Sobre la necessitat d’un sistema mediàtic multipolar

Quan es va negociar el nou model d’estat que sorgiria de la fi del franquisme, una de les batalles polítiques més intenses -tot i que en bona part silenciosa- va ser la relacionada amb els mitjans de comunicació. Quan es va abordar la qüestió territorial, gairebé de manera automàtica es va obrir el debat sobre com s’havia d’organitzar el sistema mediàtic: qui tenia dret a crear ràdios i televisions, amb quines característiques i qui podia donar subvencions a mitjans privats. Aquest va ser el tret de sortida cap a un sistema mediàtic molt més descentralitzat en el camp radiotelevisiu. Tot plegat amb estatus constitucional.

Tradicionalment, aquesta polèmica s’ha atribuït a la voluntat de nacionalistes bascos i catalans de voler crear un sistema mediàtic propi, amb la funció principal de normalitzar el basc i el català. Però poc es destaca que la dreta espanyola que governava Galicia també volia una televisió. Molt pocs anys després, els socialistes que governaven el País Valencià -aquí també amb necessitats lingüístiques-, Andalusia i Madrid se sumaven a crear radiotelevisions públiques per les seves autonomies. Moltes autonomies disposen ara de televisió i donen subvencions a mitjans privats.

La raó era, en el fons, molt senzilla tot i que tot sovint amagada: tenir mitjans de comunicació era una manera de substanciar l’autonomia i també de disposar d’una eina d’influència sobre el demos regional. Era una eina bàsica per construir nació/autonomia/regió. Com sostenia Jordi Pujol, organitzar un territori sense mitjans propis era gairebé impossible, fos quin fos aquell territori. En aquell moment -i també els anys posteriors, sobretot en relació a la Catalunya del procés- el Govern central (fos quin fos) no ho van veure mai clar, fins i tot quan eren els seus propis correligionaris qui impulsaven mitjans: sabien que un sistema descentralitzat (sobretot la televisió) erosionava el poder de l’administració central. Els mitjans, sovint anomenats el quart poder, també s’han de considerar la quarta branca del poder polític. El poder comunicatiu és tou, però té efectes.

Quaranta anys després de l’articulació de l’estat de les autonomies, sembla emergir un projecte que busca respondre al creixent pes polític i econòmic de Madrid

Aquest debat no és precisament menor ni específic d’Espanya. Des d’un punt de vista teòric, els estudis sobre nacionalisme han defensat des dels anys seixanta la importància dels mitjans en l’articulació d’identitats nacionals i, també, en la construcció de l’estat(-nació). Des d’un punt de vista pràctic, països tan diversos com Bèlgica, Alemanya, Suïssa o el Regne Unit han viscut situacions semblants que han dut a polítiques adreçades a crear sistemes que s’adiguin a la concepció de l’organització territorial hegemònica en cada moment -si calia, obviant els mandats constitucionals.

A Espanya, quaranta anys després de l’articulació de l’estat de les autonomies, sembla emergir un projecte que busca respondre al creixent pes polític i econòmic de Madrid, que s’ha convertit en un gran forat negre. El sistema en el seu conjunt s’ha recentralitzat i genera disfuncions. De nou, emergeix el tema etern de l’organització territorial de l’Estat. De nou, en forma de conflicte entre centre i perifèria. Amb una variant: ara sembla que es busca articular una coalició de territoris perifèrics per aturar el creixement i compensar la hipertròfia de la capital de l’Estat.

Si es vol bastir un contrapoder polític i econòmic a Madrid, caldrà bastir un contrapoder a la formidable maquinària mediàtica que hi té la seu

Com fa quaranta anys amb la (primera) descentralització, aquest projecte polític haurà de desplegar una política mediàtica ajustada als seus interessos i necessitats si vol reeixir i substanciar-se d’alguna manera. Tot projecte polític que vulgui ser mínimament viable ha de desplegar una política mediàtica coherent amb els seus objectius. Si es vol bastir un contrapoder polític i econòmic a Madrid, caldrà bastir un contrapoder a la formidable maquinària mediàtica que hi té la seu (i la mirada). Cal un sistema mediàtic multipolar -o almenys bipolar.

Tres coses a fer

Fer-ho no és fàcil i requereix una estratègia clara, definida i sostinguda en el temps. No sorgirà d’accions improvisades per actors públics i/o privats que puntualment puguin tirar endavant un projecte aïllat. Això genera necessàriament una pregunta: quins han de ser els objectius d’aquesta política mediàtica i qui ha de treballar per assolir-los? Una primera resposta temptativa és que cal fer tres coses.

