No hi ha legitimitat sense participació

El dia que la catedral de Notre Dame es va incendiar, un grup de periodistes i opinadors catalans érem a Estrasburg. El viatge l’havia organitzat la delegació del Parlament Europeu a Barcelona. Era un viatge més, com qualsevol altre, dels celebrats al llarg dels darrers anys. Res d’excepcional. Però durant aquells dies de la primavera del 2019 hi havia dos temes de conversa singulars que es repetien a cada trobada que manteníem amb europarlamentaris. Tots dos tenien la capacitat de condicionar el futur del projecte, que va néixer del trauma a la postguerra mundial, perquè tenien la potencialitat d’actuar com un dissolvent del projecte comú. Un s’arrossegava ja feia massa temps i l’altre s’acostava sinuosament. El primer tema era el Brexit, el divorci que ara ja s’ha fet efectiu. El segon eren unes eleccions que s’havien de celebrar al cap de poques setmanes del nostre viatge i que  podrien tenir com a resultat l’entrada al Parlament de Brussel·les d’encara més diputats euròfobs. Enmig de l’onada nacionalpopulista, la temença no només no era improbable sinó que era alarmant: la governança de l’entramat institucional europeu podia caure en una deriva de desempoderament des de dins amb l’objectiu que els estats membres recuperessin sobirania transferida al llarg de les darreres dècades. Allò també podia ser un incendi històric.

L’objectiu dels organitzadors del viatge, sigui com sigui, no era tant fer-nos participar en la discussió sobre aquells dos temes sinó que es tractava d’una acció clàssica de diplomàcia soft. Fer-nos veure de primera mà la mecànica de funcionament del Parlament per tal que després nosaltres, en tant que voluntariosos mediadors entre institucions i ciutadania, sabéssim explicar una mica millor allò que la majoria desconeixem: quines són les institucions de l’entramat comunitari i la relació que aquestes institucions estableixen entre elles, què fan, què poder fer i què no poden fer. Mentiria si no confessés que el curs accelerat de quaranta-vuit hores, gràcies a una agenda atapeïda i mil·limetrada, em va ser del tot instructiu. Perquè vaig constatar, abans que res, que el meu coneixement d’aquella mecànica institucional era entre escàs i escassíssim.

El desconeixement ha facilitat que la tasca feixuga als passadissos, a les sales de reunions o a l’hemicicle fos percebuda com una escenificació banal dins d’una carcassa burocràtica que ens faria més nosa que servei

Permeteu-me la trampa que és fer categoria de l’anècdota. Catalans i espanyols hem estat els ciutadans continentals que, a través de successives enquestes d’opinió, hem manifestat una adhesió major i més sostinguda al projecte de la Unió Europea. Tal vegada aquesta tradició transversal la justifiqués la nostra història política. Confiàvem i constataríem que la vinculació amb la Unió, venint d’on veníem, era la millor via per a la democratització del nostre país alhora que significava la possibilitat de sincronitzar-nos amb els països del nostre entorn a través de realitats tan tangibles a la nostra vida com ho són el mercat i la moneda. En bona mesura, de fet, així ha estat. Diguem que el nostre era i encara és un europeisme aspiracional, interioritzat com un factor de progrés que semblava ininterromput. Però aquest anhel, ni quan Espanya va entrar al Mercat Comú, no tindria correlació amb un coneixement suficient dels límits i les possibilitats d’una institució única. El desconeixement ha facilitat que la tasca feixuga als passadissos, a les sales de reunions o a l’hemicicle fos percebuda com una escenificació banal dins d’una carcassa burocràtica que ens faria més nosa que servei.

Aquesta percepció negativa és una de les herències de la crisi econòmica, una altra manifestació d’allò que s’ha anomenat la crisi de legitimitat de les institucions de la democràcia liberal occidental i que ha tingut com a conseqüència l’aparició de diverses formes d’un mateix nacionalpopulisme.

La Conferència del Futur d’Europa que ara es posa en marxa i que acabarà d’aquí a un any, és una aposta de la Unió a la recerca d’una nova legitimitat que es vol guanyar no vinculant la ciutadania a través d’una identitat que és molt dèbil sinó engrescant a la participació ciutadana

En aquest context com poden regenerar la seva legitimitat unes institucions europees que ni poden ni ho volen fer a través del potentíssim factor que és la pertinença a una identitat nacional? Poden dotar-se d’una idea o d’un mecanisme d’afermament institucional que vagi més enllà de la legitimitat que atorga el sufragi? Una resposta possible, actualitzant el model tradicional, és la prioritat que es va marcar l’actual Comissió Von der Leyen, la que es va constituir després d’aquelles eleccions: dotar-se d’eines -projectes, pressupost, visió- per tal que els països realitzin una transició energètica justa i així Europa esdevingui un continent verd que alhora continuï essent el referent de drets i llibertats que ha volgut ser. Però aquesta aposta, clau, de fet és una actualització del model.

Una resposta paral·lela a les dues preguntes que abans formulava pot ser-ho la Conferència sobre el Futur d’Europa. Aquesta Conferència, que ara es posa en marxa i que acabarà d’aquí a un any, és una aposta de la Unió a la recerca d’una nova legitimitat que es vol guanyar no vinculant la ciutadania a través d’una identitat que és molt dèbil sinó engrescant a la participació ciutadana.

Aquella idea de la Unió com a mera carcassa burocràtica vol ser superada posant totes les facilitats perquè arreu s’organitzin seminaris o debats sobre els grans temes del present. La llista és coneguda: salut i digitalització, economia o geopolítica, valors i transició energètica. Parlar-ne de ciutadà a institució perquè no calen mediadors o, en tot cas, sense que siguin necessaris perquè la intermediació clàssica segueix en crisi. Així les institucions podran prendre el pols sobre allò que volen els seus ciutadans i els ciutadans ara tenen l’oportunitat de descobrir la Unió com una institució que, com aquelles que sent com a pròpies, també li pot millorar la seva vida. De fet potser sigui aquella institució que li permeti tenir un futur pròsper en la globalització territorialitzada que la pandèmia ens deixarà com a herència. La principal eina de la Conferència és una plataforma digital multilingüe que, en part, ha aprofitat software dissenyat a Barcelona. El diàleg que es planteja pot ser col·lectiu i vol ser transnacional i té com a propòsit últim implicar-nos a l’hora de saber i perfilar quina ha de ser l’Europa de Demà.

A El Món de Demà hem volgut ser una caixa de ressonància de la Conferència sobre el Futur d’Europa. Com hem fet sempre, dedicant-li un número de la nostra publicació. Però per primera vegada ens hem atrevit a explorar també un format diferent. Vam atendre la proposta de les institucions europees a Barcelona i hem dissenyat un podcast per socialitzar coneixement. Res que no haguéssim intentat abans. Perquè amb aquesta ambició vam posar en marxa aquest espai de pensament. Convençuts que mirar d’enriquir el debat públic era, és i serà també una forma de compromís cívic, una forma de participació democràtica a través de la qual podíem ajudar a construir la Catalunya de demà.