El futur és un joc

Més de mig milió de persones començaren l’any amb les campanades d’Ibai Llanos. En el seu minut d’or, l’streamer va tenir més espectadors que Cuatro o La Sexta. Les va presentar al set de casa seva, a través de Twitch, plataforma propietat d’Amazon enfocada sobretot a l’emissió de videojocs en directe. Llanos va començar la seva carrera fent la retransmissió de League of Legends el 2014, i ha fitxat per l’equip G2 Esports, dedicat als esports electrònics. Té vint-i-cinc anys.

Veure les campanades en una pantalla forma part d’una tradició que inclou decidir a quina televisió fer-ho. Ara s’hi afegeixen les plataformes digitals, i guanyen terreny entre aquells que nasqueren amb el mil·lenni. Distanciar-se dels adults mitjançant un llenguatge diferent, un tipus de música o una manera de vestir, és propi dels adolescents, tant se val a quina generació pertanyin. L’arribada dels ordinadors personals acabà amb aquells moments de convivència que encara podien donar-se al prime time davant la tele. L’aïllament entre els membres de la família s’accentua amb els smartphones: malgrat trobar-se dins la mateixa sala, cadascú té el seu propi món a les mans. Els qui avui voregen els vint anys no tan sols no comparteixen continguts amb els adults, tampoc ho fan pels mateixos canals.

Els mitjans tradicionals no parlen el seu idioma, i s’hi refereixen amb un genèric “els joves”, que englobaria més de dos milions de persones d’entre 20 i 24 anys a Espanya

Es diria que Facebook ha esdevingut la xarxa dels avis, Twitter la dels tiets (i cunyats), Instagram la dels pares. Així és que, ràpids, els fills descobreixen noves vies per comunicar-se sense que els adults ho vegin (ni ho entenguin gaire; quin sentit té això de passar el temps davant d’un tipus que explica com juga al Fortnite). Els mitjans tradicionals no parlen el seu idioma, i s’hi refereixen amb un genèric “els joves”, que englobaria més de dos milions de persones d’entre 20 i 24 anys a Espanya (uns cinc milions, si comptam fins als 29). Una xifra molt per sota dels qui teníem la seva edat fa dues dècades. És a dir, la generació X; o en altres paraules, els qui ens hem fet grans abans d’haver madurat.

La seva connexió amb el món es limita (ara per força) a les pantalles. La qual cosa, entre d’altres inconvenients, complica la concentració en l’àmbit educatiu i la possibilitat de trobar feina

El 2019, “els joves” havien de salvar el món de l’escalfament global gràcies als Fridays for Future de Greta Thunberg, segons els titulars. El 2020, també segons els titulars, “els joves” esdevingueren els principals causants de l’extinció imminent de la humanitat per ser uns irresponsables que no assimilaven la magnitud de la pandèmia. Quan se’ls havia de permetre ser una mica tarambanes (ja són majors d’edat, tenen tota la vida al davant, alguns se n’han anat del poble per estudiar a la ciutat, coneixeran gent nova i així aprendran a créixer), hagueren de tornar a casa dels pares, a l’habitació d’infantesa. La seva connexió amb el món es limita (ara per força) a les pantalles. La qual cosa, entre d’altres inconvenients, complica la concentració en l’àmbit educatiu i la possibilitat de trobar feina. En definitiva, accentua la dificultat d’independitzar-se.

No és que independitzar-se fos fàcil a començament de segle. Carreres universitàries com la de periodisme ja es qüestionaven aleshores, entre d’altres raons perquè els alumnes sabíem millor que els professors com funcionava un encara incipient internet. Ens educaren amb un model obsolet. Als fills de la sagrada transició ens havien assegurat que si érem aplicats, treballàvem al mateix temps que estudiàvem, acceptàvem eterns contractes en pràctiques, apreníem idiomes i viatjàvem, teníem alguna possibilitat de dedicar-nos a allò que ens proposàssim.

En l’era de la immediatesa, tot és efímer i es resol aparentment amb un clic. Com si n’hi hagués prou amb desitjar alguna cosa per rebre-la a domicili

Els que avui tenen vint anys no s’empassen aquestes falòrnies. La crisi del 2008 (que es notà sobretot a partir del 2010) ens enxampà just quan preteníem incorporar-nos a la vida adulta, la del sou fixo i l’habitatge digne, idonis per crear una família. Aquella estabilitat que ens semblava veure en l’estil de vida dels nostres pares, la gent de vint anys no l’han percebuda mai. Nasqueren amb el qüestionament del sistema, que trontollava en quedar al descobert la corrupció, l’especulació immobiliària, la precarietat laboral, la controvèrsia sobre la divisió de poders, la ineptitud política, i un llarg etcètera que, ja de partida, els ha deixat poques opcions a què aferrar-se. Emmarcat en l’anomenada postveritat –per la qual les opinions tenen la mateixa categoria que els fets provats, contrastats i contextualitzats, i la mentida no es castiga–, això provoca que el descrèdit sigui absolut.

A més, el valor de les coses ha canviat. Quan l’euro entrà en curs, amb deu euros podies comprar-te un CD. Avui, amb deu euros tens accés a gairebé tota la música del món. En l’era de la immediatesa, tot és efímer i es resol aparentment amb un clic. Com si n’hi hagués prou amb desitjar alguna cosa per rebre-la a domicili, i la realitat pogués encendre’s i apagar-se igual que els dispositius. Fins a un punt és cert, sempre que no et desviïs de l’oferta. Els continguts ja no ocupen espai a les prestatgeries; un espai que, de tota manera, no es podrà permetre la majoria de joves de vint anys, atès el preu de l’habitatge. I quant espai ocupen a la memòria?

En general, com més jove ets, menys passat individual tens, i menor és l’interès pel passat anterior al teu naixement, sobretot si t’hi has desconnectat perquè no té res a veure amb tu. Potser la meva generació serà la darrera a tenir nostàlgia dels objectes tangibles i els paisatges. El més durador a què poden aspirar les generacions posteriors és un tatuatge. Les fotos es fan per exhibir-se, no per recordar un moment. Se li’n diu “compartir” (compartir imatges, pensaments, èxits, habilitats o partides de videojoc). Però la paradoxa de les xarxes socials és que, en formar-ne part, estàs sol davant del dispositiu. Això sí: pots congregar milions de persones a distància.

No és que els joves no tenguin futur, és que l’estan descobrint més de pressa que nosaltres. I ho fan d’una manera lúdica, com els nins durant el procés d’aprenentatge. El seu codi és incomprensible per als adults, que en aquest cas ni tan sols tenen la tranquil·litat d’haver-los donat una base sòlida perquè l’evolució vagi per bon camí.