Geopolítica de la pandèmia i de la recuperació

La geopolítica parteix de la premissa que la geografia condiciona la política. Quan es parla de geopolítica se sol posar el focus en la rivalitat entre potències, els espais d’influència o el control d’infraestructures estratègiques. Tanmateix, també hi ha una altra geopolítica, la cooperativa, que es manifesta quan la geografia afavoreix respostes conjuntes, l’intercanvi d’informació i la construcció d’institucions. La pandèmia ha estat un fenomen de tal magnitud que ens obliga a revisar les visions geopolítiques preexistents, preguntant-nos si la geografia segueix sent un factor clau, si les formes de governar el sistema internacional han d’actualitzar-se i si els processos de recuperació post-pandèmica alteraran les dinàmiques de cooperació, competició i conflicte.

Per poder avançar i pensar què ens espera al 2021 i més enllà, cal mirar enrere. I de l’any 2020 se’n poden extreure algunes lliçons del que podríem anomenar la “geopolítica de la pandèmia”. S’ha constatat l’altíssim nivell d’interdependència i connectivitat, generant un sentiment de vulnerabilitat compartida i la necessitat de respostes coordinades. I precisament per això, s’han fet encara més evidents les disfuncions dels mecanismes de governança global, amb l’Organització Mundial de la Salut convertida en un camp de batalla entre potències i amb un Consell de Seguretat de les Nacions Unides incapaç d’aprovar una senzilla declaració sobre la pandèmia fins a l’1 de juliol, després de mesos de deliberacions i vetos creuats i quan ja es registraven 10 milions de casos arreu del món.

Si hi ha una lliçó a  extreure del trauma viscut l’any 2020 és el valor de la cooperació, il·lustrat entre d’altres per la predisposició de científics de diferents països per compartir informació sobre com fer front a la malaltia, amb avenços tan notables com la identificació del mapa genètic del virus en un temps rècord i només 10 mesos després, l’inici del procés de vacunació

En el dia a dia, les fronteres s’han fet més visibles que mai, amb unes traves a la mobilitat internacional, però també a la interna, sense precedents. I també s’ha vist la força de les tendències nacionalistes, amb moments especialment dramàtics com les baralles per adquirir mascaretes, equips de protecció i ventiladors. I malgrat això, si hi ha una lliçó a  extreure del trauma viscut l’any 2020 és el valor de la cooperació, il·lustrat entre d’altres per la predisposició de científics de diferents països per compartir informació sobre com fer front a la malaltia, amb avenços tan notables com la identificació del mapa genètic del virus en un temps rècord i només 10 mesos després, l’inici del procés de vacunació.

L’any 2021 la geopolítica de la pandèmia dóna pas a la geopolítica de la recuperació. Tot sembla indicar que en algun moment d’aquest any canviarem de rasant i s’iniciarà un procés de recuperació que serà llarg, desigual i plena de possibles sotracs. La recuperació no serà només sanitària, sinó també econòmica o fins i tot emocional. L’eficàcia i disponibilitat de la vacuna marcaran el ritme d’aquesta recuperació i per tant caldrà estar molt atents a la geopolítica de la vacuna: on es produirà i s’emmagatzemarà? Com es distribuirà? A quins territoris arribarà abans i quins quedaran enrere? Pot un país sentir-se segur si els seus veïns immediats no ho estan? Quines noves relacions de dependència es crearan i sobre quines bases?

Hi ha tres formes diferents de pensar la geopolítica. Una visió clàssica o imperial ens portaria a fixar-nos en la creació o expansió d’espais d’influència des d’una lògica de competició permanent entre potències. De la mateixa forma que s’estan configurant esferes digitals que pivoten entorn dels Estats Units i de la Xina, potser acabem el proper any parlant d’esferes d’influència sanitària. El més probable és que les potències reemergides com Rússia i la Xina utilitzin les seves vacunes per consolidar o ampliar els seus espais d’influència, per assegurar-se suports i comprar silencis o fins i tot per debilitar la cohesió dels seus rivals. Occident no serà un simple espectador. En la mesura que s’han adquirit més dosis de les necessàries, aquests excedents passaran a formar part de la caixa d’eines de les seves polítiques exteriors. Els països receptors també jugaran les seves cartes, contraposant les ofertes dels diferents socis per maximitzar els seus interessos.

Una visió alternativa de la geopolítica posaria el focus en factors estructurals i més concretament en les relacions centre-perifèria. A finals del 2020 hem pogut veure a l’Índia i a Sudàfrica liderant els països del sud global demanant a l’Organització Mundial del Comerç que suspengui temporalment la propietat intel·lectual sobre vacunes i medicaments mentre duri la pandèmia. Els països occidentals s’hi han negat. També han vist la llum estimacions que indiquen que mentre que bona part dels països industrialitzats podrien haver adquirit immunitat a finals del 2021, una part important dels països de renda baixa i mitja hauran d’esperar al 2024. Si és així es configurarà una desigualtat sanitària amb clares repercussions a nivell econòmic. A tot això cal afegir les desigualtats internes. L’any 2021 hi haurà processos de recuperació, però seran en forma de K, amb territoris, sectors i individus capaços d’adaptar-se a les noves circumstàncies i de beneficiar-se de plans d’estímul, i d’altres que continuaran atrapats dins del túnel.

La cooperació també serà essencial per a refer-se del trauma social i econòmic de la pandèmia. Durant l’any 2020 s’han fet passes enrere en la lluita contra la pobresa, la fam i la igualtat de gènere. Per tant, caldrà actualitzar i donar més força encara a l’agenda 2030 si es volen assolir els Objectius de Desenvolupament Sostenible

Una tercera visió, també alternativa a la geopolítica clàssica, és la que posa el focus en la governança i els instruments de la cooperació internacional, bé sigui a nivell global, regional o transfronterer. Un dels millors exemples d’aquesta geopolítica cooperativa és la que encarnen iniciatives com COVAX a través de la qual governs, organitzacions internacionals i fundacions privades estan unint esforços per accelerar la producció i distribució de la vacuna, de forma que almenys un 20% de la població pugui rebre-la l’any 2021, independentment de si es tracta de països rics o pobres. La cooperació també serà essencial per a refer-se del trauma social i econòmic de la pandèmia. Durant l’any 2020 s’han fet passes enrere en la lluita contra la pobresa, la fam i la igualtat de gènere. Per tant, caldrà actualitzar i donar més força encara a l’agenda 2030 si es volen assolir els Objectius de Desenvolupament Sostenible. També caldrà unir esforços per afrontar un any d’alt risc si parlem de crisis humanitàries, amb conflictes que es descongelen i problemes estructurals que s’acumulen, com la manca de recursos de l’Oficina de les Nacions Unides per a la Coordinació d’Assumptes Humanitaris (OCHA). La lògica cooperativa també es pot traslladar a les relacions de veïnatge. Un país no tindrà unes mínimes garanties de superar la pandèmia –i menys encara d’iniciar el procés de recuperació econòmica– si els seus veïns estan immersos en una crisi sanitària.

Àrees d’influència, relacions de dependència i mecanismes de cooperació internacional. Tots tres ingredients estaran presents en la geopolítica de la recuperació postpandèmia i no serà la geografia sinó la política el que determinarà en quina proporció.