Paradoxes d’un concepte

Sobirania: allò que tothom reclama i no vol cedir ningú. Indiscutiblement un concepte vertebrador del món polític modern que va emergir després de les guerres de religió dels segles xvi i xvii. Encara avui és un dels conceptes centrals del debat polític.

Sobirania prové del llatí superanus, i significa l’autoritat que està per sobre de tot i de tothom. Al món medieval el Creador (Déu) ostentava la sobirania i les autoritats mundanes ho eren per gràcia divina. L’Epístola als Romans marcava la pauta: “que tothom se sotmeti a les autoritats que exerceixen el poder, perquè tota autoritat ve de Déu, i les que tenim de fet han estat establertes per Ell”. I Pau afegia: “qui s’enfronta a l’autoritat es rebel·la contra l’ordre volgut per Déu i els rebels es busquen la pròpia condemna”.

Aquella Europa medieval estava composada per diversos regna: illes d’autoritat política identificades amb una zona concreta i els seus habitants nadius (natio deriva de nasci, “néixer”). Alhora el Regnum Anglicum o el Regnum Gallicum, per esmentar-ne dos, formaven part d’una comunitat més àmplia: la Res publica Christiana comandada pel Papa. Els reis de cada regne eren, per tant, autoritats intermèdies que rebien la benedicció de l’autèntic sobirà, Déu, per mitjà del Papa.

Amb els pas dels segles, però, el poder civil va créixer i les tensions entre l’autoritat civil i la papal es feren insostenibles. El cas d’Enric VIII, rei d’Anglaterra, és paradigmàtic. Excomunicat el 1533 per casar-se en segones núpcies amb Ana Bolena, el rei va decidir trencar definitivament amb l’autoritat de Roma. El monarca va esdevenir cap suprem de l’Església d’Anglaterra, convertida en una Església nacional independent.

Absoluta i perpètua

Uns anys més tard, a Els sis llibres de la República (1576), Jean Bodin sistematitzava el concepte de sobirania. La definia com a absoluta i perpètua perquè al seu parer no la limita cap força. El poder polític d’un estat, entès com una determinada marca geogràfica, passava així a ser sobirà, sense cap més restricció que la llei natural, o divina, com encara reconeixia Bodin.

D’aleshores ençà la titularitat de la sobirania s’ha convertit en el bé més preuat de la lluita dels Estats-nació europeus. Ha passat dels monarques als dirigents polítics i d’aquests a les nacions i als pobles. I en tots els casos s’ha produït allò que el jurista Carl Schmitt –un dels principals ideòlegs del Moviment Revolucionari Conservador alemany dels anys vint– apuntava a la seva Teologia política (1922): Déu és reemplaçat per un naturalisme immanentista positivista que fa del poder polític quelcom de caràcter superlatiu i transcendent.

Amb els pas dels segles, el poder civil va créixer i les tensions entre l’autoritat civil i la papal es feren insostenibles

En el debat polític actual sovint es fa esment de la sobirania en aquest sentit, com si el fet d’obtenir-la o d’atresorar-la garantís l’accés a un horitzó d’acció completament nou. Quantes vegades no hem escoltat que cal recuperar sobirania davant la Unió Europea, per exemple, o, per contra, que l’enfortiment del projecte europeu passa precisament per la cessió de sobirania?

De consideracions d’aquesta mena es desprèn que la sobirania sempre és condicional: no s’assoleix o es té mai del tot perquè, si s’ha de protegir o es pot transaccionar, és que no és immutable ni impermeable. En conseqüència, la dimensió relacional del que som com a humans fa que la de reconeixement sigui la categoria principal en política. Tot i sostenir que la sobirania pertany a un poble o una nació –conceptes que són convencions, i per tant revisables– l’efectivitat d’aquesta pretesa sobirania depèn del reconeixement de la comunitat ciutadana: la pròpia i sobretot l’aliena.

Concepció obsoleta

Quan es diu que un col·lectiu és sobirà, allò que és significant és que es tracta d’una entitat amb un poder d’autodeterminació ple. Però en un món globalitzat i secularitzat com ho és el nostre, aquesta concepció ha quedat obsoleta. La semàntica teològica què remet ja no vertebra la raó política i, per tant, deixa pas a altres conceptes que puguin significar “capacitat de gestió política”: gestió “interna”, és a dir, de la pròpia comunitat ciutadana i gestió “externa”, és a dir, en relació amb l’entorn. Una capacitat, per tant, dinàmica i relativa.

Ja queda lluny la il·lusió d’estar davant d’un comodí que tot ho pot o, encara més perillós, que tot ho legitima. Allò que queda més aviat al descobert és la voluntat o l’aspiració comunitària d’un reconeixement major de la pròpia capacitat de gestió, una voluntat o aspiració que anhela ésser respectada.

El deute grec

El cas de la crisi del deute grec és un exemple de com n’és de pluridimensional la casuística política. Ostentar el govern d’un Estat i disposar d’un suport ciutadà substancial no va garantir l’execució de cap sobirania en el sentit apuntat del terme. Però és que l’anomenada troika –la tríada formada per la Comissió Europea, el Banc Central Europeu i el Fons Monetari Internacional– no disposa tampoc d’autonomia d’acció plena. Depèn també d’altres institucions i queda remesa a altres condicionants. Cap ens polític, cap institució, cap col·lectiu, per molt poderós que el context el faci ser, a la fi, disposa incondicionalment d’una autonomia plena de gestió.

Què fer, doncs, amb la idea de sobirania al segle XXI? Si no es jubila del llenguatge polític, potser concebre-la com una noció negativa (no-limitació, no-subjugació, no-restricció). Una noció que, més que un ideal possible, reflecteix allò que mai s’assolirà plenament. Ningú, en sentit estricte, no serà sobirà perquè ningú no és omnipotent.

Democràcia i Estat de Dret

Això no vol pas dir que problemàtiques com les que actualment es posen en joc a Catalunya no tinguin les seves raons i no s’hagi de voler i poder exercir la capacitat de decisió sòciopolítica que se’ns pressuposa com a ciutadans. Però la realitat relativa, plural i intersubjectiva de la política i les relacions socials fan que tot allò que hi té relació s’hagi de dirimir en el terreny dialògic i contractualista, és a dir, en l’àmbit de la democràcia i l’Estat de dret. Sempre pot ser objecte de discussió quin és el demos actiu i passiu d’aquesta gestió i perquè cal delimitar-lo d’una manera i no d’una altra. Però, sigui quin sigui el consens que s’acordi, no hauria d’apel·lar a la sobirania. L’esfera pública ha de remetre a categories no teològiques, sinó antropològiques.

L’anomenada troika –Comissió Europea, Banc Central Europeu i Fons Monetari Internacional– no disposa tampoc d’autonomia d’acció plena