Experts per a una crisi sense precedents

La crisi del coronavirus, per la seva complexitat i la seva cinètica, ha posat el món de cap per avall i ha deixat fora de joc a molts governs i administracions. És absolutament cert que la dimensió global de la crisi ha fet dependents de recursos i solucions externes a les administracions més potents i eficients del món que, tot i ser-ho, arrossegaven encara massa maletes amb màquines d’escriure negant-se a reconèixer que l’última revolució ja els havia tret del tauler.

Els líders polítics, després de mirar cap als dos costats de la taula dels seus consells de ministres, han decidit mirar cap avall, al vestíbul dels experts de l’administració

Efectivament, una administració que arriba coixejant a la línia de sortida de la marató del major canvi de paradigma del nostre temps, mal podia enfrontar-se en solitari a la crisàlide de compromisos que suposa la COVID 19. En realitat, la crida generalitzada als experts que s’ha donat a tot el món no es pot entendre descontextualitzada d’aquesta impotència estructural de les administracions ni tampoc de la necessitat de provocar un petit sisme en el seu govern que albiri optimisme davant de la pròxima pandèmia, tingui la forma que tingui.

Les raons per les quals el sistema de partits dificulta infinitament la selecció de governs sobre la base de la capacitat professional és un tema ben teoritzat. Això no és contradictori amb el fet que hi hagi grans professionals de la política que assumeixen aquesta tasca ni amb el mèrit dels ciutadans que assumeixen, per compromís, el cost incalculable d’ostentar responsabilitats públiques en aquests temps. El problema és que la pandèmia ha fet saltar les costures dels governs conformats pel “business as usual”.

Els líders polítics, després de mirar cap als dos costats de la taula dels seus consells de ministres, han decidit mirar cap avall, al vestíbul dels experts de l’administració. Tant si es diu Pablo Simón o Dr. Anthony Fauci, el seu homòleg en els EE. UU. El protagonisme sense precedents de tècnics i científics només s’explica per la manca de capacitat tècnica de molts responsables polítics en l’àmbit sanitari i en la necessitat de compartir responsabilitats i tirar pilotes fora. Cal dir-ho alt i clar: el Rei està nu, encara que no sapiguem en quin país.

Catalunya 2022 té l’atreviment requerit de buscar i apostar entre la plètora de possibilitats que es donaran el dia després

L’Administració no hi és, ni se l’espera, entre els que tenen capacitat per analitzar i resoldre problemes polièdrics globalitzats, i més si aquests evolucionen a la velocitat d’Internet. La capacitat està en empreses privades i en les universitats d’elit. Això es constata amb una simple enumeració de les entitats que tenen capacitat de donar les respostes que necessitem: una vacuna, un respirador, plasma sanguini o una aplicació rastrejadora. Oxford University, Grífols o Google.

A mig i llarg termini aquesta cruïlla requereix prendre seriosament la col·laboració publicoprivada per co-crear solucions i ser eficaç en l’ús de l’Estat regulador per mor de garantir un accés equànime a aquestes solucions.

A curt i mig termini, però, degut que per temps i per incapacitat tècnica general aquestes col·laboracions amb els ens privats que tenen o trobaran les respostes no es poden improvisar, s’ha optat per la drecera: demanar col·laboració als experts que conviuen en aquesta frontera del coneixement. Per tot el que s’ha explicat, no és sorprenent que molts països hagin optat per acudir als experts que pels seus antecedents i present estan posicionats -o connectats- allà on s’albira el futur. A títol il·lustratiu: l’Estat de Nova York -que no l’administració Trump-, Espanya, França, Itàlia i Nova Zelanda, entre molt d’altres. La resposta de Catalunya ha estat l’anomenat grup Catalunya 2022.

Catalunya 2022 té la virtut de no intentar donar solucions a curt termini. Les solucions a curt termini només poden donar-se amb un coneixement minuciós de les capacitats de l’Administració que difícilment poden tenir experts provinents del món privat o d’universitats americanes. Catalunya 2022 té l’atreviment requerit de buscar i apostar entre la plètora de possibilitats que es donaran el dia després. Té també l’arrogància de la modèstia: Catalunya no es pot permetre totes les apostes -cal triar!- encara que amb això estigui assegurat l’allau de crítiques dels addictes al cafè per a tothom.

Catalunya 2022 també entén que la problemàtica és i serà polièdrica i que, per això, els tentacles dels experts que ho confirmen han d’estar en moltes fronteres del coneixement i realitats. Pel que s’ha dit és un error conceptual conformar un grup d’experts marcadament esbiaixat com, per exemple, ha fet la Moncloa reunint a 100 economistes, encara que molts d’ells siguin de reconegut prestigi. Catalunya 2022 són 15 dones i 15 homes que presenten una foto bastant semblant al món que crea i necessita solucions. Té també una metodologia de treball en xarxa que arriba a més de 400 experts i voluntaris sense perdre en ineficiències.

Finalment, tenint en compte que el cost de fer apostes estructurals s’ha de fer pensant en generacions i no en eleccions, Catalunya 2022 és un grup d’experts independent. Les apostes estructurals de país, tot i que beneficiïn el conjunt de la societat, donen una aparença de marginació a sectors en el curt termini i, a la llarga, requereixen reconversions individuals i col·lectives que costa d’explicar i encara més d’assumir. Així, com el seu propi nom indica, serà un govern diferent a l’actual el que rebi les apostes. Per la resta, el funcionament és auto gestionat i autònom i el caràcter voluntari dels seus components, el seu perfil professional i la seva independència econòmica assegura que la independència estigui personalment garantida.

Queden per resoldre dos grans incògnites: com acolliran els governs de tot el món, també el de Catalunya, aquestes apostes que miren al futur i que poden pecar d’accés d’optimisme i ambició, i si els governs i les administracions han de promoure aquesta metodologia de treball més enllà de la crisi. El potencial de la intel·ligència col·lectiva és enorme però pot provocar indigestions.