Una agenda integral per a l’acció climàtica
Han corregut rius de tinta sobre la necessitat d’abordar la transició ecològica i combatre els riscos climàtics com a part fonamental de la recuperació de la crisi de la COVID-19. Malgrat això, i des del meu punt de vista, aquesta agenda integral per generar resiliència al canvi climàtic encara està poc i mal desenvolupada.
Els riscos als quals el canvi climàtic ens enfronta es continuen percebent, massa sovint, com si fossin llunyans, abstractes i aliens a la vida quotidiana. Així ho perceben tant bona part de la població com els diversos actors socials amb poder de decisió. Les causes subjacents a aquest error sobre la percepció de risc són molt similars a les mateixes raons que han conduït a polítics i líders del sector privat a subestimar l’impacte que podia tenir una epidèmia com la del COVID-19 fa uns anys, fins i tot pocs mesos, així com segurament la seva importància durant els pròxims temps.
Així doncs es fa imprescindible una agenda integral d’acció climàtica que sigui capaç de concebre i respondre al canvi climàtic com un risc sistèmic. Un pla d’acció que reconegui, de forma transparent, quines són i quines no decisions científiques, i que sotmeti temes crítics a deliberació democràtica per a la societat i les generacions futures. Aquesta agenda requerirà, a més, noves fórmules d’assessorament científic, molt diferents a les que es perfilen aquests dies. Un sistema d’assessorament científic eficaç en temps de crisi ha d’estar preparat i en marxa per tal que pugui funcionar quan arribin les emergències. Improvisar-lo, no és una opció.
El canvi climàtic com a risc sistèmic
El canvi climàtic és un risc sistèmic: el seu impacte genera turbulències al sistema socioeconòmic i planetari en la seva integritat, no només a una part o un component del sistema. A més constitueix un risc intern del sistema, no el resultat d’un esdeveniment extern.
Tot i així, tendim a veure els riscos del canvi climàtic com a externs a la vida socioeconòmica, dissociats de l’entorn financer, o de la salut planetària. Esdeveniments com ara un huracà, una inundació o una sequera, són percebuts encara, en l’imaginari col·lectiu, com a fenòmens externs, puntuals, als quals es pot respondre amb actuacions preventives o dels que hom pot recuperar-se un cop passat el desastre. Aquest mateix error ens porta a perdre de vista que l’acumulació de gasos d’efecte hivernacle està generant impactes a diferents punts del planeta que, més tard o més d’hora, col·lapsaran la possibilitat de reaccionar a temps.
És imprescindible una agenda integral d’acció climàtica que sigui capaç de concebre i enfrontar el canvi climàtic com un risc sistèmic. Un sistema d’assessorament científic eficaç en temps de crisi ha d’estar preparat i en marxa perquè pugui funcionar quan arribin les emergències. Improvisar-lo, no serveix.
Coneixem l’impacte de determinades pràctiques que les estructures socioeconòmiques duen al límit, com per exemple les cadenes globals de subministrament de productes agraris, amb conseqüències per a la seguretat alimentària. Sabem també que fenòmens com la fosa del permaforst afecten la immunologia humana, alliberant partícules virals per a les quals no tenim immunitat; a entorns com el llac del Txad, l’impacte del canvi climàtic multiplica vulnerabilitats i expandeix els conflictes, la violència, la desigualtat i les situacions d’abús, originant una de les pitjors emergències humanitàries.
Finalment, si mirem al món financer, el canvi climàtic suposa indisctutiblement un risc sistèmic, tant pels potencials riscos físics a infraestructures i cadenes de subministrament com pels riscos de transició. Cascades d’esdeveniments podrien fer que es desplomés el sistema financer mundial d’una manera encara més profunda que la mateixa COVID-19. En resum, sense una perspectiva sistèmica, no serà possible entendre les conseqüències negatives del canvi climàtic fins que aquestes es manifestin. I aleshores, ja serà massa tard.
Distingim què és una qüestió científica i què no
Una de les complexitats fonamentals del canvi climàtic és que no es veu ni s’olora, només se’n perceben les conseqüències, com anomalies en el temps, en forma de pujades exagerades de la temperatura o pluges destructives sense precedents.
Les ciències naturals han estat pioneres a l’hora d’ajudar-nos a entreveure les causes i conseqüències de les emissions de gasos hivernacle, a visualitzar i entendre el canvi climàtic. A través d’una feina interdisciplinària que ha generat el que coneixem avui com “ciències de la terra”, i sobretot amb l’adveniment de supercomputadors, hem pogut madurar la modelització del clima i tots els seus components, així com generar serveis climàtics que contribueixen a una presa de decisions millor perquè està basada en l’evidència científica.
En aquests últims anys, diversos estudis socioeconòmics, casos d’adaptació climàtica exitosos i projectes interdisciplinaris i transdisciplinaris, amb la participació de la indústria o de les comunitats locals, han millorat la comprensió dels problemes climàtics i han ofert solucions possibles.
A més, la ciència del canvi climàtic està avui ben estructurada, a través del rol central que juga al Panel Intergovernamental del Canvi Climàtic de les Nacions Unides (IPCC), institució que, a banda de generar consens científic, funciona com un òrgan assessor de polítics i actors socials.
