La via valenciana, ¿en via morta?

El febrer de 2017 els socialistes valencians, sota el lideratge de l’actual President de Consell, Ximo Puig, van convocar una “convenció d’idees” que se celebra sota el suggerent títol de La Via Valenciana. Aquest fòrum formava part del portal construcció del relat polític que sol precedir als Congressos dels partits. El PSPV-PSOE tenia convocat el seu per juliol d’aquell mateix any.

Tot just un any i mig abans, a les eleccions autonòmiques de maig de 2015, un Govern de coalició en minoria integrat pel PSPV-PSOE i Compromís, amb el suport parlamentari de Podem, havia posat fi a una llarga era -dues dècades- de successius Governs del Partit Popular en terres valencianes.

El més urgent era construir un relat cap a dins i cap a l’exterior que ens reconciliés als valencians amb nosaltres mateixos

L’expressió “via valenciana” es va encunyar en aquell fòrum socialista com un revulsiu enfront de l’anomenada “hipoteca reputacional” derivada dels escàndols de corrupció associats a la gestió del PP. Un cop més es constatava que la invisibilitat valenciana només es conjurava en les grans ocasions, dit sigui, amb la major de les ironies: per successos tràgics i abjectes, com el cas Alcàsser, o per la compromesa gestió d’una administració que, en els seus diferents nivells, havia fet de la corrupció una manera d’estar en política.

El més urgent era construir un relat cap a dins i cap a l’exterior que ens reconciliés als valencians amb nosaltres mateixos i, en paral·lel, servís per superar aquest perfil entre grotesc i dramàtic que els altres s’havien forjat a base d’un còctel informatiu -no sempre just i ponderat- servit pels mitjans de comunicació d’àmbit estatal i amplificat per les xarxes socials. Aquesta perversa tendència a confondre la part amb el tot havia fet que un grapat de corruptes contaminés a cinc milions de ciutadans valencians.

La “via valenciana” liderada per Ximo Puig es plantejava com una mena d’alquímia a força d’ingredients tant eteris com suggerents, gairebé inèdits: diàleg, consens, acord, pacte, serenitat, confiança, esforç. Tot molt allunyat del frontisme i la polarització que ja colonitzaven l’escenari polític nacional.

La primera materialització d’aquesta “via valenciana” va ser el Pacte del Botànic. Subscrit, com ja s’ha dit, després de les eleccions autonòmiques de 2015, va suposar la primera experiència d’un govern de coalició d’esquerres a la Comunitat Valenciana. Integrat pel PSPV-PSOE i la coalició nacionalista Compromís, va comptar amb el suport parlamentari de Podem, organització que va refusar integrar-se en l’executiu autonòmic seguint les indicacions de la cúpula de Madrid liderada per Pablo Iglesias.

Un nou terme -mestissatge polític- es va encunyar arran del Pacte del Botànic per batejar un disseny polític que havia de permetre l’acció d’un Consell de coalició i multipartidista. Acostumats al bipartidisme i les majories absolutes, el Govern del Botànic, la via valenciana, havia d’assajar un nou model que era una realitat en el nostre entorn europeu des de feia temps.

En síntesi, el “mestissatge” consistia a compartir la responsabilitat de la gestió en cada àrea de govern, situant davant a responsables polítics de les dues forces que havien subscrit el Pacte. Si el conseller era socialista, el número dos del departament havia de ser de Compromís; i viceversa.

Conclusió: durant la primera part de la primera legislatura del Pacte del Botànic -el Pacte es va reeditar el 2019 i segueix vigent- tot semblava anar sobre rodes. La sensació que es transmetia des del poder i els seus voltants era d’eufòria i satisfacció. Contribuïen a això les bones relacions personals entre el President de Govern valencià, el socialista Ximo Puig, i la vicepresidenta, líder de Compromís, i portaveu del Consell, Mònica Oltra. No era aliè a aquest oasi polític la voluntat de tots de demostrar que hi havia una manera diferent de fer política, a anys llum, dels usos i costums del PP. Ja saben: diàleg, consens i confiança.

