La sostenibilitat del sistema de pensions a Espanya

Entendre la situació actual del sistema públic de pensions a Espanya requereix conèixer dues qüestions bàsiques i que sovint passen desapercebudes: la primera, és que el sistema es finança per repartiment, concepte que al·ludeix a que els treballadors en actiu cotitzen per tal de pagar les pensions dels que ja estan retirats, amb l’esperança que, quan ells accedeixin a la jubilació, els actius del seu moment facin el mateix. La segona és que la longevitat augmenta, de forma inexorable, a tot el món. I això, que sens dubte és una bona notícia, té un efecte negatiu sobre els sistemes de repartiment, que basen la seva sostenibilitat en l’equilibri entre cotitzadors i retirats.

Les solucions més rellevants que s’han implementat a d’altres països afecten a l’edat de jubilació, reformes profundes del sistema i l’impuls dels sistemes que promouen l’estalvi complementari per a la jubilació.

Malgrat això, i encara que a curt termini Espanya manté un dèficit apreciable al sistema de pensions (uns 20.000 milions l’any), la sostenibilitat del sistema no mostra problemes d’extrema gravetat a molt llarg termini en. Les projeccions de la Comissió Europea pel 2070 mostren que la despesa pública associada a l’edat serà pràcticament la mateixa que ara. Però les projeccions també mostren que la població jubilada serà pràcticament el doble que l’actual. No cal fer gaires números per comprendre que l’autèntic problema del sistema no és tant la seva sostenibilitat com la seva suficiència: si la despesa és la mateixa, però els beneficiaris es dupliquen, la pensió és la meitat. Això ho reflecteix l’anomenada taxa de substitució (que és el quocient entre la primera pensió que es rep i l’últim salari en actiu), que baixa de nivells del 80% a l’actualitat al 45% el 2070. Per tant, qualsevol solució s’ha de focalitzar en millorar la suficiència sense perjudicar la sostenibilitat.

Cercar les solucions

Com que els problemes d’Espanya no difereixen especialment dels problemes que tenen o han tingut altres països desenvolupats, és convenient cercar les solucions que s’han pogut aplicar ja i els seus resultats, no per copiar-los, sinó perquè serveixin de guia. Entre elles, les més rellevants tenen a veure amb l’edat de jubilació, amb reformes profundes del sistema, i amb impuls dels sistemes que promouen l’estalvi complementari per a la jubilació.

Sobre l’edat de jubilació, que és indubtablement un tema d’alta sensibilitat social, allò que països diversos han dut a pràctica és un increment automàtic, gradual i proporcionat al creixement de l’esperança de vida, de manera que sigui un tema objectiu i no sotmès a vaivens d’interessos polítics.

La segona de les opcions són canvis estructurals del sistema, com per exemple els sistemes de contribució definida nocional: els anomenats comptes nocionals. Allò que fan aquests sistemes és vincular completament la pensió que es rebrà a les cotitzacions realitzades al llarg de la vida activa. Altres països han resolt la probable reducció a la pensió que es derivaria d’aquest model amb, per una banda, una estratègia d’aplicació gradual, i per l’altra, amb l’existència de pensions mínimes que suavitzen l’impacte. La part positiva d’aquest model és que fa del tot transparent el funcionament del sistema, ja que sempre hi ha informació del que s’ha cotitzat i de la pensió a la que es tindrà dret. A Suècia, per exemple, la combinació de mesures ha permès que el sistema de comptes nocionals estigui resolent bona part dels problemes als que s’enfrontava la seguretat social sueca. Altres reformes avancen dificultant la percepció d’una pensió completa, sotmetent-la a més anys de cotització, per exemple.

I la tercera suposa que la societat assumeixi també una responsabilitat addicional en relació al finançament de les pensions. El sistema britànic, basat en l’ús de la psicologia del comportament aplicada a l’economia, proposa que, d’una forma natural, empreses i treballadors financin fons per a les pensions de manera automàtica i amb pautes que faciliten l’estalvi. Aquest sistema està aconseguint un notable èxit.

La bona combinació

Una bona combinació dels principals ensenyaments d’altres països, degudament adaptada, podria ser redissenyar el sistema de manera que l’edat de jubilació s’adapti automàticament a l’esperança de vida, que atorgui pensions mínimes (finançades amb impostos) que en qualsevol cas superar permetin el llindar de la pobresa, amb un tram contributiu de repartiment, però fent proporcional la pensió a la cotització i amb un sistema d’estalvi complementari cofinançat entre empreses i treballadors per millorar la pensió.