Crisi econòmica, desigualtats en salut

Encara no ens havíem recuperat de la darrera crisi econòmica (2008-2014) que anem directes a una altra, de durada incerta en funció de l’evolució de la pandèmia, però probablement profunda i amb un gran potencial de generació de pobresa i d’augment de les desigualtats. L’anterior va impactar fortament la situació socioeconòmica de la població: alguns dels indicadors més afectats van ser la taxa d’atur (sobretot dels joves i l’atur de llarga durada), el nombre de persones vivint per sota del llindar de risc de pobresa i els índexs de desigualtat econòmica. De retruc, tots aquests factors van afectar el seu estat de salut. Res fa pensar que aquest cop serà diferent.

Què fa que tinguem bona o mala salut? Els determinants socials de la salut són les circumstàncies en què les persones neixen, creixen, viuen, treballen i envelleixen. El nivell de salut, per tant, no té tant a veure amb la biologia individual o, fins i tot, amb les característiques del sistema sanitari, sinó que té a veure majoritàriament amb les polítiques no sanitàries.

La població amb menor nivell socioeconòmic també té una probabilitat major d’utilitzar els serveis d’atenció primària i salut mental, anar més a urgències, ser hospitalitzada i prendre psicofàrmacs que la població de major nivell socioeconòmic

Les condicions de vida, treball i habitatge són elements cabdals per una vida saludable. A Catalunya, les dades de l’Observatori de les Desigualtats en Salut ens mostren que hi ha un clar un gradient socioeconòmic: les persones de nivell socioeconòmic més desafavorit tenen una pitjor valoració del seu estat de salut, pateixen més malalties cròniques, presenten més sobrepès i obesitat, i pateixen més ansietat o depressió i més discapacitat o limitacions permanents. La població amb menor nivell socioeconòmic també té una probabilitat major d’utilitzar els serveis d’atenció primària i salut mental, anar més a urgències, ser hospitalitzada i prendre psicofàrmacs que la població de major nivell socioeconòmic.

Pel que fa al gènere, les dones tenen una pitjor valoració del seu estat de salut que els homes, pateixen més malalties o problemes de salut crònics i presenten més problemes d’ansietat i depressió, i discapacitats i limitacions permanents. A més a més, les dones visiten més els centres de salut mental i prenen més psicofàrmacs que els homes. Pel que fa a l’edat, s’observa que la salut i la utilització de serveis de les persones de 65 anys o més està fortament relacionada amb la quantitat de les seves pensions. Les persones amb una pensió no contributiva (normalment menys generoses) són sistemàticament les que presenten pitjors resultats de salut i més utilització de serveis.

“Per respondre a l’actual conjuntura caldrà, d’una banda, enfortir el sistema sanitari, sobretot l’atenció primària, que és el seu principal element redistribuïdor. D’altra banda, desplegar polítiques interdepartamentals de “salut a totes les polítiques”

Un grup de població que mereix una atenció especial és la infància, una etapa clau en la formació de les capacitats que promouen el benestar al llarg del cicle de vida. També és un transmissor estructural de les desigualtats, tant pel que fa a la situació socioeconòmica com pel que fa a la salut: infants pobres seran adults pobres, i infants malalts seran adults malalts. Un estudi recent de l’Observatori del Sistema de Salut de Catalunya (OSSC) suggereix que existeix gradient socioeconòmic negatiu en un ampli ventall de malalties infantils: com menys nivell de renda, més probabilitat de patir la malaltia. Això es pot veure en patologies com tuberculosi, obesitat, hipertensió essencial i hipòxia intrauterina, traumatisme i asfíxia en néixer, tant en nenes com en nens. En aquest context, la relació del nivell educatiu amb l’estat de salut ha estat molt estudiada. La literatura demostra que a major nivell educatiu (de la persona i dels seus progenitors), millor estat de salut i major esperança de vida. Així, l’educació es pot considerar com un input de la funció de producció de salut, la qual cosa evoca la necessitat de garantir l’educació, especialment en l’etapa de l’educació primària.

Catalunya disposa d’un element clau, que és un sistema sanitari amb cobertura universal i atenció gratuïta que garanteix el dret fonamental a la salut de totes les persones que viuen a Catalunya. El fet de desvincular l’accés a l’assistència sanitària i el seu finançament de la condició laboral és bàsic per tal de garantir la contribució de la sanitat a la cohesió social. La COVID-19 està suposant un repte pel sistema sanitari. L’augment de l’ús de la telemedicina li ha facilitat el contacte amb la ciutadania, però ha disminuït la seva accessibilitat: els grups de població amb menys recursos tecnològics (persones d’edat avançada o de nivell socioeconòmic baix) s’han trobat en situacions de vulnerabilitat. A més, la COVID-19 no ha afectat a tothom per igual; a Catalunya, i a d’altres contexts, s’han constatat desigualtats: a menor nivell socioeconòmic, major nombre de contagis i major mortalitat.

Per respondre a l’actual conjuntura caldrà, d’una banda, enfortir el sistema sanitari, sobretot l’atenció primària, que és el seu principal element redistribuïdor. D’altra banda, desplegar polítiques interdepartamentals de “salut a totes les polítiques” (d’educació, d’habitatge, de treball, de medi ambient, entre d’altres). Aquestes han d’anar dirigides a pal·liar les desigualtats en els determinants de la salut, de manera que ens ajudin a enfrontar-nos a la nova realitat de manera més cohesionada.