L’escola concertada i l’atenció a la diversitat

L’escola privada té una llarga tradició a Catalunya. Forma part d’una societat que ha prioritzat la formació dels seus fills i filles al llarg dels darrers segles i, en molts moment de la història ha estat l’única opció arrelada al país i al seu afany de modernització.

De les seves aules ha sorgit en bona mesura l’amor a la cultura i a la ciència que han aportat a la nostra societat l’esperit crític i innovador que avui, com ahir, la caracteritza. Al llarg del temps, ha sabut renovar-se i atendre les noves necessitats socials, al servei de la infància i la joventut, i en sintonia amb els canvis que ha experimentat el món, les noves professions i la innovació tecnològica.

Durant molts d’anys l’escola privada va haver d’afrontar aquesta voluntat amb el sacrifici exclusiu de les famílies que s’hi acollien, perquè les administracions públiques no atenien ni tan sols les necessitats bàsiques d’escolarització. Però afortunadament això ja forma part d’un passat cada cop més llunyà i avui la universalització de l’ensenyament és una realitat. Abasta dels 3 als 16 anys, i tots els indicadors assenyalen que seria convenient que, a curt termini, s’estengués fins als 18.

És en aquest nou context que primer es va contemplar la subvenció i més tard el concert de l’escola privada. El punt de partida del concert és que les famílies han de poder triar el centre en què s’educaran els seus fills sense condicionants econòmics. És a dir, que tindran garantida la gratuïtat de l’ensenyament a l’escola privada tant com a la pública. Una condició inexcusable per poder garantir la llibertat d’elecció de centre que pertany a les famílies.

Contra un mantra

La voluntat de complir aquest objectiu va inspirar la creació del Servei d’Educació de Catalunya, que recull la nostra Llei d’Educació i que fa referència a la regulació de tots els centres sostinguts amb fons públics, sense fer distincions entre els de caràcter públic o privat. Naturalment, això comporta que l’escola privada que s’acull al concert té la voluntat -i l’obligació- d’oferir els seus serveis educatius sense limitacions particulars.

I és en aquest sentit que assumeix, entre les seves obligacions, la d’atendre les demandes de les famílies sense cap restricció que no siguin aquelles que estableix la pròpia Administració. Per això és tan fals com injust afirmar que l’escola concertada dificulta l’accés de determinats alumnes o, dit amb unes altres paraules, que practica la segregació a l’hora d’admetre’ls.

Encara més, és una calúmnia que qüestiona la deontologia educativa dels nostres professionals i una ofensa a la seva dedicació a l’ensenyament. En termes normatius cal deixar clar que l’admissió d’alumnes en tots els centres que conformen el Servei d’Educació de Catalunya es regeix per una mateixa pauta. I, també, que un cop finalitzat el procés d’admissió, les escoles incorporen encara aquells alumnes que l’Administració els assigna directament per assegurar una distribució més equitativa dels que presenten necessitats específiques, ja sigui per raons d’immigració recent o per condicionants socioeconòmics.

Ara bé, també és cert que les dades de matriculació evidencien, cada any, que l’escola pública té un percentatge d’alumnes amb aquests condicionants més elevat que l’escola privada concertada. I sens dubte això contribueix a perpetuar el mantra de les seves pràctiques de segregació… Però el fet respon en canvi a diverses circumstàncies que intentarem exposar. Però que, en qualsevol cas, no són atribuïbles a la voluntat de les escoles, sinó a una realitat geogràfica i social, i a què l’Administració no sempre assumeix els costos d’allò que legisla.

En primer lloc, cal recordar que el nombre de centres concertats és molt inferior al de centres públics i que en general estan ubicats en nuclis de població grans i mitjans. A Catalunya són nombrosos els pobles petits, i és poc habitual que les famílies que hi pertanyen desitgin que els seus fills i filles s’hagin de desplaçar a un centre que no sigui el de la localitat, que normalment és públic.

