El lloc on s’amaga la memòria

Els arxius personals dels escriptors constitueixen un lloc íntim, ocult al coneixement d’altres, però el contingut del qual resulta fonamental a l’hora de reconstruir el procés creatiu i el món complex que es genera al seu voltant. Aquest espai profund, íntim, no incumbeix només a allò que el mateix escriptor ha estat capaç de crear, sinó també a la seva vida personal, família, amics, amors i relacions professionals, tant en la relació tant amb altres autors com amb editors o altres professionals relacionats amb aquest variat món que constitueix la creació literària.

Els manuscrits literaris són una font única per a qualsevol tasca relacionada amb feines d’investigació sobre el procés creatiu. Avui resulta emocionant contemplar, per exemple, manuscrits dels nostres escriptors del Segle d’Or i comprovar la brillantor del seu domini del llenguatge, el desenvolupament de les seves idees, les guixades i les anotacions marginals… una font inesgotable d’informació que ens ajuda a conèixer i entendre millor als escriptors i les seves obres.

Sabem que moltes d’aquestes obres s’han perdut i així hem deixat de rebre una part important del seu llegat, però som conscients que aquelles que ens han arribat avui són aquí perquè, en algun moment, algú les va conservar i les va dipositar en un lloc que es va encarregar de la seva custòdia, conservació i transmissió.

La digitalització de continguts, la posada a disposició de dades en obert i la possibilitat de realitzar tasques de col·laboració, que permeten compartir coneixement entre diferents comunitats, obren un nou camp d’interès que incrementa el valor d’aquest tipus de documents.

Encara que hagin transcorregut molts anys i encara que avui la permanència de l’obra editada estigui garantida per l’elevat nombre d’exemplars, no passa el mateix amb els manuscrits i altres documents que formen els arxius literaris. El seu nivell de volatilitat i, per tant, el perill de la seva desaparició és molt gran. Els motius són diversos, a banda de la fragilitat dels suports mateixos. En moltes ocasions no se’ls concedeix la importància que tenen o es cerca un benefici econòmic exagerat que impedeix que cap institució els pugui adquirir.

Arxius a biblioteques nacionals

Per això les biblioteques nacionals de diferents països van iniciar fa ja força temps una política activa per sensibilitzar escriptors, editors, dissenyadors, artistes… i fer-los veure que els seus “papers” tenen un enorme valor cultural i que poden dipositar-los a una biblioteca. Aquests espais, les biblioteques nacionals, conserven la producció cultural dels països i s’hi poden estudiar els textos en la seva totalitat: des de la primera idea de l’escriptor, plasmada en un manuscrit, fins a la última edició de l’obra. La col·lecció d’arxius personals de la Biblioteca Nacional d’Espanya està formada en aquest moment per 158 conjunts documentals de creadors de disciplines diverses, la majoria escriptors, que han ingressat a través de compra o donació. Destaca l’increment de donacions dels darrers últims anys, la qual cosa suposa un repte important per dona resposta a la confiança dipositada.

Aquest punt és fonamental. Sabem que lliuren una part de les seves vides, la seva obra, i sabem que ho fan compromesos amb el patrimoni públic. Per tant s’ha de donar una resposta ràpida i rigorosa per tal que el fons pugui ser catalogat i a disposició dels investigadors tan aviat com sigui possible. Sabem que qui diposita aquest tipus d’arxius a una institució pública, volen tenir la garantia de la permanència i transmissió de la seva obra, però demanen, i hi tenen tot el dret, que des de les institucions es faci els possibles perquè aquestes fonts, que són bàsiques per a qualsevol estudi, puguin posar-se aviat a disposició dels investigadors i contribueixin així a la creació d’un coneixement nou que enriqueixi l’obra de l’autor.

En aquest sentit un altre aspecte especialment rellevant és que el lloc on siguin dipositats aquests arxius sigui un lloc de referència, és a dir, que se sàpiga on s’ha d’anar si es vol fer una recerca sobre algun autor. Un dels problemes a l’hora d’iniciar una feina d’investigació d’aquesta mena és la dispersió, que fins i tot s’uneix a la deslocalització de les fonts, fet que, en si mateix, constitueix una dificultat afegida.

Col·laboració institucional

A l’era d’internet quan es parla de lloc ja no es pot pensar només en un espai físic. La digitalització de continguts, la posada a disposició de dades en obert i la possibilitat de realitzar tasques de col·laboració, que permeten compartir coneixement entre diferents comunitats, obren un camp d’interès nou que incrementa el valor d’aquest tipus de documents. D’acord amb la llei de la propietat intel·lectual, les obres protegides, és a dir aquelles d’autors dels que no han transcorregut 80 anys des de la seva mort, poden consultar-se sense finalitat lucrativa a biblioteques o altres institucions de caràcter cultural per a finalitats d’investigació.

Això obre un camp de col·laboració nou entre institucions i permet compartir recursos independentment de la localització dels documents, creant a internet llocs en els quals es puguin localitzar les fonts en relació amb un fons concret, sense tenir en compte la institució on físicament estiguin localitzades. Els textos que no siguin de domini públic només podrien ser accessibles des de biblioteques o centres d’investigació, a través de xarxes segures que garanteixin la protecció de la propietat intel·lectual i prèvia autorització de la persona posseïdora dels drets. De la mateixa manera els documents digitalitzats es podrien intercanviar entre organismes diferents i d’aquesta manera poder completar col·leccions d’institucions amb interessos comuns. No oblidem que, a l’era digital i en un món cada vegada més globalitzat, ja no és tan important la possessió com l’accés i la finalitat ha de ser tant la preservació d’un llegat com la possibilitat de la seva consulta i la facilitat per a la creació de coneixement.

Des de biblioteques nacionals, les col·leccions de les quals constitueixen un patrimoni comú per a molts territoris, es poden abordar projectes d’aquesta mena. La Biblioteca Nacional de França ho fa amb diversos països del món a través del seu projecte Patrimonis Compartits i des de la Biblioteca Nacional d’Espanya estem treballant amb altres institucions per impulsar aquest tipus de col·laboracions, que faciliten l’accés a col·leccions que conformen i enriqueixen una història comuna. En aquest sentit es podria iniciar una fructífera col·laboració entre la Biblioteca Nacional d’Espanya i la Biblioteca de Catalunya i construir aquell lloc comú des d’on accedir al nostre patrimoni compartit.

Avui el repte és unir esforços i posar en marxa projectes amb resultats beneficiosos per a tots. Volem que aquesta memòria oculta, que deixen els escriptors i el seu món de testimonis entorn del procés de creació literària, no es perdi i s’obrin les portes d’aquests llocs on segur s’amaga una cosa única i desconegut. Com passa amb tantes altres coses, tot depèn de la voluntat d’acord.