Tot i així, no necessitem només una major i millor integració de les diverses disciplines científiques que ens permeti concebre el problema com un risc sistèmic. És urgent, també, reconèixer que tota aquesta arquitectura científica serà insuficient per a impulsar el canvi social en la recerca de solucions o alternatives −tant tecnològiques com socials i conductuals−; per resoldre nous dilemes ètics; per protegir als sectors més vulnerables de la societat i les regions més pobres; i, en definitiva, per visualitzar el món que volem deixar als nostres fills, nets i generacions venidores. Aquests debats transcendeixen l’àmbit estrictament científic. Són qüestions normatives d’interès públic i escala global. Per això es necessita un sistema coordinat de la ciència a nivell nacional i un sistema d’assessorament científic independent però integrat als cercles polítics rellevants.
Moltes d’aquestes decisions s’hauran d’enfrontar amb un grau elevat d’incertesa. El reduccionisme, la tendència a la simplificació o les tendències mecanicistes creen punts cecs que no permeten comprendre el canvi climàtic en la seva globalitat, com un risc sistèmic que requereix no només d’una visió transdisciplinària sinó també un debat obert i democràtic.
La falta de reconeixement d’aquesta diferència entre les contribucions de la ciència i els límits de la mateixa, especialment quan no existeix un sistema apropiat d’assessorament científic, porta, molt sovint −com estem comprovant amb el cas de la COVID-19−, a respostes polititzades, pseudociències partidistes i errors imperdonables. Respostes que ens recorden la necessitat d’un debat normatiu informat i la importància de la independència científica.
La necessària deliberació democràtica
És urgent fomentar els canvis necessaris per aconseguir una societat neutra en carboni i enfrontar-se a les conseqüències immediates i inevitables del canvi climàtic. Aquest canvi sistèmic presenta també algunes oportunitats, com la modernització de l’economia, la innovació tecnològica, l’emprenedoria amb consciència social o l’impuls de noves sinergies i col·laboracions. A més, emergeixen noves oportunitats de finançament associades a instruments com el Pacte Verd Europeu.
Ens trobem en un escenari de gran incertesa, on és difícil que es pugui optar clarament per una direcció o una altra. Només aconseguirem resultats satisfactoris a través d’una implicació ciutadana forta i la feina conjunta de tots els sectors socials. Per això, necessitarem dotar-nos de noves fórmules de governança, que, sense comprometre la independència de la ciència, permetin el diàleg democràtic amb la ciutadania i els grups d’interès.
Encara som a temps de reconèixer que el canvi climàtic és una qüestió d’interès públic que s’ha de sotmetre a la participació i implicació ciutadana. Un procés guiat per l’evidència científica però també pel reconeixement dels principis i valors que hauran d’orientar la presa de decisions.
Assessorament científic en temps revoltosos. Una oportunitat per a Barcelona.
He argumentat que necessitem una agenda integral d’acció climàtica, que pugui concebre i respondre al canvi climàtic com un risc sistèmic, que reconegui de forma transparent allò que són i no són decisions científiques, i que sotmeti a deliberació democràtica els temes crítics per a la societat i les futures generacions.
També es necessita un sistema independent d’assessorament científic molt abans que arribin els problemes greus. En la seva absència els científics que fan d’assessors puntuals tenen por. Por de demanar als responsables polítics i a les indústries implicades mesures ràpides i de gran envergadura. Temen el risc sistèmic, el catastrofisme, la manca d’acceptació social. Impera la idea que un discurs optimista és més fàcil d’interioritzar que no un missatge realista, fins hi tot amb el reconeixement de la incertesa. Aquesta situació condueix a la paràlisi, i fins i tot a un optimisme irrealista com el que anem patint des de fa dècades en relació amb el canvi climàtic.
Molt sovint aquesta por sorgeix de la incapacitat d’entendre que el procés científic ha de ser transdisciplinari, que ha d’anar més enllà i complementar-se amb la participació ciutadana i la deliberació democràtica, ha d’estar organitzat de forma independent però rellevant. La falta de reconeixement d’aquests elements fonamentals ens condueix inevitablement a la politització de la ciència i, sobretot, a la inacció. Quan els riscos sistèmics es manifestin, tot seran culpes i dits acusadors, i ja serà massa tard per comptar amb un bon assessorament.
Vivim temps revolts. Necessitem instruments d’assessorament científic amb una visió integradora i realista, independent, capaç de reconèixer les dificultats, la complexitat i la incertesa. Necessitem un sistema coordinat d’assessors científics que permetin veure els perills del canvi climàtic i combatre’ls sense por. Que ens proveeixin de rigor científic; de més i millors eines de previsió, adaptació i resposta; però també que ens tornin els drets humans de decisió i agència, imprescindibles per construir un futur millor per a tothom.
L’ecosistema d’innovació de Barcelona està contribuint de forma significativa a l’acció climàtica. El Barcelona Supercomputing Center-Centre Nacional de Supercomputació està desenvolupant una eina que permetrà anticipar fenòmens extrems per a les properes setmanes, mesos i anys per tal de gestionar millor els protocols de protecció civil. A l’Institut de Salut Global de Barcelona s’hi estudia l’efecte del canvi climàtic sobre la propagació de malalties infeccioses, com la malària, el dengue o el zika. També són nombroses les start-ups que estan abanderant la transició cap a una economia circular. És el moment d’aprofitar aquests coneixement i tecnologies a través de la col·laboració entre acadèmia, indústria i administracions, posant el ciutadà al centre del procés deliberatiu.
La ciutat de Barcelona ha d’aprofitar la seva estratègia de diplomàcia científica per respondre col·lectivament al repte majúscul al qual ens enfrontem. S’ha d’erigir com l’àgora global que ha de conjugar el seu capital científic i tecnològic amb nous instruments de participació democràtica i col·laboració internacional. Liderem una agenda integral contra el canvi climàtic i proposem un sistema més ben coordinat d’assessorament científic, abans que els problemes greus ens obliguin a respondre.