El cohousing sènior com a alternativa

El 2000 es va inaugurar la primera cooperativa de gent gran a Màlaga, Residencial Santa Clara. Al cap de 10 anys n’arribarien d’altres similars a altres zones d’Espanya: Trabensol, Profuturo, Puerto de la Luz; i a Catalunya, La Muralleta, que es va construir a Santa Òliva, un poble proper al Vendrell. Des d’aleshores l’atenció mediàtica i l’interès per aquestes iniciatives ha crescut exponencialment. El 2015 identifiquem 36 noves iniciatives, i segons Cohousing Spain, actualment ja hi ha prop de 200 grups. A més, segons el nou estudi del BBVA sobre les preferències de jubilació, a un 86% dels que ara tenen entre 42 i 62 anys els agradaria viure en un cohousing.

Gràcies a una beca Leonardo del BBVA, el 2015, vam poder constatar que l’enorme diversitat de projectes de sènior cohousing amagava un gran consens sobre els espais que calia evitar.

Les persones que van participar en l’estudi no volien acabar en una residència. En tenien, en general, molt mala experiència. Les veien com a espais hospitalaris, pensats per optimitzar la feina dels professionals, i no com a espais en els quals hom pugui sentir-se com a casa controlant els aspectes més quotidians de la seva vida. Això afecta especialment els col·lectius minoritzats per orientació sexual, origen cultural o diversitat funcional que acostumen a sentir-se discriminats per no adaptar-se als constructes de vellesa que tendeix a imposar el funcionament de les residències. A més, persisteix la idea entre ells que la major part de residències són llocs als quals un va que el cuidin però no a viure la vida que li queda.

El sènior cohousing és un intent per crear espais en els quals sigui possible autogestionar la mateixa vida fins al final, viure en entorns socialment estimulants, en els quals un compateixi coses amb els altres, i en el qual es garanteixi la continuïtat assistencial des del suport mutu informal fins a les cures professionals.

Però els grups que promouen el sènior cohousing tampoc volen envellir a casa. Encara que envellir a la teva pròpia casa és possible si tens suport familiar i serveis a domicili suficients, per a aquests grups en realitat és una molt mala idea. En primer lloc, perquè moltes cases, barris i pobles estan molt poc adaptades a les necessitats que apareixen en aquesta etapa de la vida. De fet, és molt habitual trobar persones grans soles a cases i pisos grans sense gairebé cap possibilitat de sortir al carrer per trobar-se amb algú. La vida suburbana, ideal de progrés social i de qualitat de vida per a les famílies, converteix les cases en les presons d’or per a persones grans. En segon lloc, perquè encara que es pugui disposar dels serveis necessaris a casa, amb el pas dels anys les amistats van morint, els veïns de l’escala passen a ser desconeguts, el barri o el poble es transforma de manera cada vegada més accelerada, i el contacte amb la família es fa més ocasional.

Construir una altra casa

La idea per a aquests grups és envellir a casa però per fer-ho cal sortir de casa i construir-ne una altra més ben adaptada físicament i socialment a allò que vindrà, i que sigui per a una comunitat diferent de la família o les actuals comunitats de veïns. Aquesta comunitat ha de ser un grup de gent amb qui compartir nous projectes i activitats, i amb qui buscar solucions als problemes que vagin sorgint a mesura que cada vegada siguin més grans. Això inclou les cures, que és un element central d’aquests projectes a Espanya.

Volen decidir col·lectivament com volen ser cuidats i com volen cuidar, establint estratègies de suport mutu, definint els límits del que poden assumir o no, dissenyant models de provisió de cures i de pagament dels serveis que necessitin. De fet, tots els projectes, com expliquen ells mateixos, són “finalistes”. Estan pensats per viure allà fins al final i que la persona no hagi d’anar-se’n si cada vegada necessita més suports i cura professional. Molts d’ells tenen serveis de càtering amb cuina industrial i fins i tot unitats assistides per a les persones que requereixin atenció continuada.

Això els confereix un caràcter bastant únic. A Dinamarca, el país on hi ha més projectes d’aquest tipus del món, les persones que viuen a sèniors cohousing (seniorbofaellesskab) es donen suports puntuals i voluntaris però en cap cas no converteixen la cura de les persones que els requereixen en un assumpte comú a gestionar per la cooperativa. És una obligació de l’ajuntament i dels serveis socials, en cap cas un deure per a aquestes comunitats. Les persones reben els serveis d’atenció domiciliària necessaris a casa independentment que visquin en un cohousing o en un altre tipus d’habitatge; i no s’espera que la família, i en la seva absència una comunitat de veïns, s’hagi de fer càrrec d’aquestes cures.

Al contrari, els sènior co-housing a Espanya són cooperatives que assumeixen aquesta funció. De fet, les administracions estan començant a regular-les i a incloure-les com a part del catàleg de serveis socials, com succeeix Astúries. És una cosa que els mateixos grups estan buscant des de fa temps perquè els serveis de compte a domicili són insuficients i acaben essent les dones les que acaben assumint la major part de la feina. Són les filles, netes i parelles les principals damnificades d’un sistema que familiaritza, feminitza i precaritza les feines de cures.

Per aquesta raó, les dones, que són majoria en aquestes iniciatives, tenen clar que cal buscar una alternativa a la cura familiar tal com l’entenem. Promouen el cohousing per evitar que els seus fills, especialment les seves filles, hagin de cuidar-los; i per evitar veure’s cuidant les seves parelles sense suport i en solitud.

Repensar l’envelliment

El sènior cohousing és fonamentalment un intent per repensar i viure el que significa envellir a casa o en una residència. És un intent per crear espais en els quals sigui possible autogestionar la mateixa vida fins al final, viure en entorns socialment estimulants, en els que un se senti part i comparteixi coses amb els altres, i en el qual es garanteix la continuïtat assistencial des del suport mutu informal fins a les cures professionals. Això no es tradueix en un únic model, ja que hi ha des de ciutats per a grans amb tota mena de serveis, com és el cas de Brises del Cantàbric, a habitatges acoblats amb espais comuns, com la Muralleta.

Tot i així, sí que és cert que tots ells, fins ara, es basen en una idea d’autogestió que encarna una manera d’envellir molt concreta, que també genera les seves exclusions.

Els projectes de cohousing han estat promoguts per persones al voltant dels 65 anys, eminentment dones, amb ingressos mitjans i alts i trajectòries professionals estables. L’autopromoció i autogestió requereix no només capital econòmic sinó molt capital social, polític i cultural. A més, la capacitat d’aprenentatge d’aquests grups, poc habitual i en molts casos heroica, encarna una imatge de la vellesa molt allunyada de les tradicionals imatges de declivi, retir i descans. Són les mateixes persones grans les que es fan càrrec del seu propi envelliment i ho planifiquen, intervenen sobre el mateix estil de vida per preparar-se millor per a la vellesa, no esperen que siguin els familiars o l’estat qui els marqui el camí. Això fa que l’administració comenci a apostar per a aquestes iniciatives perquè les considera bones per tal de promoure l’envelliment actiu.

Així doncs, no és només necessari obrir la creació de projectes de cohousing a una diversitat més gran de persones grans, sinó explorar com es pot fer viable en aquests projectes formes de vellesa vulnerables, fràgils, i allunyades de l’èpica i hiperactivitat.