Una alternativa per a la pagesia

Sóc d’un territori que sembla hagi deixat de creure en el futur d’un sector, dins un país que es mostra, en el meu criteri, perdut a l’hora d’elaborar un pla clau sobre on hauríem d’anar a parar. Sóc també pagès i ramader per vocació i d’ofici, formo part d’una explotació agropecuària familiar i centenària, a més, tot sovint m’agrada abraçar la idea que  no tot s’acabarà amb mi. D’aquesta manera és com jo arribo a plantejar-me el futur del sector agroalimentari, no tan sols com un àmbit econòmic o una estructura empresarial, sinó anant més enllà, com una forma de viure, veure, pensar i actuar. Tot això degut a què? Doncs ben bé podria ser a tot aquell recopilatori de valors transmesos de generació en generació, un saber fer ancestral, un amor a allò que es fa i una cura atenta a la forma com es fa. Evidentment sense deixar mai de banda  totes les facilitats (tecnològiques, d’investigació, comunicatives, de formació…) que ens ha ofert el segle XXI, i potser centrant el pes important d’aquesta reflexió en elles, ja que en els temps que han de venir serà clau la manera com les utilitzem, per garantir no tan sols un futur sostenible del sector sinó, a més, una consolidació d’aquest com a bàsic i imprescindible. Per això quan parlem de sostenibilitat hem de tenir en compte tres punts molt importants: economia, societat i medi ambient.

Al nostre país es consumeix al voltant de 100 milions de litres d’oli d’oliva, però tan sols se’n produeixen 33 milions, la paradoxa de tot plegat és que només 12 milions són els que es venen i consumeixen aquí

La sostenibilitat econòmica la podríem definir d’una manera molt senzilla: perquè la gent continuï desenvolupant la seva activitat, s’hi ha de guanyar la vida. Si no, ens trobarem  davant un clar despoblament del món rural i un increment d’importació d’aliments que, a la vegada, podria traduir-se en una davallada de demanda del producte nacional, ja que degut al gran invent del comerç global i les baixes restriccions a l’hora de produir en un tercer país, el producte de fora sembla més barat que el nostre. D’aquesta manera ens veuríem obligats a malvendre els nostres productes, fet que resultaria en una rendibilitat nul·la de les nostres explotacions i hauríem d’acabar tancant.

Bé doncs, toquem de peus a terra, aquesta és la realitat amb la qual convivim avui. Una realitat que sembla no tenir importància ni per als governs ni per aquella societat a la qual representen. Una realitat que inclús nosaltres no acabem d’entendre, i tantes vegades ens oblidem de combatre. Permeteu-me centrar-ho en el sector de l’oli d’oliva, ja que és aquell al que ens dediquem a casa i ens preocupem per entendre cada dia més.

Catalunya 100-33-12. Al nostre país es consumeix al voltant de 100 milions de litres d’oli d’oliva, però tan sols se’n produeixen 33 milions, la paradoxa de tot plegat és que només 12 milions són el que es venen i consumeixen aquí. Què passa amb els altres? Per què si la demanda és 3 vegades superior a la producció total no es queden aquí? De quina manera els venem?… i així podríem continuar formulant preguntes òbvies, però tractarem de donar-los resposta.

Els 21 milions restants es destinen a l’exportació, majoritàriament en granels i amb destinació a Itàlia. No es queden aquí perquè, i aquí entonem sentiment de culpa, ens hem preocupat més de produir que de vendre, afavorint l’aparició d’intermediaris i la inexistència del valor afegit. Si continuem jugant a aquest joc, continuarem fent-ho a remolc de grans empreses i/o regions productores. És per això, i mirem d’extrapolar-ho a tots els sectors, que un futur econòmicament viable hauria de passar perquè el pagès es convertís en el mateix venedor, que registrés la seva marca, donés el valor afegit que els seus productes tenen i sortís a presentar el seu producte a la societat. Una societat que hauria de conèixer i valorar aquest producte, ja que no tan sols és bo, sinó que a més consumint-lo ajuda a mantenir un teixit social actiu i creixent del món rural, fent que el seu veí pugui continuar desenvolupant la seva activitat i a més ho faci d’una manera mediambientalment sostenible.

Si tots estem d’acord en el fet que hem de legislar sobre el que es pot i el que no es pot fer, o com ho hauríem de fer, estiguem també d’acord que des d’un despatx a l’àrea metropolitana no es pugui dictar, per exemple, com els ramaders del Pirineu han de gestionar els seus prats i animals

En el context que vivim, veiem com la societat rural es veu clarament amenaçada i condicionada per la urbana. Dues maneres molt diferents d’entendre i gestionar el territori. Mentre al món rural el 10% de la població manté viva el 90% de la superfície catalana, al món urbà que només ocupa el 10% de superfície, l’altre 90% de població s’esforça a fer-nos cada dia més difícil aquesta tasca.

Si tots estem d’acord en el fet que hem de legislar sobre el que es pot i el que no es pot fer, o com ho hauríem de fer, estiguem també d’acord que des d’un despatx a l’àrea metropolitana no es pugui dictar, per exemple, com els ramaders del Pirineu han de gestionar els seus prats i animals. O com els arrossaires del Delta de l’Ebre han de veure de braços plegats com desapareix el seu mitjà de vida i un ecosistema únic al país… Però no tan sols això, ja que les infraestructures i serveis es veuen en clar desavantatge. Com pot ser que un avi de 80 anys hagi de fer una hora de desplaçament per acudir a un centre sanitari o que els metges de capçalera vagin cronometrats d’un poble a un altre sense poder oferir tota l’atenció que se’ls requereix? Els governs juguen un paper fonamental en tot això, tot i que des del punt de vista del món rural podríem dir que no el juguen o el juguen en contra. És d’aquesta manera que per garantir l’assentament i futur d’una societat rural que gestioni un sector agroalimentari “potent”, es necessita un govern que cregui en ella, la nodreixi de recursos i facilitats i aprengui a escoltar-la.

Vivim un procés de canvi, un canvi que pot desembocar en la pèrdua de cultius, boscos, ecosistemes… i l’anomenem canvi climàtic. Tot i que les dos amenaces que us explicava abans ja són prou considerables, aquesta que n’és conseqüència de totes plegades, és la que pot reduir el nostre medi de vida i treball a res. És d’aquesta manera que sí, d’acord, ara més que mai necessitem al món agroalimentari compromès amb pràctiques responsables i respectuoses, per poder continuar garantit la viabilitat mediambiental d’aquest, però també una administració que treballi colze a colze amb nosaltres i no generi més impediments que aquells que són necessaris. El futur, crec, passa per un producte de proximitat, elaborat, envasat i consumit dins del mateix territori. Per la creació de la cultura de producte, la coneixença d’aquest i la seva difusió. Però també per la constant investigació de nous mètodes productius, emprant correctament la tecnologia al nostre abast per reduir la ja tan famosa empremta de carboni.

Garantim i promoguem, doncs, el món rural per assegurar un futur prometedor. Fem-ho creient-nos tot allò que som com a pagesos i ramaders, formant-nos i perseguint l’excel·lència. Fem-ho com a societat amb un consum responsable i sostenible, i fem-ho com a governs creant abans que prohibint.