Cap a una nova manera de comprendre la religió

Ens trobem davant d’un fenomen múltiple i desconcertant: d’una banda, el procés de secularització de la societat, tant en els hàbits com en la cultura, que comporta el relegament públic de les institucions i autoritats religioses tradicionals; d’altra banda, les múltiples migracions han fet reaparèixer la identitat religiosa com un factor de pertinença determinant en una societat globalitzada i anònima, amb el risc de fonamentalismes no només defensius sinó també ofensius; i d’altra banda, assistim a un ressorgiment de l’espiritualitat més enllà de les religions. No s’ha produït la mort de Déu preconitzada per Nietzsche i per molts filòsofs i sociòlegs del segle XX, sinó una mutació de la idea i de l’imaginari de Déu. Estem davant d’un panorama complex perquè som molts i els temps interns de cada un són diferents, alhora que som partícips d’un canvi d’època en què estem implicats. Per tant, el punt d’observació està afectat. El meu també.

La dimensió espiritual no està en cap altre lloc que aquí mateix: és la profunditat i la lleugeresa, l’íntima llibertat de tot, que s’obre quan ens deseixim, quan ens desprenem de tot allò al que ens aferrem i que ens endureix o ens confina a mons construïts per nosaltres mateixos; mons que, al mateix temps que ens donen seguretat, ens segresten

Malgrat això, el nucli del que està en mutació s’albira: una nova forma d’entendre les religions, quelcom molt diferent que l’aparició d’una nova religió. La pluralitat interreligiosa i aquesta etapa que podríem qualificar de post-secular -perquè es rebutja a el Déu institucionalitzat però no la dimensió espiritual de l’ésser humà- ens està portant a entendre que les religions són llenguatges sobre el sagrat, marcs d’accés per a cultivar aquesta dimensió, però que no són els únics, que no són infal·libles i que ells mateixos estan en procés.

Dimensió espiritual

D’aquesta manera emergeix la dimensió espiritual que, per la seva pròpia condició, és intangible i inaprehensible. D’aquí el seu nom: esperit, vent, hàlit, alè, etc., (spiritus, pneuma, ruah, atman, etc.) termes presents en totes les religions que apunten a quelcom  molt semblant a l’experiència que tenim amb l’aire que respirem: no el veiem però és omnipresent i és la condició mateixa de la vida. No s’imposa. Hi és, silenciós, sempre disponible, discret, generós, esperant simplement al fet que el respirem i experimentem per nosaltres mateixos la vida que aporta.

Aquesta dimensió no està en cap altre lloc que aquí mateix: és la profunditat i la lleugeresa, l’íntima llibertat de tot, que s’obre quan ens deseixim, quan ens desprenem de tot allò al que ens aferrem i que ens endureix o ens confina a mons construïts per nosaltres mateixos; mons que, al mateix temps que ens donen seguretat, ens segresten. Aquell Allà o Més-Enllà de les religions tradicionals es descobreix com l’Aquí i l’Més-Ençà més proper a nosaltres que nosaltres mateixos. No cal anar a cap altre lloc ni esperar l’aparició de cap Presència que ja no sigui aquí. Som nosaltres els que estem absents. Com més conscients, com més presents a nosaltres mateixos, més es palpa aquesta Presència com l’aire que respirem. Ens travessa i ens habita tant com ens transcendeix.

L’espiritualitat no es contraposa necessàriament a la religió, sinó que és l’antídot perquè aquestes no es converteixin en presó. La religió seria aquella instància comunitària i social que emmarca la vivència personal i compartida del sagrat, del transcendent o invisible, però no l’esgota. La triple possible etimologia de el terme permet copsar tota la seva plasticitat: religió com religere (relligar), relegere (interpretar) i reeligere (escollir). La preposició “re-” que les precedeix remet al seu caràcter viu, dinàmic i vivificant, no fix o repetitiu. L’espiritualitat entra com aire fresc per les finestres i les portes de les nostres esglésies, mesquites, sinagogues, temples o pagodes per recordar-nos que, si bé podem necessitar recintes on recollir-nos i convocar-nos, hi ha un espai immens per sobre de les nostres voltes i cúpules on tenim costum de pintar el firmament. Aquesta disponibilitat radical de l’infinitament obert és el que espiritualitat i la mística recorden les religions.

Ara bé, com més amplitud i llibertat, més es requereix el discerniment. En ‘relativitzar o abandonar les referències que cada tradició donava com normatives i absolutes, cal estar atents per saber si el camí que es recorre ajuda a créixer cap a més veritat i cap a més vida o si atrapa en les subtileses de l’ego. El criteri de discerniment és clar: el signe de creixement és el des-ego-centrament en un procés creixent d’abraçar major realitat no des de l’estreta autorreferència sinó des de cada manifestació mateixa, rebent incondicionalment i captant la interrelació de tots els elements.

Deseiximent, compassió i saviesa

Raimon Panikkar parlava de la realitat cosmoteàndrica: món (kósmos), el diví (theos) i l’humà (andros). Amb aquest terme sintetitzava la percepció que tot està en tot, inseparablement entrellaçat i alhora sense confondre les diverses dimensions. El que anomenem espiritualitat seria captar el continu dinamisme d’aquesta única Realitat de la qual formem part, responent amb adequació a cadascuna de les seves instàncies i descobrint que tot és sagrat, que “tot és revelació de ser rebut en estat naixent”, segons les paraules inspirades de María Zambrano.

El que entenem per espiritualitat, ja sigui a l’interior o al marge de les religions constituïdes, és el cultiu i l’experiència d’aquesta circularitat diví-humà-còsmica, de manera que creixem en profunditat i amplitud. Tot està obert, i alhora, hem de ser molt concrets i curosos perquè aquest spiritus prengui cos. Si no, ens quedaríem a mig camí, o pitjor encara, ens alienaríem. D’alguna manera, tot camí espiritual ha de contenir tres elements: deseiximent, compassió i saviesa. El despreniment implica atenció i contenció dels propis impulsos i capacitat de silenciament; la compassió comporta la sortida d’un mateix cap a la alteritat, i la saviesa implica la capacitat d’escolta i d’interpretació de del silenci i de l’acció que emanen d’aquest fons sense fons que sosté tot el que és i som. Posant en relació la tríada cosmoteàndrica, la contenció té a veure amb el respecte i veneració amb la natura (la via ecològica); la compassió té a veure amb l’humanum (la via ètica), i la saviesa tindria a veure amb l’accés a l’Misteri (la via mística).