Europa com a esperança digital

La revolució digital està tirant a terra les conquestes polítiques de la revolució francesa i els avenços socials de la revolució industrial, com també el pacte entre el capital i el treball que va neutralitzar els conflictes socials del capitalisme fordista. Les causes rauen en el tsunami de dades que han provocat el capitalisme cognitiu, les tecnologies exponencials i el desenvolupament d’una economia de plataformes sense regulació, que devoren la prosperitat –sense redistribució equitativa– dels seus beneficis materials i produeixen uns costos marginals de desigualtat que soscaven la viabilitat mateix de la democràcia liberal.
Certament, és un canvi tan radical que amenaça d’enfonsar la democràcia liberal. N’hi ha hagut altres vegades que s’ha vist en perill; ara, però, som davant d’una 
desestabilització que n’afecta els fonaments de l’arquitectura de legitimació. La crisi que enfronta en compromet l’essència mateix, que no és una altra que la fe humana en la llibertat i el progrés, fe afeblida per l’assalt d’un sumatori de vectors que propulsen les dades i els algorismes, i on els éssers humans corren el risc de caure vençuts als peus d’un poder tecnocràtic que els condueix vers la insignificància. Això, tant quant al maneig dels afers del món com pel que fa a l’administració de la pròpia vida intransferible.

Leviatan tecnològic

Hobbes truca a la porta de la democràcia amb l’oferta d’un Leviatan tecnològic. Proposa un pacte entre l’home i la tècnica que atorgui a la tècnica un poder absolut per a garantir la nostra supervivència a canvi de l’obediència absoluta mitjançant les promeses utòpiques del transhumanisme i el silenciament clientelar de la renda bàsica universal. Aquests dispositius de seducció responen a una estratègia tecnocràtica que aparta qualsevol debat sobre la revolució digital.

Encara hi ha marge per al canvi i per a dissenyar una alternativa a la dictadura digital que s’insinua a la línia de l’horitzó

Les qüestions que planteja aquest escenari són clares. Acceptarem convertir-nos en víctimes clientelars d’un poder tecnològic que esculli per nosaltres? Som a temps d’impedir-ho? La meva resposta és que hi ha una alternativa possible si la humanitat agafa les regnes del seu destí. Si es mobilitza per canviar el que la Ginebra californiana dels sants digitals i el mandarinat tecnològic de la Xina neoimperial donen per definitiu. Val a dir que les societats obertes defensen que el futur no està mai escrit. Ni tan sols ara, quan l’escriptura algorítmica sembla desmentir-nos. Si més no a Occident, encara hi ha marge per al canvi i dissenyar una alternativa a la dictadura digital que s’albira en la línia de l’horitzó. És essencial enformar un relat de revolta crítica enfront del statu quo tecnològic. I és fonamental mobilitzar els reductes de llibertat i consciència cívica que perduren enmig de les dificultats.

Resistència contra la distòpia

Europa té aquí un paper fonamental. Pot ser el protagonista global d’una resistència contra la distòpia tecnològica que protagonitzen els models xinès i nord-americà. Continua assentada, tot i la seva crisi, dins de les coordenades d’una societat democràtica capaç de reinventar-se a si mateixa i projectar-se com un espai de llibertat, obert als drets i a l’esperança de l’home. Per això, ha de reactivar l’humanisme que actualitzi l’avantatge competitiu de ser una civilització que, des de fa 2.500 anys, reflexiona sobre la relació entre la tècnica i l’home. Allò va començar amb el Protàgores de Plató i arriba fins avui a través del fil conductor d’una idea de responsabilitat basada en drets digitals, propietat sobre les dades, imperi de la llei sobre els algorismes i lluita contra els monopolis de les corporacions tecnològiques: al capdavall, una idea republicana al servei de la llibertat d’una humanitat acrescuda, de la qual brolli un liberalisme tecnològic per al segle XXI.