La desintermediació política
Hi ha quelcom paradoxal en la percepció que tenim dels partits polítics. Existeix un sentiment negatiu contra el seu aparentment excessiu múscul en les institucions i la seva colonització de l’Estat. Al mateix temps la crisi dels partits és una idea recurrent, que en alguns casos condueix a la tesi de la seva desaparició imminent. Avui el seu suport, mai esplèndid, està sota mínims. El 2012 l’Enquesta Social Europea reflectia una caiguda important de la confiança en els partits en totes les democràcies de la UE. Al costat d’Itàlia, Espanya és el país amb major desconfiança: el 42,1% li atorgava un 0 de credibilitat. Al setembre de 2018, el CIS recollia que prop d’un de cada tres ciutadans els veien com el principal problema. En el rerefons de la radiografia, abans que colonització o desaparició, el que es manifesta és més aviat un procés de desintermediació de la política democràtica que està arribant també als partits. Desintermediació: procés d’aprimament i pèrdua del monopoli del paper mediador entre l’Estat i la societat exercit per partits, sindicats, patronals, organitzacions d’interessos, mitjans de comunicació tradicionals, entre d’altres, en benefici d’una relació més directa entre governants i ciutadans. I amb això, es dilueix el pes d’alguns dels trets més visibles dels partits: programa, congressos interns, agrupacions territorials, seus físiques en pobles i ciutats.
Organitzacions virtuals
En els últims anys s’ha vingut prestant atenció a les conseqüències que aquesta desintermediació produïa en la relació entre els partits i la societat: proliferació de primàries i referèndums interns, personalització de les campanyes electorals, presència dels representants a les xarxes etc. La campanya del nou president Jair Bolsonaro o l’organització quasivirtual de partits com Podem o 5 Stelle són clars exponents d’aquesta mutació, que molts interpreten com un ocàs.
No obstant això, la desintermediació també produeix conseqüències en la relació entre els partits i les institucions de l’Estat. En general, molts observadors i agents polítics segueixen instal·lats en l’esquema mental del que Manuel García Pelayo va denominar l’Estat de partits. En ell els partits s’erigeixen en els protagonistes absoluts de la vida pública i monopolitzen l’accés i la connexió entre la ciutadania, els parlaments i, sobretot, els governs. Però aquest monopoli va deixar fa temps de ser realitat, allà on alguna vegada va poder haver-ho estat. Amb quines implicacions?
Reclutament de ciutadans
D’entrada la principal funció dels partits té a veure amb el reclutament de ciutadans per assolir càrrecs públics. La força que abans havien tingut, gràcies a la solidesa dels seus ancoratges socials, els havia permès operar com a canals d’accés al govern per als dirigents més rellevants. Però el declivi de la seva legitimitat els està portant a utilitzar el poder de realitzar nomenaments per promocionar també persones externes al partit que aportin una legitimitat carismàtica a causa de la seva reputació en espais diferents de la política: periodistes i comunicadors, activistes de causes socials i humanitàries, artistes o esportistes. Com assenyala Steve Richards a The Rise of the Outsiders el declivi de la política convencional ha obert la porta del poder a novells gairebé sense entrenament en els gimnasos dels partits. Sovint, aquests diputats, ministres i alts càrrecs sense passat polític solen resultar més atractius que els injuriats funcionaris de partit.
Jutges, tecnòcrates o les apel·lacions plebiscitàries poden convertir-se en nous canals de decisió
que permetin als polítics evadir la seva responsabilitat
Però també anem descobrint que la seva falta d’experiència política ha de ser suplerta amb una formació accelerada en l’exercici del càrrec, de manera que la responsabilitat
de govern passa a convertir-se en l’etapa d’educació política d’aquests nous representants. Ens queda per veure fins a quin punt la traducció de les institucions en espais de formació d’elits polítiques in-progress va permetre la seva renovació, o per contra afavorirà una major subordinació de les palanques del poder davant aquests polítics sense passat.
Xarxes clientelars
Un altre aspecte té a veure amb l’ocupació del patronatge: la capacitat dels partits de generar xarxes clientelars mitjançant la distribució de favors, ajudes, adjudicacions o nomenaments en entitats autònomes. Es tracta d’un aspecte que varia enormement entre països, i que en molts casos està connectat amb pràctiques irregulars (com han explicat Dahlström i Lapuente a Organizando el Leviatán). No obstant això, els canvis en els partits plantegen nous interrogants. Si en el passat podien utilitzar aquests favors per al desplegament del seu programa o el reforçament de la seva base, l’ús del patronatge per part de líders amb partits més febles pot afavorir l’ocupació d’aquests recursos al servei de lleialtats personals i no de partit. De fet en Party and Democracy Piero Ignazi aporta evidències que aquestes pràctiques ja no es limiten als casos de partitocràcia tradicional, com Àustria, Itàlia o Bèlgica.
L’últim aspecte es refereix a l’impuls de les polítiques públiques. Sabem que els partits polítics
tenen poca influència sobre l’agenda dels governs. Ja sigui per les restriccions que imposen les relacions internacionals o la globalització, o per la incapacitat dels propis partits. La desintermediació pot accentuar l’efecte pervers d’aquesta dinàmica: allà on hi ha una elevada funcionarització d’aquests càrrecs, com passa a Espanya, són ells els que acaben decidint generalment l’orientació programàtica en la majoria de polítiques dels partits, més enllà del que diguin els manifestos i documents congressuals. Més que colonització de l’Estat, una estatalització dels partits.
Que decideixin altres
Les implicacions d’aquests canvis poden anar més enllà del que ens pensem. El debilitament dels partits provoca que els líders governants se senten cada vegada més insegurs i vulnerables per prendre decisions difícils que posin en risc els seus càrrecs. Per això, poden preferir desviar la responsabilitat de prendre aquestes decisions a altres instàncies, allunyades del focus representatiu de la política tradicional. D’aquesta manera, jutges, tecnòcrates o les apel·lacions plebiscitàries poden convertir-se en nous canals de decisió que permetin als polítics evadir la seva responsabilitat. Com va dir una vegada Juncker, “els polítics sabem el que cal fer; el que no sabem és com tornar a guanyar les eleccions si ho fem”. No se m’acut una fórmula millor per sintetitzar l’horitzó de la desintermediació.