La Unió Europea a la recerca de la legitimitat… perduda?

Diu la saviesa popular que no t’ha d’importar el que els altres puguin pensar de tu. No ho veuen així a la Unió Europea. Les seves institucions i els seus líders viuen pendents de què pensa la població sobre el projecte d’integració europea, i es troben en un estat de recerca constant d’una legitimitat que consideren que, en algun moment, des de 1957 fins a l’actualitat, han perdut pel camí. Però, és cert que el projecte europeu gaudia d’aquesta legitimat esvaïda que s’ha de guanyar de nou? Com es pot recuperar o reforçar aquesta legitimitat?

El projecte europeu ha estat contestat des del seu inici. Quan no van ser els sectors més nacionalistes, que no volien tenir res a veure amb els alemanys després de la II Guerra Mundial, va ser el General de Gaulle i “la crisi de la cadira buida”, o la reticència britànica a integrar-se primer a les Comunitats Europees i, després, a aprofundir en la unió política. Tanmateix, el que caracteritzava aquesta oposició al projecte europeu era el seu origen, majoritàriament provinent de les elits polítiques. Però era l’època del consens permissiu, perquè s’entenia que només amb els beneficis materials que aportava la integració europea ja quedava justificada la bondat del projecte davant de la ciutadania.

Amb tot, el vell somni federalista de crear una unió política sempre ha estat present al continent i, en un intent de guanyar legitimitat, es van convocar les primeres eleccions per sufragi universal al Parlament Europeu l’any 1979, que van tenir una participació del 63%. Va ser el seu màxim històric. Des d’aleshores, la participació per escollir l’únic òrgan europeu que gaudeix de més legitimitat de tots -en tant que els ciutadans participen directament en la tria de la seva composició- ha anat caient fins a tocar fons l’any 2014 amb un 42,54%, només per remuntar el 2019 amb un 50,66%. Paral·lelament, el Parlament Europeu ha anat ampliant competències amb cada reforma institucional i ara, tot i que continua sense tenir iniciativa legislativa, té poders legislatius sobre 73 àrees, ha de donar el consentiment al pressupost de la Unió, i pot escollir al president de la Comissió Europea després que el Consell Europeu proposi un candidat o candidata.

Tot i que el Parlament Europeu té ara més poder que mai, dotant-lo cada cop de més legitimitat, hi ha acord entre els experts en estudis europeus en què l’època del consens permissiu fa temps que s’ha acabat. Amb l’aprovació del Tractat de Maastricht l’any 1993, els passos donats cap a una major integració europea van començar a ser contestats; no només per les elits sinó també per la ciutadania, que es va començar a qüestionar la legitimitat del projecte europeu en tant que el seu estat-nació cedia cada cop més sobirania a una organització internacional no directament escollida. De sobte, els beneficis materials de pertànyer a la UE no eren suficients i la identitat nacional, en contra d’una potencial identitat europea, passava a ser un factor clau per explicar el suport o el rebuig a la Unió. La història de la integració europea havia entrat en l’era del dissens restrictiu.

La Conferència sobre el Futur d’Europa, que engega formalment el 9 de maig, és la contínua cerca de la legitimitat que la Unió Europea, en algun moment de la seva història, ha perdut a ulls dels seus ciutadans

Malgrat tot, el malestar que va provocar entre els ciutadans de certs països el Tractat de Maastricht no va ser suficient per alertar a les elits europees. Embriagades d’optimisme pel final de la Guerra Freda i “la fi de la història”, la democràcia no podia fer res més que triomfar i la Unió Europea, potència normativa en un món on Occident dictava les normes, era el model de pau i prosperitat a seguir per altres regions i nacions del món.

En aquell moment el projecte europeu va posar l’accelerador sense pensar en tota la ciutadania, fins a estavellar-se en el projecte de constitució europea l’any 2005. Un fracàs que encara ara ressona en el continent; tot i que una part de la ciutadania s’hi va involucrar activament. En el fons, l’exercici que va acabar amb el rebuig a la constitució, la Convenció Europea de 2003, era un procés de participació que buscava dotar de legitimitat ciutadana el seu resultat. I d’aquelles noces, aquests confits; la Conferència sobre el Futur d’Europa, que engega formalment el 9 de maig, és la contínua cerca de la legitimitat que la Unió Europea, en algun moment de la seva història, ha perdut a ulls dels seus ciutadans.

L’èxit de la Conferència (…) es mesurarà per la quantitat de ciutadans que hi participin i alimentin, amb les seves recomanacions, inquietuds i idees

Aquest cop, però, l’èxit de la Conferència sobre el Futur d’Europa no es mesurarà pel resultat final. No només perquè aquest ja es coneix abans de començar: serà un informe que la secretaria executiva de la Conferència presentarà al Consell Europeu, i els caps d’estat i de govern decidiran, sense compromís, quin seguiment li donen (en cap cas podrà significar la reforma dels tractats). Sinó que es mesurarà per la quantitat de ciutadans que hi participin i alimentin, amb les seves recomanacions, inquietuds i idees, aquest informe final. L’objectiu de la Conferència, per tant, és dotar el futur d’Europa d’una legitimitat que els seus propis ciutadans hauran avalat.

En el fons, el que està present de manera constant en la història de la Unió és el debat entre output legimitacy vs. input legitimacy, és a dir la legitimació pels resultats del projecte o pel suport explícit de la ciutadania (a través de la participació en els processos de decisió). Si l’acció política de la UE és suficientment eficient i respon a les preocupacions ciutadanes, la UE pot guanyar legitimitat a través de les seves polítiques públiques (outputs). Tanmateix, hi ha qui defensa que això no és suficient, que sense la legitimitat que et donen els processos democràtics (inputs) la legitimitat de la Unió mai serà completa per no ser suficientment democràtica. Per això, processos com el dels Spitzenkandidaten per escollir el president de la Comissió, o la Conferència sobre el Futur d’Europa com a exercici democràtic deliberatiu són necessaris per als qui argumenten que s’ha de reforçar l’input legitimacy. Per contra, els qui argumenten que només amb l’output legitimacy n’hi ha prou, insisteixen també en el fet que els caps d’estat i de govern ja són escollits democràticament als seus respectius països, i el Parlament Europeu és escollit directament per tots els ciutadans de la Unió, i tot això confereix prou legitimitat al projecte i a les decisions que es prenen des de la UE.

El cert és que es tracta d’un debat sense resoldre; al final, a un ciutadà italià sí que li afecta qui ocupa la Cancelleria d’Alemanya. Per tant, la Unió Europea pot i ha de continuar treballant en l’input legitimacy via la Conferència sobre el Futur d’Europa i altres exercicis deliberatius que es presentin en el futur; podrà millorar així també l’output legitimacy. En el fons, si la UE ha d’estar permanentment en construcció, també haurà d’estar constantment a la recerca de la legitimitat.