Milions d’euros i de fractures emocionals

Cap autonomia espanyola compra tant en una altra com l’aragonesa a la catalana. L’Aragó del segle XXI, amb Catalunya prop en tots els sentits, té més possibilitats d’enrobustir-se a partir d’un aragonesisme que enalteix allò que és propi i val la pena, que és molt i no precisament per ser propi, però al mateix temps participa de la necessitat de vigilar un tracte equitatiu entre regions. Catalunya és avui, amb gran diferència, el principal mercat d’Aragó. I, per molt que s’entestin a negar-ho, una frontera política, sobretot si en un costat s’està a la Unió Europea i en un altre no, és un poderós desincentiu als intercanvis. Per tant, res del que passi a Catalunya ens és aliè als aragonesos, com demostra la dilatada interacció històrica entre els dos territoris.

Enfront de passats mitificats i instrumentalitzats, la perspectiva històrica ajuda a conèixer-nos millor i a crear espais compartits, a no practicar la ignorància recíproca, origen de no poques actituds xovinistes i de relats nacionals construïts ad hoc per satisfer els propòsits del present. Durant l’època contemporània han primat les complementarietats històriques i les àmplies influències entre Aragó i aquestes “tierras al este” a què es refereix la cançó de José Antonio Labordeta, i des d’on van arribar sovint aires de renovació. Això sí, no han faltat friccions pel camí. És ineludible que la convivència vagi esquitxada de conflictes, com sol passar entre vells veïns de territoris limítrofs. Però, com van fer els nostres avantpassats, hem de trobar vies de col·laboració i camins que revifin diàlegs. Siguem propositius, encara que resulti més fàcil construir el no i un discurs sempre negatiu, per la capacitat que té d’aglutinar davant de l’altre. Però el que és decisiu és ser capaços d’edificar un sí alternatiu, de desenvolupament i de progrés, de frontissa si cal entre diferents projectes territorials, reconeixent que la diversitat és intrínseca a Espanya per història, per dret i per cultura. Assumim la diferència i siguem capaços de transformar-la en una força endògena, no sempre exògena, allunyats de visions unívoques que no serveixen ni per a Catalunya ni per a Espanya. I en aquesta construcció d’identitats col·lectives no excloents, mirem més cap a Europa si volem seguir sent actors del nostre destí.

Els ciutadans volem més Europa, però de nou encuny, més gran i més petita a la vegada. És a dir, una Europa no entesa estrictament com un Estat en sentit jurídic o centralista, sinó com un conjunt articulat, a la vegada supranacional i federal, que atengui el que és proper i se situï en el món davant els nous reptes de la globalització.

“Catalunya va ser la principal destinació de l’emigració aragonesa cap a qualsevol destí”, han escrit els professors Vicente Pinilla i Javier Silvestre. Aquest transvasament de població ha generat unes xarxes de sociabilitat enormes. No han faltat tampoc intensos fluxos energètics, vies de comunicació compartides, començant per l’Ebre, i nombrosíssims intercanvis de talent. Fins i tot el desenvolupament de la consciència aragonesista deu molt a personalitats com Gaspar Torrente o Julio Calvo Alfaro, ambdós emigrants a Barcelona, i de la revista El Ebro, publicada a la Ciutat Comtal a partir del 1917.

Hi ha nexes d’unió difícils d’esborrar, tot i que alguns volen obviar-los fins i tot negar-los. En qüestions de llengua encara costa utilitzar l’apel·latiu de català a la franja oriental de Aragó i alguns prefereixen la denominació de xapurreat, que implica en el seu origen una valoració poc favorable de la llengua, o altres accepcions més localistes (lliterà, tamarita, fragatí, maellà, etc.). En aquestes terres a cavall entre Aragó i Catalunya deixen de coincidir els límits administratius oficials amb els lingüístics, econòmics, eclesiàstics o naturals. S’hi ha d’afegir la utilització d’infraestructures comunes, començant pel Canal d’Aragó i Catalunya, aquestes comportes regeneracionistes per les que tant va bregar Joaquín Costa, avui aprofitat per persones d’un costat i l’altre.

Sumar esforços

Des de Bonansa fins al Matarranya, el millor futur per a la zona passa per la suma d’esforços i per una millor coordinació entre les administracions catalana i aragonesa en el desenvolupament d’aquest territori de contacte. Perquè, com ha escrit Eloy Fernández Clemente, “parlar és més que emetre sons i paraules, és ser d’una determinada manera, pensar amb aquestes claus de ganxo verbals, sentir d’una manera molt especial”. Un altre professor expert, Javier Giralt, ens ofereix alguna clau de futur que convé ser rumiada per totes les parts: a Aragó hauria d’acceptar-se sense problemes la catalanitat lingüística i cultural de la Franja, i al mateix temps hauria de desaparèixer el missatge intervencionista que es propaga des de Catalunya, interpretat per alguns sectors de la societat aragonesa com annexionista. No ens deixem portar pels interessos d’alguns dirigents polítics del moment, els discursos independentistes i recentralitzadors es retroalimenten.

De moment, Aragó és la comunitat convidada a Sil Barcelona 2019, la fira de logística més important d’Europa. I, més enllà del comerç de mercaderies, l’intercanvi de serveis (financers, turisme, transport) no es queda enrere. El futur passa per la col·laboració fructífera entre Catalunya i Aragó, sobre la base de relacions bilaterals intenses. Ens perdonarà Ortega y Gasset si li portem la contra: en aquest cas, no n’hi ha prou amb “conllevarnos”.