Aquest fet pren encara una dimensió més gran si ens centrem en els barris de les ciutats. Les dificultats de finançament de l’escola privada -als quals ens referirem a continuació- no han facilitat la creació de nous centres i la gran majoria dels existents es van establir abans dels moviments de població més recents.

Això comporta sovint que no n’hi hagi en alguns barris en què, a hores d’ara, són més evidents les necessitats educatives específiques, i que en canvi sí que compten amb escola pública. Això no obstant, les dades demostren que aquells centres concertats ubicats en zones problemàtiques donen resposta, amb percentatges semblants a la pública, a l’atenció de la diversitat. Com és la seva voluntat i la seva obligació.

Per altra banda, avui hi ha una coincidència generalitzada en el sentit que no s’ha de forçar el desplaçament de nens i nenes a escoles que no siguin les del seu entorn social i familiar. En zones d’una major complexitat, cal incrementar els recursos i els serveis escolars per donar una resposta adequada, però en cap cas sotmetre els infants a trasllats forçosos que ni ells ni les seves famílies no desitgen.

Però més enllà de les raons geogràfiques i socials que hem intentat exposar, hi ha un altre motiu principal que limita l’arribada d’alumnes amb necessitats específiques als centres concertats, alhora que dificulta a les famílies l’exercici de la seva llibertat d’elecció de centre. I és la precarietat dels recursos que l’Administració aporta a aquests centres, tant pel que fa al seu finançament com a la col·laboració de personal especialitzat de suport.

Existeix un vell problema de finançament de l’escola concertada que prové del dia mateix en què s’establí el règim de concerts. Perquè tot i postular la gratuïtat de l’ensenyament, l’Administració mai no ha cobert algunes despeses necessàries dels centres, com són ara els equipaments i el manteniment físic de les instal·lacions. De tal manera que és la pròpia Administració qui força els centres a necessitar la col·laboració de les famílies, amb un evident perill de discriminació.

En el moment actual, aquest fet es veu agreujat per la congelació pressupostària des de 2017, alhora que continua pendent un estudi seriós que determini quin és el cost real de la plaça escolar. En aquests tres anys de pressupostos prorrogats, l’escola concertada no ha rebut de l’Administració cap recurs addicional, mentre l’escola pública ha vist incrementades les seves plantilles en gairebé 7.000 mestres i professors.

Incompliments de l’Administració

A començament d’any el Parlament de Catalunya va signar el Pacte contra la segregació escolar, destinat a millorar els mecanismes i els recursos per poder atendre l’alumnat amb necessitats específiques. L’escola concertada va recolzar i signar de bon grat aquesta iniciativa, convençuda que enfortiria la seva capacitat d’atendre la diversitat.

És la mateixa administració, com que no resol un problema de finançament, qui força els centres a necessitar la col·laboració de les famílies, amb un evident perill de discriminació.

Però el fet és que a hores d’ara, ja iniciat el curs 2019-2020, no s’ha complert cap de les previsions de l’Administració, si no és que considerem com a tal l’increment del nombre d’alumnes amb necessitats específiques, que sí que ha estat efectiu. El nombre de mestres, de professors i d’educadors s’ha mantingut invariable. De la mateixa manera que la implementació del Decret de l’escola inclusiva, en relació als alumnes amb necessitats educatives especial, tampoc no ha aportat la disponibilitat de més suport d’especialistes per a la concertada.

Aquest article, tanmateix, no vol ser un memorial dels condicionants amb què es troba l’escola concertada a l’hora d’atendre la diversitat dins l’aula. Perquè tot i la limitació de recursos a què s’enfronta, té la voluntat de servir els alumnes d’acord amb les necessitats de cada un d’ells. I la convicció que fer escola és precisament això.

Per aquest motiu és encara més dolorós haver de recordar constantment que l’escola concertada no desitja la segregació, que creu en l’atenció a la diversitat i que la practica amb tota la dedicació i tot el convenciment.