Com es fa una treva cultural?

El maig del 68 va unir els joves universitaris amb els obrers, però mig segle més tard, els treballadors de granota blava voten Marine Le Pen mentre els qui foren líders estudiantils celebren la multiculturalitat, diuen “tots i totes” i compren cafè de kilòmetre zero, tot plegant mentre miren amb desdeny als seus antics companys de barricada com si fossin una colla d’analfabets entregats a pulsions premodernes. La llibertat per vestir com vulguem, per escoltar la música que vulguem i per follar amb qui vulguem, els hi devem als primers guerrers culturals. La pregunta és què va passar amb l’altra meitat de la lluita si, tal com ha demostrat el Nobel francès d’economia Thomas Piketty, les desigualtats econòmiques que aleshores es trobaven a mínims històrics ara han retornat als nivells dels anys vint. Preocupar-se massa per la cultura condueix inevitablement a descuidar-se de la cartera?

En cada treva moral es crea un espai de confortabilitat per al pensament que fa preguntes incòmodes, i tard o d’hora els fills es fixen en una injustícia que els pares no havien sabut copsar

 Volia començar per França perquè en ple 2020, les guerres culturals semblen una importació americana i una conclusió necessària de les xarxes socials, la maregassa que s’agita a Europa després d’un tsunami de tuits Donald Trump. Els vells marxistes europeus lamenten les obsessions de l’esquerra millenial postmoderna per inventar pronoms sense marca de gènere i denunciar que un personatge de ficció negre està sent interpretant per un actor blanc amb la cara pintada, mentre ja ningú pensa en les vagues generals. Doncs no, la via cultural ja duu temps entre nosaltres i és tant europea com americana. A casa nostra no tenim social justice warriors ni soixante-huitard​​​​s, però sí que hi ha progres i fatxes.

L’assagista austríac Egon Friedell va deixar escrit que “la cultura és riquesa en problemes”, Friedrich Nietzsche sentenciava “tenim l’art per no morir a causa de la veritat” i els Love of Lesbian justifiquen a un esquizofrènic cantant “Que mala que es la soledad”. Són diferents maneres d’expressar una mateixa intuïció ancestral segons la qual quan els homes tenen l’estómac ple, el cap comença a trobar temes on abans no n’hi havia o, dit a la catalana, qui no té feina, el gat de la guerra cultural pentina. El psicòleg Abraham Maslow ho va formalitzar amb la seva arxiconeguda piràmide: a la base de l’existència hi ha les necessitats fisiològiques i de seguretat, i un cop això està cobert, anem pujant pisos fins a arribar al reconeixement. El problema és que la gent perfectament alimentada acaba cometent atrocitats per demandes de reconeixement. Tant per rebre’l com per negar-lo.

El quid de la qüestió, és clar, és com canalitzem millor aquesta inclinació humana cap a la insatisfacció de l’esperit, quines són les regles del joc que ens permeten convertir aquesta tensió en força productiva i no en un foc autodestructiu.

Georg Wilhelm Friedrich Hegel tenia una idea sobre la treva cultural. No està mai de més recordar la seva paràbola del mestre i l’esclau. En versió exprés: home troba altre home i lluiten a mort i el vencedor no assassina al vençut, sinó que l’esclavitza. Flash forward i el mestre viu cofoi i l’esclau les passa putes, però vet-ho aquí el twist: en realitat, l’amo es troba més alienat del serf perquè depèn del seu treball, mentre que el treballador va adonant-se que és la seva suor la que fa rodar el món. Aleshores l’esclau li talla el cap al mestre i es busca un altre esclau? Error: per a Hegel, la solució a aquesta dialèctica arriba amb el reconeixement mutu: mestre i esclau es veuen com a iguals i conviuen en respecte i harmonia. Per resumir la seva idea de democràcia, Abraham Lincoln va dir: “As I would not be a slave, so I would not be a master”.

Però les harmonies duren poc i la pau d’una generació és la guerra cultural de la següent. En cada treva moral es crea un espai de confortabilitat per al pensament que fa preguntes incòmodes, i tard o d’hora els fills es fixen en una injustícia que els pares no havien sabut copsar, es desvela una opressió que s’encavalca amb una altra i ja no es pot entendre com feien gràcia aquells acudits tan masclistes. La primera generació dels Drets Humans inclou el dret a la lliure circulació, la segona situa al mateix nivell el dret a l’habitatge. O a l’autodeterminació dels pobles. Les sufragistes aconsegueixen el vot, però tres onades després cal fer un #MeToo. Si hi ha progrés, és aprofundir en aquestes llibertats, però rarament es posa en marxa sense que sagni la ferida.