Per reforçar els vincles personals i polítics entre els socis de Govern del Botànic es van instaurar els anomenats “seminaris de Govern”; una mena d’exercicis espirituals de cap de setmana que reunien en diferents localitzacions de la Comunitat Valenciana als principals alts càrrecs de l’administració autonòmica. La cita es convocava dues vegades a l’any -la pandèmia per la Covid-19 va interrompre la pràctica- amb l’objectiu d’analitzar la gestió realitzada i determinar futures línies d’actuació en l’acció de govern per al següent semestre.

Amb tot, el Govern del Botànic de la primera legislatura va centrar els seus esforços a reforçar els pilars de l’Estat de benestar, posant l’èmfasi de la gestió en la sanitat, l’educació i els serveis socials

El bon ambient com a sant i senya de Govern del Botànic va començar a trencar-se passat l’equador de la primera legislatura i va aconseguir el seu cim quan el 5 de març de 2019 Ximo Puig, sense dir consulta amb els seus socis de govern, va decidir avançar els comicis autonòmics per fer-los coincidir amb la convocatòria de les eleccions generals l’abril de 2019. Van fallar el diàleg i el consens.

Les causes de la pèrdua que van obrir vies d’aigua a la via valenciana? Múltiples: personalismes i desavinences entre els protagonistes del mestissatge en cada conselleria, cultures polítiques diferents i, en definitiva, la pugna entre dos socis de coalició que, electoralment, han de créixer a costa de l’altre, ja que, en el que és fonamental, disputen el mateix espai polític.

Amb tot, el Govern del Botànic de la primera legislatura va centrar els seus esforços a reforçar els pilars de l’Estat de benestar, posant l’èmfasi de la gestió en la sanitat, l’educació i els serveis socials.

Així, es va aprovar un decret de Sanitat Universal, es va posar en marxa el pla de reversió d’hospitals privatitzats pel PP, es va decretar l’eliminació del copagament farmacèutic per als col·lectius més vulnerables, i es va tirar endavant una llei de Mort Digna. A més, el Govern del Botànic va desenvolupar lleis contra la discriminació, com la llei LGTBI o la Llei Trans, i de suport a les persones més desfavorides, com la llei de la Renda Valenciana d’Inclusió, tot això en atenció a la filosofia de “governar per a les persones” i “rescat de persones” que imanta cada punt de l’Acord del Botànic.

També es van dedicar molts esforços a combatre l’esmentada hipoteca reputacional vinculada a la corrupció d’anteriors administracions, mitjançant mesures de regeneració democràtica, transparència i lluita contra la corrupció. Destaca entre aquestes la posada en marxa de l’Agència Valenciana de Prevenció del Frau i la Corrupció.

La Comunitat Valenciana continua patint les conseqüències d’un model de finançament autonòmic obsolet i caduc des del 2014, fent d’aquest territori el pitjor finançat, objectivament, de tot l’Estat

Legislar per afermar l’ensenyament del valencià en tots els nivells educatius i consolidar el seu ús social, i posar setge als concerts amb l’ensenyament privat han estat el full de ruta del Botànic en matèria d’educació, topant-se a cada pas amb resolucions judicials que no han avalat algunes de les decisions adoptades en les dues apostes.

Així i tot, el principal objectiu del Pacte del Botànic no s’ha vist satisfet: la Comunitat Valenciana continua patint les conseqüències d’un model de finançament autonòmic obsolet i caduc des del 2014, fent d’aquest territori el pitjor finançat, objectivament, de tot l’Estat.

La crisi pandèmica ha alterat els plans de la segona legislatura del Consell i la via valenciana de cogovernança s’ha vist sotmesa a fortes tensions com a conseqüència, entre altres motius, de les discrepàncies respecte a la gestió de la crisi entre els socis de govern, als quals s’hi ha sumat com a tercera part de l’executiu, ara sí, Unides Podem, suma de Podem i d’Esquerra Unida.

Excepte avançament electoral, decisió que recau en les mans de Ximo Puig, queden dos anys per davant per demostrar que la via valenciana és alguna cosa més que un enunciat i que no ha entrat en via morta. Les tendències de la demoscòpia electoral assenyalen que la via valenciana requerirà noves edicions del Pacte del Botànic perquè les majories absolutes són realitats obsoletes i perquè, per ara, les dretes segueixen sense ser alternativa de govern. ¿Condemnats a entendre’s?