El consens, una passió democràtica

Podria dir-se que els homes només coneixen de veritat allò que han viscut personalment, encara que els seus somnis es projectin cap a un passat llunyà fet de caires mítics o cap a un futur utòpic del qual únicament aconsegueixen percebre els seus trets mésbrillants. D’alguna manera podríem afirmar que tots som fills de la postguerra: un llarg període de pau i prosperitat que va dur l’extensió de les classes mitjanes, un generós pacte social –l’Estat del benestar–, l’aparent final dels nacionalismes i la progressiva cooperació comunitària des dels ja llunyans Tractats de Roma. Aquell continent sorgit de la postguerra no pot entendre’s sense la gran catàstrofe que havia suposat la primera meitat del segle XX: dues guerres mundials, la caiguda dels imperis, la revolució russa, l’ascens dels totalitarismes, Weimar i la Xoà, els efectes del crac del 29 i la hiperinflació alemanya.

En un llibre fascinant, titulat Kelsen versus Schmitt, els professors Josu de Miguel i Javier Tajadura han aprofundit amb especial lucidesa en què van suposar aquells anys de forta crisi existencial i les lliçons que es poden extreure per vincular-les al món que coneixem avui. Les qüestions fonamentals de la llibertat i la igualtat, del pluralisme i la tolerància, de la difícil relació entre les masses i les elits, del paper de l’aclamació popular i la representació parlamentària llavors ja eren presents. Com ho estava la qüestió de la defensa de la democràcia enfront de les seves patologies, ja fossin en forma d’excessiva concentració del poder, desemparament de les minories, rebuig de la llei o enfortiment de les retòriques populistes. “La sort de la democràcia moderna –escriu Kelsen– depèn del grau en què s’aconsegueixi elaborar un sistema d’institucions de control. Una democràcia sense control serà insostenible, ja que el menyspreu de l’autorestricció que imposa el principi de la legalitat equival al suïcidi de la democràcia.”

Res no hauria estat possible

Per això, després de l’experiència agònica que va patir Europa durant aquelles dècades fatídiques, a la postguerra va emergir un model d’Estat constitucional més sofisticat, que feia seus els principis fonamentals del liberalisme polític, amb la seva defensa de la raó il·lustrada, la tolerància, el respecte als drets i la lògica protecció de les minories. Però, evidentment, sense un mínim de consensos bàsics en la societat, res d’això no hauria estat possible.

Com suggereix Owen Chadwick, “no podem entendre una societat sense conèixer les seves filosofies de fons, la seva pràctica religiosa, els seus codis morals, les seves influències literàries i les hipòtesis científiques amb què treballa”. Tocqueville hi estaria d’acord: el consens cultural reflecteix l’humus d’un país, els seus mites i les seves ficcions, els seus valors i les seves virtuts.

Reivindicant Plató, al seu recent assaig La imaginación conservadora, Gregorio Luri ha subratllat el paper que exerceix aquell acord de fons, de vegades difícil de descriure, que l’antiguitat grega va anomenar politeiai que les democràcies liberals –salvant totes les distàncies– podrien denominar consens o compromís. “Una comunitat política sana –explica el filòsof navarrès–, és a dir no escindida en dues per les discòrdies civils, pot veure’s com una pluralitat harmònicament cohesionada que sembla moure’s i evolucionar al so d’una música que sols ella escolta nítidament.” Per descomptat, la majoria de nosaltres només encertem a descobrir quin és el valor real d’aquell consens quan l’hem perdut i no quan de forma natural ens movem dins d’ell. Luri ens recorda que és “la ciutat la que estableix els límits de les excepcions suportables”, la qual cosa planteja lògicament el problema del dissens en el marc de les democràcies modernes.

La democràcia de masses esdevé inviable sense una cultura política que faci viable la forja de consensos

On situar aquella frontera porosa que determina allò que és admissible? O, dit d’una altra manera, és tot legítim en democràcia o existeixen determinades salvaguardes necessàries? I, en darrer terme, cal confondre la democràcia amb una simple bastida formal mancada de contingut? No són preguntes fútils, sinó qüestions ineludibles que tornen a apel·lar-nos amb cruesa quan els grans acords nacionals comencen a presentar símptomes de deslegitimació. No va ser cap altra l’experiència esborronadora d’Europa al llarg de la primera meitat del segle passat, que va recórrer tot el debat anteriorment citat entre Kelsen i Schmitt. Aquella experiència és també la que delimita la lletra petita del projecte comunitari sorgit en la postguerra. Ningú no s’escapa de la història ni de les seves lliçons.

Un doble principi

Kelsen, ens recorden Josu de Miguel i Javier Tajadura, sabia molt bé que la democràcia de masses esdevé inviable sense una cultura política que faci viable la forja de consensos. A la seva arrel, es troba la consciència d’un doble principi: les nostres imperfeccions i el caràcter contradictori de la realitat, d’una banda, i l’exigència mateixa de la tolerància, que fa possible la convivència entre els homes, de l’altra. Sant Agustí va plantejar una analogia similar quan justament va afirmar, en un dels seus tractats, que cal ser amic de l’home per poder jutjar-lo.

La democràcia moderna sorgeix de les runes d’una Europa que va convertir la dialèctica amic-enemic en la seva raó de ser i ho fa molt conscient del valor de la llibertat política, que només és possible articular a través del pluralisme, l’acord, la seguretat jurídica, la protecció de les minories, els òrgans de control del poder i la representació parlamentària. I, en darrera instància, també a través d’algun tipus d’amistat o d’empatia amb l’altre. “El compromís –defensa Hans Kelsen– significa: posposar allò que separa els associats a favor del que els uneix. Tot intercanvi, tot acord, és un compromís; ja que compromís significa: tolerar-se.” L’espai de la democràcia liberal no pot ser sinó el que construeix en comú allò que originàriament no ho és. No exactament, almenys. I aquell lloc resulta inhabitable sense els contraforts de la llei, sense la justa prevenció davant el dictat definitiu de les majories i sense la prudència d’una moderació que se sap constructiva. S’hi oposa el poder de la política nua, la lògica perversa de l’enemistat. No diguem democràcia d’allò que no ho és.