negociació econòmica i social. D’aquí, en part, la importància dels arxius, notaris d’aquesta història interna de les editorials, en ocasions subterrània, prèvia a la concreció en forma de producte cultural, el llibre. L’arxiu contribueix a bastir la història.

Així, la història de l’edició, empresa i cultura enteses com una baula fonamental en la creació del pensament, el coneixement i l’art, són en el cor de la història cultural d’un país i cal disposar de les dades certes per tal de relatar-la. França, Països Baixos, Argentina, Gran Bretanya o Estats Units van començar a fer-ho ben abans que aquí.

Un món editorial poc estudiat

Barcelona és des de fa aproximadament 150 anys la capital de l’edició espanyola en castellà, conjuntament amb Madrid; també ho és, evidentment, de l’edició en català, i és en part capital gràcies a l’edició en les dues llengües. Barcelona i Madrid concentren el 93,2 % de la facturació a tot l’Estat, i val a dir que l’edició espanyola en termes internacionals no és menor, figura entre els primers països amb major pes editorial, força per sobre de la que li’n correspondria per dimensió econòmica i de població.

Tanmateix, fins fa poc no sabíem gaire de la història d’aquesta indústria editorial que va des de finals del segle xix,amb noms importants com ara Lluís Tasso o Henrich y Cia, fins arribar als grans grups editorials de principis de segle xxi, com Enciclopèdia Catalana, Planeta, Random, RBA i tot un reguitzell de segells que avui formen el clúster editorial català. Comparativament, coneixíem millor l’edició barcelonina de l’incunable, que la del segle i mig d’edició industrial.

Els estudiosos que havien investigat en aquest àmbit, els segles xix i xx, ho havien fet bàsicament amb les bibliografies retrospectives i els catàlegs d’editorials. Una de les col·leccions més riques per oferir aquestes eines era la Biblioteca Bergnes de Las Casas, l’antiga biblioteca de la Cambra Oficial del Llibre de Barcelona creada en 1917, integrada actualment als fons de la Biblioteca de Catalunya. Sense els milers de catàlegs d’editors i el fons de referència de la Bergnes no hagués estat possible, per exemple, la redacció de la història de L’edició a Catalunya en sis volums de Manuel Llanas.

Però eren necessàries més eines. Calia identificar i salvar de manera decidida i sistemàtica totes les fonts documentals primeres, els arxius. Persones lligades al món de la història de l’edició van ajudar força a crear la sensibilitat necessària al país. Els filòlegs Albert Manent i Manuel Llanas, i el periodista cultural Vila-Sanjuán són tres noms destacats, no els únics, també el món bibliotecari, tots plegats amb una feina pacient i persuasiva han aconseguit que en els últims vint anys hi hagi hagut un esclat d’estudis acadèmics sobre el món editorial barceloní i una proposta institucional de conservació i divulgació, el Patrimoni d’Editors i Editats de Catalunya; un portal nascut el 2015 amb un nom que encara avui concita estranyesa (sembla que es deu a l’aleshores conseller de Cultura Ferran Mascarell).

El projecte és liderat per la Biblioteca de Catalunya i coordinat per Núria Altarriba, seguint una proposta de Vila-Sanjuán, i sota el model de l’Institut Mémoires de l’Édition Contemporaine. L’IMEC també recull, conserva i estudia les editorials i els actors de la vida del llibre, amb participació d’investigadors i editors, i ho fa a la francesa, és a dir, amb més recursos i, per tot plegat, amb més ambició.

Mentrestant, alguns llençols ja s’han perdut.

Què ha desaparegut

Una de les editorials més importants de la història de l’edició en castellà, Montaner y Simón fundada en 1867, va funcionar durant més d’un segle a l’edifici que avui ocupa la Fundació Tàpies. No se’n van salvar l’arxiu, queda alguna documentació esparsa al Museu del Disseny de Barcelona i a la Biblioteca de Catalunya. Però, ¿sabem on són els de Tasso o Henrich y Cia.? Resultaria difícil reconstruir l’edició barcelonina vuitcentista sense aquests fons.

Una altra empresa històrica i internacional com va ser Salvat Editores, en ser comprada per Hachette, va perdre la seva memòria documental que es remuntaria a finals de segle xix, només se’n conserva una petita part a l’Arxiu Nacional de Catalunya. I de l’arxiu de Bruguera, què se n’ha conservat després de la transformació en Ediciones B en el si del Grupo Zeta? Probablement, la resposta entristiria.

Què s’ha salvat

Hi ha hagut més rescats gràcies a la mediació d’especialistes, com hem vist en el cas de Joventut, Llanas va redimir part de l’arxiu de les Edicions Proa, ara conservat a la Universitat de Vic, i Vila-Sanjuán va trobar acollida per al de Gustavo Gili a la Biblioteca de Catalunya; o d’hereus com Sebastià Borràs, nebot de Josep Ma Cruzet, que va vendre part dels arxius de les editorials Selecta i Aedos a la mateixa biblioteca, també els hereus de Josep Ma Vergés, editor de Destino han procedit

Tot i el lideratge clar de la Biblioteca de Catalunya i també de l’Arxiu Nacional de Catalunya en aquesta tasca, hi han participat d’altres biblioteques: la Universitat Autònoma de Barcelona va salvar els fons de Josep Pedreira, editor de la col·lecció de poesia catalana Els Llibres de l’Óssa Menor, i la Universitat de Barcelona acull el fons de l’Editorial Mateu.

Aquestes actuacions públiques i conegudes, recents en el temps, han fet que al país i entre els editors es comencés a prendre consciència de la importància de la història empresarial des del vessant dels estudis culturals i del fet que dipositar la memòria en una institució pública i patrimonial és garantia de conservació i, també, per què no, una manera d’alliberar espai i despeses a l’empresa. I així, per exemple, l’Editorial Laia va ingressar els seus fons a l’Arxiu Nacional de Catalunya, RBA va fer donació de l’arxiu administratiu d’Edicions de la Magrana a la Biblioteca de Catalunya, el Grup 62 va signar el dipòsit d’Edicions 62 i d’Editorial Empúries, i Penguin Random House feu donació de documentació dels segells de Plaza & Janés i Grijalbo.

En general, accions voluntarioses, sense ànim de lucre, per preservar la memòria cultural del país. Ha estat més recentment que han aparegut algunes variants que han vingut a complicar el panorama, la necessitat de recuperar també els arxius de les agències literàries, pagar o no per aquesta documentació, la seva deslocalització i fins a quin punt ha afectat en aquests casos el Procés. Però això dona per tota una altra conversa.

[Agraeixo el temps i les informacions de Núria Altarriba, Mònica Baró, Jean-François Botrel, Manuel Llanas, Josep Mengual, Mireia Sopena i Sergio Vila-Sanjuán.]