La realitat espanyola reclama posicions madures

Una Commonwealth mediterrània, un Benelux per a Espanya… són termes que darrerament s’han tornat a suggerir com a via per superar i sortir del nostre embús polític i de bloqueig que corre el risc de fer-se crònic. Critiquen el model radial, l’efecte capitalitat i el madrileñismo polític i plantegen un model en xarxa i inspirat en la tradició federal basat en l’equilibri entre autogovern i govern compartit. Si el que es vol dir amb això és que ha d’obrir-se camí una idea diferent de les Espanyes de segle XXI i que hauríem de ser capaços de teixir acords i noves aliances al voltant d’una agenda centrada en la defensa dels interessos comuns concrets i reptes col·lectius compartits, en una forma diferent d’entendre i exercir el poder territorial, des del respecte mutu de tots els actors concernits, garantint el principi d’equitat, amb vocació d’anar molt més enllà de l’eix mediterrani, estic d’acord.

No crec que sigui qüestió de noms, sinó de voluntat política per voler explorar noves vies per teixir aquests acords. Em temo que la via per la qual s’ha de transitar és molt estreta, està plena d’obstacles i en alguns casos ni tan sols està traçada encara. Però valdria la pena intentar-ho. Els temps excepcionals que vivim ho exigeixen amb urgència com mai abans en dècades. Albert O. Hirschman, en la seva obra monumental Retòriques de la intransigència, reclamava ja el 1991 la necessitat d'”una posició madura” com a tercera via. Tres dècades després també estic d’acord amb aquella crida a les bondats de la moderació. Del potencial de les zones temperades enfront dels pols. De fet, crec que ser moderat és l’única manera de ser radical. L’única forma d’aconseguir avanços i millores irreversibles, d’entendre la democràcia en societats complexes, fracturades, replegades i amb identitats compartides, de donar ple sentit a la governança i d’entendre la governabilitat a les nostres democràcies.

Necessitem “posicions madures” enmig de tanta polarització. Reconstruir ponts, encara que siguin fràgils passarel·les, serà millor que mantenir trinxeres i estacades

Això obliga a atrevir-se a sortir de les respectives zones de confort cultural i polític, pensar en la nostra realitat econòmica i social, abandonar l’estèril estratègia política de la polarització, comprendre la diversitat profunda de les nostres societats, recuperar el principi de lleialtat i reconèixer la distribució real de poder en societats creixentment heteràrquiques, en paraules d’Innerarity. Són, al meu parer, condicions necessàries. Dependrà, bàsicament, de la voluntat, de la visió estratègica i de la capacitat de lideratge dels actuals actors polítics. Perquè serà la praxi política, l’acord i el pacte permanent, el que farà possible obrir un nou temps en aquesta Espanya que està deixant de ser el millor exemple d’allò que significa el projecte europeu, per convertir-se en un dels seus majors problemes. Sé que aquest no és el nostre comès, però des d’àmbits acadèmics i des de la mateixa societat civil organitzada també es pot acompanyar els actors polítics i contribuir a la discussió. Ens hi va molt en això.

Necessitem “posicions madures” al mig de tanta polarització. Reconstruir ponts, encara que siguin fràgils passarel·les, serà millor que mantenir trinxeres i estacades. La guerra de posicions de la Primera Guerra Mundial, va ser devastadora i la vida a les trinxeres, el desgast físic i emocional, va ser terrible per a tothom. Nosaltres, valgui la metàfora, correm el risc de mantenir una guerra de desgast i seguir en les trinxeres quatre anys més. Serà un temps perdut -ja seria una dècada perduda- que no recuperarem. Ni Espanya en el seu conjunt ni cadascuna de les nacionalitats i regions per separat. Perquè en aquest món globalitzat, en aquest segle del Pacífic, ningú ens esperarà. I moltes de les nostres regions econòmiques perden posicions alhora que veuen reduït el seu marge de maniobra. Posicions madures per ocupar-se de milions de persones, atrapades en una mena de món “comprimit en el present”, sense utopies, sense “horitzó d’espera” en paraules d’Enzo Traverso. I en aquesta temporalitat el futur genera pors. La precarietat, la inseguretat, la incertesa, l’absència d’horitzó, la sensació d’humiliació, pot erosionar, encara més, la comunitat política, consolidar blocs al voltant de la identitat, augmentar la desafecció política o impulsar-los a abraçar opcions que no portarien res bo per a les nostres societats.

