De “precious snowflakes” al #Woke

Si hagués de trobar el canvi més distintiu de principis a finals de la dècada, deixant de banda, és clar, la recent i merescuda angúnia pels pantalons “pitillo”, “skinny” o “cigarreta”; si entre tots haguéssim de triar una mostra de com ha canviat el món, aquesta seria sens dubte la percepció de la paraula “feminista”. Hem passat d’un extrem a l’altre. A principis dels anys deu, el feminisme era un crit estrident, molest. No l’enteníem. Gran part de la societat occidental es trobava en aquell punt de la igualtat que brilla especialment sobre paper i poc més, de manera que seguir amb càntics feministes només podia venir del que en realitat havia de ser una obscura vocació femellista. De l’odi als homes. De les ganes de tractar-los tal com ens havien tractat ells. És natural que alguns tinguessin por. I fos per por o per simple ignorància, les dones que llavors es declaraven feministes acabaven sent caricaturitzades. “Aquestes boges demanen igualtat? Mira que histèriques, amb els cabells vermells i les ulleres de pasta”. Se’n reien els de dretes, els d’esquerres i els moderats. Perquè ser feminista era aleshores una ideologia extremista, sovint comparada amb els ecologistes i vegans, una especialització del bé. El capitalisme encara no n’havia sabut veure el truc i no hi havia ni purplewashing ni greenwashing. I si no ven, molesta. Així que durant anys i anys no podíem deixar d’escoltar les reivindicacions amb la veueta repel·lent de la Lisa Simpson.

Vivim en l’època de la performativitat: allò que diem que som és tant o més important que el que som en realitat, perquè la meitat de coses que fem les publiquem on-line, cridant-ho als quatre vents

Però si ara surts al carrer i preguntes a la gent si és feminista, les respostes seran completament diferents. El feminisme ja no genera (tanta) controvèrsia, sembla que ja no correm en afegir el “però no odio els homes!” com si ens haguessin de cremar a la foguera. Si als voltants del 2012 cares mediàtiques com Marion Cotillard o Lana del Rey rebutjaven de manera ferma l’etiqueta, comprensiblement, l’any 2017 Dior presentava samarretes amb el missatge “we should all be feminists” o “feminist AF” a la seva desfilada de la New York Fashion Week. Com hem arribat a un canvi tan radical? Segurament és gràcies a aquestes guerres culturals que ens fan tanta gràcia. Com deien uns que jo em sé, viure és prendre partit. Vivim en l’època de la performativitat: allò que diem que som és tant o més important que el que som en realitat, perquè la meitat de coses que fem les publiquem on-line, cridant-ho als quatre vents. Les xarxes no expliquen qui ets, sinó qui vols ser. Als voltants del 2014 als feministes d’internet se’ls deia “special snowflakes“, perquè el fet de voler remarcar aquesta diferència versus la norma, l’home-blanc-cis-hetero-etc que saturava inevitablement totes les narratives del moment; fer de la identitat divergent un tret distintiu i reapropiar-se de l’alterització era considerat un tret narcisista, egocèntric i infantil. Molest. “Precious snowflakes“, massa sensibles per saber callar i deixar d’empipar. Però és que som éssers socials, i fins i tot des de la foscor de l’habitació un diumenge a la matinada, volem sentir que no estem sols. Volem sentir que la nostra experiència també pot ser universal en tant que és compartida, i per tant, vàlida encara que no sigui la d’un home-blanc-cis-hetero-etc. I potser per aquí podríem explicar fenòmens com el del #MeToo. Si no et sents recolzat en un bàndol, te n’has de buscar un altre. I així comencen les guerres.

A principis de la dècada, ser feminista estava més aviat poc valorat. El discurs generalitzat ens deia que era una estridència innecessària; ara, en canvi, se’n fan samarretes i s’utilitza per lligar. Quan va passar a considerar-se atractiu allò que fins llavors ens molestava?

Jo he crescut amb l’internet: blogs, mems, gatets i “La Caída de Edgar“. Vaig viure el boom del moviment feminista de quarta onada de primera mà, bossejant pel pou sense fons que era Tumblr en aquella època, terra dels “social justice warriors” que van posar els fonaments de l’actual cultura de la cancel·lació. El concepte del #MeToo era simple però terriblement potent. Parlar sense embuts de tot allò que fins aleshores no dèiem per por de ser les úniques i trobar-nos soles contra el món. Històricament sempre s’ha alienat les víctimes, ja sigui per la creença que les dones són mentideres, mesquines i provocadores, per protegir el patriarcat, o per simple por, per protegir-nos a nosaltres mateixes. Una por terrible d’acabar tu mateixa al lloc de la víctima. Ens crèiem fortes pensant que a nosaltres mai ens passaria, perquè nosaltres en sabíem més, no érem com les altres noies. Però el cas és que, cegades per aquesta misogínia interioritzada auto-defensiva, obviàvem que “les altres noies” som totes. El #MeToo ens va servir per veure-ho. Totes havíem patit alguna forma d’abús, amb més o menys violència. El #MeToo ens va permetre reclamar la nostra narrativa.

La cultura és l’expressió de la identitat, identitat que, d’una manera o altra, triem. La cultura que marca aquesta identitat pot venir suggerida pel gènere, l’ètnia o la nacionalitat; per la generació a la qual pertanyem o fins i tot per l’ofici que practiquem. Aquesta identitat et posiciona socialment en una piràmide imaginària que cadascú té al cap i que determina el capital social, és a dir, com som valorats segons les estructures i paràmetres de la societat, o com la nostra identitat seria hipotèticament valorada per les identitats majoritàries o dominants. En un món classista, es valorarà positivament a qui vingui d’una família de diners, ergo, ser de classe mitja-alta et dona capital social. A principis de la dècada, ser feminista estava més aviat poc valorat. El discurs generalitzat ens deia que era una estridència innecessària; ara, en canvi, se’n fan samarretes i s’utilitza per lligar. Quan va passar a considerar-se atractiu allò que fins llavors ens molestava? Doncs quan, més enllà d’una ideologia, en vam fer una identitat creant una cultura al seu voltant. Si abans es ridiculitzava als activistes dient-los “snowflakes“, ara tenim les xarxes inundades de joves que diuen que volen un xicot #woke per parella. “Woke“, despert, al cas de les qüestions de justícia social. L’activisme està de moda i no és casualitat. El sistema híper-capitalista que ens obliga a trobar sortida econòmica fins als nostres hobbies de fer ganxet i papiroflèxia, aquest mateix sistema és el que acaba empaquetant qualsevol expressió cultural com si l’haguéssim de vendre. Sabem que per guanyar el debat, l’hem de fer atractiu. I en un context regit pel màrqueting, perquè el producte som nosaltres i, per tant, tot allò que pensem; en un context regit pel màrqueting, qualsevol idea s’acaba convertint en propaganda. És inevitable la polarització: estàs amb nosaltres, o ets l’enemic al camp de batalla.

La guerra cultural ha ajudat a definir espais, a posar el focus en temes que abans evitàvem. Aquesta obsessió que tenim amb la identitat ha fet que haguem de triar bàndols: masclista o feminista? Woke o incel? Aquest joc, aquest xoc, l’haver de prendre partit i posicionar-nos com si la nostra opció interessés a algú, ha fet avançar la societat cap a un futur més feminista, sí. Moure’ns cap als extrems posa el problema al centre, i encara que sigui infantil i simplista parlar de bons i dolents, poder dir obertament que s’és feminista deixa clar qui prefereix seguir sent masclista.