Línies de canvi per a facilitar la negociació?
Gairebé deu anys després, el model aprovat a la Llei 22/2009 continua vigent com a mecanisme bàsic del finançament autonòmic. Sens dubte són múltiples els factors que poden explicar el retard en la revisió del model, però el seu manteniment durant tants anys sembla contradictori amb la “unanimitat” de les crítiques rebudes i podria ser indicatiu d’algunes fortaleses insuficientment reconegudes.
Entre elles la continuïtat amb els esforços posats en marxa des de fa quatre dècades, uns esforços que han fet d’Espanya un dels països amb més nivell de descentralització del món i el més descentralitzat de l’Eurozona. Encara que formalment no es tracti d’un país federal, la gestió descentralitzada dels serveis socials és superior a l’existent a països federals com Alemanya, Àustria o Austràlia.
A més el model s’ajusta raonablement als principis de suficiència, autonomia i solidaritat que, juntament amb els dels de coordinació i lleialtat institucional, ha de complir un sistema de finançament en un marc de federalisme fiscal. De manera especial, es fonamenta en un sistema de repartiment de les bases imposables dels impostos de més recaptació (en els quals es va enfortir la capacitat normativa territorial), i en un sistema raonable d’anivellament que permet fer més transparent la solidaritat interterritorial.
Encara que és impossible explicar de manera detallada les virtuts i defectes del model durant els seus deu anys de funcionament, sí que pot afirmar-se que, salvant algunes anomalies, el seu acompliment no ha estat tan dolent com es pronosticava. És cert que la crisi va implicar serioses dificultats per al finançament (que han fet que es qüestioni el funcionament del model més que la insuficiència general de la Hisenda espanyola), i que s’hi han sumat els problemes polítics sobrevinguts, la falta de lleialtat institucional, l’existència de distorsions que afecten de manera especial a algunes comunitats i, assenyaladament, l’absència de les comunitats forals del procés d’anivellament.
El model de finançament actual pot ser un instrument adequat per avançar en la construcció d’un sistema de concepció federal
Tot i això crec que es pot defensar que el model de finançament actual pot ser un instrument adequat per avançar en la construcció d’un sistema de concepció federal. D’una banda, el sistema de repartiment de bases imposables entre el govern central i els autonòmics podria mantenir-se, potser obrint la possibilitat que les comunitats poguessin canviar el sistema de participació en la tarifa de l’IRPF per la creació d’un impost autonòmic paral·lel i vinculat a l’estatal (com passa al Canadà) i harmonitzar alguna figura en risc d’extinció, com ara l’Impost sobre Successions i Donacions.
Per altra banda, l’actual sistema de garantia de recursos per als serveis públics fonamentals (té sentit aplicar l’anivellament als serveis no fonamentals?) ha reduït notablement les distorsions respecte del model que el va precedir, encara que calgui realitzar ajustos per limitar les que encara es mantenen (i aconseguir un compromís perquè hi participin les comunitats forals, en línia amb les propostes de la Comissió d’Experts del 2017).
A més, la fórmula del consorci en l’administració tributària (contemplada a l’article 204 de l’Estatut) pot ser una via per millorar l’eficiència de la recaptació i un mitjà per recuperar la confiança i desenvolupar la lleialtat institucional a partir de fórmules cooperatives de gestió tributària. Aquesta possibilitat no implica un privilegi, ja que tal experiència podria ser estesa a altres comunitats, una vegada realitzada l’avaluació dels seus resultats.
En definitiva, des del meu punt de vista, l’actual model de finançament reuneix els vímets necessaris per, sense trencar amb l’evolució anterior, avançar cap a un sistema millorat de federalisme fiscal i recuperar la confiança política sustentada sobre el principi de lleialtat institucional que, en el marc dels sistemes federals, és el que més clarament representa els valors i l’essència del federalisme.