Millor una entesa precària que un desacord estèril o un conflicte congelat. I per a això cal partir del reconeixement de la nostra realitat. La nostra història, les nostres històries, són les que són. No les que alguns haurien volgut que fossin i mai ho van ser ni la que alguns voldrien que fossin i mai seran. Són les històries, em deia Pasqual Maragall en les nostres converses cap allà el 1998, de pobles que se senten diferents i que potser podrien caminar junts. D’aquí que em fes l’encàrrec d’impulsar una Història de les Espanyes, que vaig poder complir amb el meu col·lega Antoni Furió, però que ja no va ser a temps de poder llegir, amb l’objecte de proporcionar arguments per disposar d’una visió de les Espanyes més d’acord amb la nostra complexa i diversa realitat. La que intenten defensar, sense èxit, algunes elits no respon a la realitat profunda de les Espanyes, ni de 1978 ni de 2021.

Deia Ernest Lluch a Les Espanyes vençudes del segle XVIII que els pactes que van donar lloc a la Constitució de 1978 era el més semblant a la realitat de les Espanyes des dels temps de monarquia composta. Ben mirat, l’actual composició del parlament espanyol és el més semblant a la realitat de les Espanyes actuals. Juan Linz, el 1973, reclamava una claredat conceptual per entendre una realitat evident: que per a la majoria dels espanyols Espanya és un Estat-nació, però que “per a importants minories Espanya és el seu Estat però no la seva nació, i per tant no és el seu Estat-nació. Potser aquestes minories que s’identifiquen amb una nació catalana o, especialment basca, siguin petites, però demostren el fracàs d’Espanya i les seves elits a l’hora de construir una nació, sigui quin sigui el grau d’èxit en la construcció de l’Estat”.

Serà millor una entesa, encara que fràgil, que el desacord i el bloqueig permanents. Ha de ser des del pacte polític des d’on es podran trobar solucions que mai seran definitives, perquè el nostre sistema descansa en la negociació i el pacte permanent

Gairebé mig segle després ja sabem que les nacions existeixen i resisteixen. També a les democràcies liberals. Que com diu el conegut proverbi, “els Estats tenen el rellotge, però les nacions tenen el temps”; que Espanya és un Estat en el qual coexisteixen diferents nacions i diverses regions amb identitat més o menys forta; que es pot parlar d’èxit apreciable en el procés de construcció d’un Estat compost, encara lluny del que entenem per federal, en el qual s’ha avançat molt en el pla de l’autogovern i molt poc en el pla de govern compartit; que tots sabem on rau el mal anomenat “problema territorial” que no pot reduir-se a “un problema de convivència”; que aquest “problema” ni remet ni s’ha diluït, com reconeix Álvarez Junco; que a l’inici de la tercera dècada de segle XXI, coincideixo amb Núñez Seixas, es manté un delicat equilibri entre un nacionalisme espanyol que no és hegemònic i unes nacions internes que tampoc ho són en els seus respectius territoris de referència; que la temptació recentralitzadora no és una opció, i finalment, que les solucions asimètriques per acomodar identitats nacionals no serien fàcilment acceptables per actors polítics que han conformat identitats regionals fortes. Aquesta és la nostra equació històrica ara.

Juan Linz reclamava el 1973 una entesa, encara que fos precària. El mateix que jo reclamo per a aquest temps nou. Perquè serà millor una entesa, encara que fràgil, que el desacord i el bloqueig permanents. Ha de ser des del pacte polític des d’on es podran trobar solucions que mai seran definitives, perquè el nostre sistema descansa en la negociació i el pacte permanent. Un pacte polític que requereix molta sofisticació democràtica, que sigui capaç, d’una banda, de reconèixer la diversitat profunda i de trobar vies d’acomodament, i d’una altra, d’acordar i projectar des de les perifèries, un tercer espai, un nou relat més federal, una idea més afectiva de les Espanyes, en la qual no tot passi ni passi per Madrid. Tampoc sol per Madrid i Catalunya o per Madrid i el País Basc. Ni una ni l’altra idea d’Espanya ens interessa a molts. I dubto que fos possible. De manera que Commonwealth, Benelux… qualsevol denominació pot servir si hi ha voluntat i possibles opcions pactades. No és qüestió de noms.

Tots sabem de què estem parlant. Deixem de fer-nos trampes al solitari. És el temps de les posicions madures.