El quid de la qüestió, és clar, és com canalitzem millor aquesta inclinació humana cap a la insatisfacció de l’esperit, quines són les regles del joc que ens permeten convertir aquesta tensió en força productiva i no en un foc autodestructiu. Segons els conservadors, intentar millorar és molt arriscat i a cada llibertat s’hi ha d’arribar a càmera lenta i havent fet molt d’assaig i error. Segons el centre liberal no som idiotes, i el lliure intercanvi d’opinions a l’àgora pública condueix a una deliberació racional i la ciutadania de mica en mica es va posant d’acord perquè a més de racionals som raonables. Segons l’esquerra radical, mentre hi hagi capitalisme, sempre hi haurà guerra moral, perquè el malestar en la cultura és el producte necessari de la desigualtat inherent a l’economia de mercat. Però cap d’aquestes ideologies resol la pregunta que plantejaven arran del full de serveis desigual del 68: és la guerra cultural una distracció d’altres guerres, són els debats identitaris una distracció dels consensos materials? Marx opinava que si canviaves l’economia canviaries l’esperit, Gramsci creia que calia canviar l’esperit per canviar l’economia.

L’alternativa al reconeixement mutu és la barbàrie, i la gràcia del reconeixement mutu és que no és un estat fusional d’amor comunitari: n’hi ha prou que la llei el reconegui i una burocràcia eficient la faci complir.

Vist així, Jordi Pujol era marxista: quan es va trobar amb el problema de definir la identitat catalana, l’ex molt honorable no va tirar per la metafísica sinó per la física: “català és qui viu i treballa a Catalunya”. Aquest és un exemple seriós i divertit alhora, però sobretot nostrat, de treva cultural: una fórmula creativa que va relligar els descosits d’una societat i va donar espai per respirar políticament a un moment històric concret. I és clar, tal com dèiem, amb el temps apareixen inevitablement les costures del vestit, i el que servia per a un moment acaba sent inútil. La sínia del pensament fa que una bona idea ho sigui durant un temps fins que deixa de ser-ho, i és en la necessària degradació que hi ha també l’obligació tan desoïda de regenerar-se.

Hegel pensava que la història progressava i que eventualment arribaria al seu final: cada passa endarrere era després sublimada en forma de passa endavant i amb vista d’ocell l’avenç era indubtable. Avui estem curats d’espants i la possibilitat del reconeixement mutu ens sembla només això, una possibilitat, i, si de cas, rara, fràgil i preciosa; mai una garantia. Francis Fukuyama, politòleg contemporani, es va fer famós dient que el capitalisme liberal democràtic era el final hegelià de la història. Vist que l’errava, el seu darrer llibre Identidad: La demanda de dignidad y las políticas de resentimiento, veu el desig de reconeixement com una amenaça al centre liberal perquè no és una pulsió que es pot satisfer per procediments econòmics impersonals. Si Hegel posava el desig de reconeixement com el motor de la història, Fukuyama ara el troba un pal a les rodes perquè és un desig massa emocional o, en altres paraules, massa cultural.

Fukuyama s’equivoca i Hegel tenia raó. La diferència entre els que volen que les diferències comptin i els que no, entre sexistes, supremacistes i fonamentalistes, i demòcrates generosos i tolerants, és el moll de l’os de la moralitat que supera, que ha de transcendir qualsevol relativisme. L’alternativa al reconeixement mutu és la barbàrie, i la gràcia del reconeixement mutu és que no és un estat fusional d’amor comunitari: n’hi ha prou que la llei el reconegui i una burocràcia eficient la faci complir. S’hi arribarà abans posant el focus en l’economia o en la cultura? Doncs amb les dues, és clar. Tot depèn de la creativitat i la intel·ligència dels líders polítics per saber ensumar l’esperit del seu temps. L’economia sense cultura és cega, la cultura sense economia és impotent. Quan es fan complir les dos, la treva cultural arriba tan natural que gairebé sembla una reconciliació.