Les claus del feminisme

Durant una època molt llarga la desigualtat entre les dones i les homes, observable als diferents àmbits de la vida, es justificava per unes condicions de partida desiguals. Quan es graduïn tantes dones com homes, accedeixin a les mateixes feines, tinguin el mateix nivell formatiu i aspiracions vitals semblants, es deia, la desigualtat s’acabarà. I no. La bretxa persisteix i no sols això, en distància relativa, en molts casos augmenta. Com explicar-ho? L’existència de marcs normatius discriminatoris per a les dones ja no és la resposta. Després de dècades d’esforços legislatius europeus (el principi d’igual retribució figurava al Tractat de Roma de 1957), els preceptes discriminatoris han estat eliminats dels ordenaments jurídics. Per feines del mateix valor, les que les dones fan no poden estar més mal remunerades. Una cosa distinta és la manca de voluntat per determinar quan dues feines tenen efectivament el mateix valor. Però allò que les dades agregades mostren cada vegada amb major precisió és que en la trajectòria laboral de les dones, el temps dedicat a cuidar explica bona part del seu desavantatge.

Consolidació de la desigualtat

Si ens fixem en la part alta de la distribució salarial, on la bretxa de gènere gairebé sempre és més gran, la maternitat comporta una penalització que no existeix quan un treballador es converteix en pare. L’ampli ventall de polítiques que trobem a pràcticament tots els països avançats dirigides a recolzar l’ocupació femenina ha aconseguit reduir la bretxa de la participació al mercat laboral, però paradoxalment, com més parteixen de la premissa que el conflicte entre la vida laboral i la familiar només incumbeix a les dones, més contribueixen a la consolidació de la desigualtat.

Les dones redueixen el seu temps de treball, s’absenten del mercat laboral, perden oportunitats de promoció i diners quan dediquen temps i esforços a la immesurable tasca de cuidar, no subjecta a mesura del moment que majoritàriament renunciem a posar-li preu i, per tant, a mesurar-ne l’aportació a la creació de riquesa i benestar. Quan sí que li assignem valor de mercat, considerem que es tracta d’una ocupació rutinària, poc qualificada i poc productiva.

En la centralitat

Fa més d’un segle que el feminisme explica tenaçment que la construcció de l’àmbit productiu com a antagònic al reproductiu, amb tot el conjunt de dicotomies semàntiques que se’n deriven, és precisament el fonament sobre el qual se sostenen les societats patriarcals. El lema Allò personal és polític de la segona onada del moviment feminista pretenia catalitzar aquesta falsa disjuntiva entre el públic i el privat. Però per desgràcia, de teoria feminista en llegim poca, i l’estudiem menys. Tot i així tres dels debats més importants sobre el futur de les societats contemporànies –la sostenibilitat del planeta, l’augment de la desigualtat i l’automatització de la feina– retornen a la centralitat els principals postulats feministes, encara que costi la vida donar-hi crèdit.
Quin significat atorguem a la cura que donem i rebem dels altres? Quin valor tenen les responsabilitats i compromisos amb el nostre entorn més pròxim? Preguntes que ara connecten amb discussions sobre el progrés humà.

Hauríem de deixar d’equiparar el PIB amb la riquesa i comptabilitzar les activitats no remunerades que ens fan viure millor

Cèlebres economistes expliquen que hi ha un element profundament erroni en la manera com concebem l’economia i el seu benefici. El primer pas per canviar aquell paradigma obsolet seria canviar-ne justament la mètrica. David Pilling ho explica a El delirio del crecimiento: la feina que fa moure el món és opaca a les comptabilitats nacionals. La contaminació mediambiental, el tràfic d’armes o la producció de coses inútils aporten més al producte interior brut que els trasllats amb bicicleta, l’acció comunitària o les llenties que preparem a casa. Si convenim que amb les accions del punt anterior podríem salvar el planeta, hauríem de deixar d’equiparar el PIB a la riquesa o nivell de benestar d’un país o, millor encara, hauríem de començar a introduir en la comptabilitat totes les activitats de les quals no forma part la transacció econòmica però, en canvi, fan possible que visquem en un lloc millor.

A finals de la dècada dels vuitanta Marilyn Waring reflexionava a If Women Counted sobre la necessitat de trobar mesures precises del valor que té el suport mutu i les relacions de cooperació com a pas previ per tal de conèixer la seva aportació a la felicitat col·lectiva. Al nostre país, la sociòloga María Ángeles Durán va calcular en una de les seves últimes recerques que l’esforç que realitzen les cuidadores informals equivaldria a 28 milions de llocs de treball.

Davant l’automatització

Què és allò que crea valor i amb quins paràmetres mesurem aquell valor? Són preguntes subjacents també a les incògnites que envolten l’impacte que l’automatització tindrà sobre la feina humana. En quin tipus de societat viurem quan una part significativa de la feina que realitzem avui sigui substituïda per robots? Deixant a banda la discussió concreta sobre les feines que arribaran realment a ser supèrflues, la qüestió d’abast més profund és sobre la vida en una societat en la qual la feina assalariada deixa de ser l’eix sobre el qual tot pivota.
Si mantenim la desigualtat i la jerarquia com a principi d’organització social, a Four Futures Peter Frase augura un futur distòpic on els avenços en intel·ligència artificial beneficien una elit reduïda a costa d’una massa desposseïda. La ciència-ficció ja ha imaginat com seria la vida en una terra arrasada en la qual uns quants controlen la tecnologia enfront d’un regiment de desposseïts. El futur es torna més utòpic si els desafiaments que planteja la robotització s’aborden, en canvi, des d’una concepció més igualitària de l’organització social i des de la comprensió de la perversitat del creixement il·limitat.
El feminisme, com a moviment emancipador i transversal de base, ofereix les claus per poder obrir les portes de futurs sostenibles. Contribuirà a descobrir aquells cercles virtuosos dels quals parlen les discussions entorn de la transició ecològica. En la confluència d’aquest interès general, fins i tot acceptant la necessitat de certes renúncies, rau tota la seva força política.

El món del demà serà feminista, o no serà.