Primer, enfortir els mitjans propis (públics i privats) de cada autonomia implicada i crear un sistema comú mínimament articulat. Cal bastir un espai mediàtic. Els darrers anys, la recentralització de l’estat s’ha vist acompanyada d’un creixement del poder mediàtic instal·lat a Madrid, sobretot de la cada cop més determinant indústria audiovisual. La crisi del 2008, la  de la Covid-19 i la del model de negoci dels mitjans han afeblit els sistemes subestatals. Cal compensar-ho: els mitjans expressen visions del món i calen mitjans que expressin aquesta visió perifèrica del món (o d’Espanya), no necessàriament de manera explícita o partidista.

Si es vol bastir una coalició d’autonomies per plantejar un nou model d’estat, cal una coalició de mitjans d’aquests territoris

Però també han afeblit els grans actors espanyols, que han reaccionat replegant-se cap a Madrid i tancant o reduint dràsticament redaccions i edicions autonòmiques. La premsa de Madrid és cada cop més madrilenya, si és que era possible. Ara seria el moment d’aprofitar l’espai que deixen lliure, com semblaria que ha fet La Vanguardia reforçant la seva redacció a València i potenciant l’edició autonòmica.  La València de Ximo Puig, des d’on es demana amb més força aquest nou projecte per a Espanya.

Si es vol bastir una coalició d’autonomies per plantejar un nou model d’estat, cal una coalició de mitjans d’aquests territoris. Això mai s’ha contemplat seriosament, des de l’esfera política. Sí que es va fer des de l’acadèmia i des d’una perspectiva nacionalista catalana: el projecte de crear un espai català de comunicació. Una mena d’independència comunicativa dels Països Catalans, que tindrien un ple control sobre l’estructura de mitjans que opera sobre el domini lingüístic. Reobrir el meló de les competències sobre comunicació sembla raonable, si es vol redistribuir el poder en aquest àmbit.

Un primer pas, previsiblement més fàcil, és crear aliances entre els mitjans públics d’aquests territoris. Des de les coproduccions i les emissions conjuntes (com ja es fa) fins a la creació de canals conjunts amb cobertura a tots els territoris. També s’han de facilitar i estimular les aliances en operadors privats. En societats de capitalisme avançat, amb un sector comunicatiu molt liberalitzat, no es pot bastir una estratègia mediàtica sense els actors privats. I aquí és on apareixen dos grups amb molt de pes dins dels territoris perifèrics implicats en aquest projecte: Godó i Prensa Ibérica. El primer és una institució a Catalunya i ha iniciat una política d’expansió cap al mercat espanyol que l’ha convertit de moment en el líder de la premsa digital a Espanya i que sembla buscar invertir en grups de comunicació amb problemes econòmics greus. El segon ocupa posicions de lideratge a diversos mercats i una notable presència a una desena de comunitats autònomes. Mediapro, un actor més global, també podria jugar un paper des de la indústria televisiva, encara que les proves amb La Sexta ara fa 15 anys no li van sortir gaire bé.

No es tracta només de donar cobertura i tenir influència als territoris perifèrics. El relat alternatiu s’ha de fer present al centre

El 2021, però, una estratègia de comunicació no pot passar només pels anomenats mitjans tradicionals. Cal disposar de continguts a totes les xarxes i plataformes de distribució de contingut. El teu projecte politicoterritorial ha d’estar present a Youtube, Instagram, Twitch, Club House i el que hi hagi per venir. Cal ajudar a creadors en aquests àmbits a crear una comunitat i mantenir-la. Tampoc pot es pot obviar la creixent globalització del sistema mediàtic, on multinacionals de l’streaming i les telecomunicacions tenen un pes creixent en les pràctiques mediàtiques. Influir aquí és complicat tenint les eines d’un Estat o fins i tot les de la Unió Europea, així que aquest serà necessàriament un punt molt feble de l’estratègia a desplegar.

La segona cosa que s’ha de fer és aconseguir projectar el discurs mediàtic perifèric a la resta de l’Estat, especialment a Madrid. No es tracta només de donar cobertura i tenir influència als territoris perifèrics. El relat alternatiu s’ha de fer present al centre. Calen mitjans que influenciïn a les elits de l’Estat i també la seva ciutadania, difonent una idea de país diferent de la qual solen bastir els mitjans ubicats allà, molt madrilenyocèntrica. De fet, una de les característiques d’aquesta formidable maquinària són les seves limitacions per entendre el país més enllà ja no de la capital, sinó de les seves elits.

Aquesta hauria de ser la gran diferència respecte de la primera descentralització: llavors, al llarg dels anys 80 i 90, es va aconseguir crear sistemes autonòmics en algun cas molt potents. Però no es va aconseguir crear un sistema espanyol més divers, multipolar: malgrat alguns intents, mai ha sorgit un gran grup de comunicació d’abast espanyol i amb posició dominant en el mercat des de fora de la M30. Ni tan sols RTVE, amb centres de producció a diverses comunitats, va voler jugar aquest paper amb convenciment i de manera duradora.

