Les ciutats del demà?

Imaginem una ciutat on els contenidors avisen als serveis de neteja quan estan plens i el camió hi vagi només quan cal. Preparada pels cotxes que es condueixen sols i on a temps real i des dels mòbils sabem quan passarà l’autobús. Un entorn farcit de sensors que permeten estalviar energia i ser més eficients: per no regar quan plou, per no obrir els llums si no hi ha ningú al carrer… Una ciutat on els elements del mobiliari urbà no només són eficients energèticament, sinó que generen la seva pròpia energia.

Aquest no és un futur distòpic. Iniciatives com aquestes s’implementen a moltes ciutats del món. Però és això una ciutat intel·ligent? És aquest el tipus d’intel·ligència urbana que cal promoure i la modernitat a la qual aspiren més i més ciutats del món? Les ciutats intel·ligents han aconseguit una popularitat que les situa com una dels propostes icòniques en l’àmbit del desenvolupament urbà i la gestió municipal. Tanmateix, i malgrat que tothom en parli, el cert és que no resulta tan evident què significa atorgar intel·ligència a una ciutat.

Cal entendre el paradigma de les smart cities com un camí per al desenvolupament de ciutats més sostenibles, inclusives, innovadores, digitals, col·laboratives, i participatives.

No ens podem apropar a les smart cities de manera deslligada del debat global –tan actual– sobre el futur de les ciutats, influït per dues de les principals tendències que estan marcant el decurs del segle XXI. La primera: l’imperatiu demogràfic. El món està més poblat i és més urbà. Al 2050 més de la meitat de la població desenvoluparà la seva quotidianitat a la ciutat i això fa necessària respondre a un seguit de reptes: la contaminació de l’aire, la gestió de recursos naturals, l’eficiència energètica i la mobilitat sostenible, la crisi climàtica, o les creixents desigualtats socioeconòmiques. I la segona: vivim en un món cada vegada més digital. L’actual acceleració en l’ús de les TIC, així com la transició cap a una societat digital, fa emergir una ciutadania més sofisticada i interconnectada, que reclama tenir veu i capacitat de decisió real sobre la gestió de les ciutats.

En aquest context apareix un concepte a voltes controvertit: smart city. Si bé neix de la reflexió sobre les oportunitats que l’aplicació de les noves tecnologies ofereixen a la gestió municipal, el seu significat inicial ha evolucionat cap a un nou paradigma de desenvolupament urbà. Avui aglutina les iniciatives per gestionar els canvis de model de ciutat necessaris per fer front als reptes del planeta i la societat del segle XXI.

Tecnologia: un element important, però no l’únic

Una ciutat intel·ligent és la que aprofita tota la potencialitat de les noves tecnologies. També és la que inverteix en capital social i humà per ser més sostenible i gestionar millor la prestació de serveis i l’ús dels recursos (tant des del punt de vista mediambiental com econòmic). El rol de la tecnologia hauria de facilitar aquest objectius i no esdevenir una finalitat en si mateixa. No seria intel·ligent, per exemple, un desplegament acrític de solucions tecnològiques per resoldre els problemes urbans sense  fer-nos prèviament la pregunta sobre si aquells són els veritables problemes i no uns altres.

L’smart city, de fet, és la que té una visió integral i transversal de la ciutat i prioritza per igual totes les seves dimensions (desenvolupament econòmic, mobilitat i planificació urbana, energia i medi ambient, salut, inclusió social, i govern obert, resiliència i seguretat…), posant el ciutadà al centre de l’acció municipal i apostant per models de governança participativa. És la que fa una bona lectura dels reptes i el context canviant i que aposta per la innovació per tal de millorar la qualitat de vida dels ciutadans. I la innovació, a vegades, efectivament va de la mà de la tecnologia, però en d’altres simplement vol dir trobar maneres diferents de fer les coses.

No hi ha un model reproduïble i estàndard de ciutat intel·ligent, ni hi ha ciutats que són o no són intel·ligents. En canvi, cal entendre el paradigma de les smart cities com un camí per al desenvolupament de ciutats més sostenibles, inclusives, innovadores, digitals, col·laboratives, i participatives. Ciutats preparades per fer front als grans reptes de la societat del segle XXI, que són, com apuntava, de naturalesa majoritàriament urbana. I tot això sense oblidar que no és en la tecnologia, sinó que la intel·ligència realment radica en la col·lectivitat de les persones que habiten i construeixen les ciutats.