I aquí és on apareix el tercer pas necessari per crear un sistema mediàtic multipolar: cal descentralitzar la potent maquinària madrilenya; cal treure-li potència. Això passa per dues vies, totes dues difícils. La primera és aconseguir via el capital privat que algun d’aquests actors privats decideixi moure’s fora de la capital i adopti una mirada nova. La segona és la via política: legislar per tal que les empreses hagin de moure actius i recursos fora de Madrid i bastir polítiques que facin atractiu invertir fora d’allà. A més, l’estat disposa de RTVE, que podria jugar un paper important: té seus a totes les autonomies, però a més compta amb un centre de producció a Sant Cugat amb un potencial enorme que mai s’ha volgut o s’ha sabut aprofitar -molt sovint, per servituds polítiques, precisament.

Tot plegat ha generat un cercle viciós: com que la indústria audiovisual primigènia està ubicada a Madrid, el millor lloc per crear noves empreses i productes és… Madrid

L’experiència històrica ens diu que treure poder mediàtic a Madrid no és fàcil, especialment en el camp de la ràdio i la televisió. No s’ha bastit mai una emissora ni privada ni pública feta des de cap altra gran ciutat. Quan es va crear La Sexta, va córrer el rumor que es podria instal·lar a Barcelona, però finalment anà on ja hi havia concentrada la major part de la capacitat de producció i del talent. Però és que legislació tampoc mai no ha ajudat: en crear-se les televisions privades a finals dels vuitanta, no es va contemplar la possibilitat d’obligar a ubicar les seus fora de Madrid. Tampoc es va permetre la creació de canals que no fossin de cobertura estatal. La llei de l’audiovisual de 2010, la darrera gran reforma del marc legal audiovisual espanyol, no va fer res per canviar això. L’actual reforma en marxa tampoc ho farà.

Tot plegat ha generat un cercle viciós: com que la indústria audiovisual primigènia està ubicada a Madrid, el millor lloc per crear noves empreses i productes és… Madrid. S’hi ha creat, a partir de decisions polítiques, un clúster audiovisual molt potent que, a més, atreu  les inversions internacionals que arriben a Espanya. I que clarament té molt pocs incentius econòmics i empresarials en desfer-se o ni tan sols descentralitzar-se. Només l’estat central ho pot fer, i fins a cert punt, imposar.

No serà gens fàcil

Una estratègia com l’esbossada aquí no és gens fàcil de dur a terme. Requereix la concertació de múltiples actors polítics (l’estat central i les autonomies implicades) i actors privats, que legítimament tenen interessos propis que poden fins i tot xocar frontalment amb aquest projecte.

Per una banda cal voluntat política per modificar una dimensió molt delicada i formalment imbricada amb el partidisme: la comunicació. El Govern central no té incentius clars per fer-ho i probablement només es mouria si és arrastrat pels actors perifèrics: és obrir un meló amb potencial per crear molts problemes. Això amb l’actual equilibri de forces al Congrés. Ara per ara no sembla que es disposi de prou força política. Al seu torn, treballar concertadament en el disseny del sistema mediàtic espanyol s’ha donat molt pocs cops en els darrers quaranta anys, on el més tradicional ha estat l’enfrontament estat-autonomies i també entre comunitats.

A nivell de les autonomies implicades, la història no fa ser gaire optimistes. Si ja ha costat posar d’acord comunitats amb afinitats lingüístiques i culturals, com no ha de costar alienar els interessos d’una coalició que pot influir Aragó o, en algunes formulacions, també Múrcia. Només cal veure els problemes que viu la reciprocitat de les emissions de les televisions autonòmiques entre Catalunya, Illes Balears i País Valencià, encara que els darrers mesos sembla haver-hi clares millores en la col·laboració entre aquests operadors. Tot plegat en un moment en què Catalunya està immersa en la ressaca postprocés i només el País Valencià i molt tímidament les Illes Balears semblen apostar per obrir el meló territorial.

Per una altra banda, es demana a actors privats amb interessos propis ben legítims que s’impliquin en un projecte polític per reformular l’estat. Un nou model que pot estar en contra no només dels seus interessos econòmics sinó també dels seus posicionaments polítics -i les servituds que generen. A més, els moviments empresarials que afecten diverses comunitats autònomes sempre són delicats, ja que aixequen susceptibilitats. Aquí els desequilibris entre sistemes mediàtics autonòmics poden acabar actuant com a fre.

Ara bé, si es vol tirar endavant una redistribució territorial del poder a Espanya, la reordenació del sistema mediàtic és necessària. Un projecte polític de base territorial no serà viable a llarg termini si no disposa d’una xarxa de comunicació que l’ajudi a substanciar-se, a fer-se present sobre el terreny. Potser no és el primer pas que s’ha de donar i res em garanteix l’èxit, però una Espanya multipolar només serà possible si el seu sistema mediàtic també ho és.