El tren de la prosperitat

Aquell dia la història del país canvia. Ell era un emprenedor que feia més de deu anys havia vist com aquella màquina de vapor podia ser una eina bàsica de progrés i havia cregut que el tren podia transformar el desenvolupament social i econòmic d’un país. Va tornar a Catalunya amb la convicció que aquella infraestructura permetia traslladar una societat del present al món de demà. És la lògica del temps, actua com l’algoritme de tota una època. Però no és fàcil passar de la idea a la realitat. Busca aliances internes i les troba, busca finançament extern i l’aconsegueix, dribla les crisis econòmiques i la desídia de l’estat centralista que voldria privilegiar un altre traçat. A la fi la línia Mataró-Barcelona s’inaugura el dia 28 d’octubre del 1848. És la palanca logística necessària per al desenvolupament d’una indústria concreta, però alhora el projecte conflueix amb l’energia d’un país que redescobrint-se com a tal està refundant una cultura alhora que vol guanyar el desafiament del futur tal com el planteja la revolució industrial. Catalunya se situa al món com un pol de progrés. 

Només quatre anys més tard l’enginyer Domènec Cardenal comença a dirigir les obres de construcció del Canal d’Urgell. El projecte no era nou, s’hi pensava des de l’edat mitjana, però es considerava massa complex, massa costós. L’obra definitiva demanava combinar ambició i tècnica, entre d’altres obstacles calia superar la serra de Montclar. Va caldre mobilitzar sis mil obrers per foradar els gairebé cinc quilòmetres del túnel de Montclar, el més llarg de l’Europa del moment. Al cap d’una dècada ja es regava la primera finca. En poc temps 6.500 hectàrees de nou regadiu que van créixer fins a les 62.000 al cap de només dues dècades. L’aigua ja no pararà de córrer. El canvi econòmic i social que l’aigua va provocar a la plana d’Urgell és extraordinari. I arriba fins avui. L’ambició del segle xix es respirava a Barcelona, però també al conjunt del país. S’havia produït una revolució econòmica i demogràfica que perdura en el vibrant sector primari de les comarques de Lleida. 

Un matí de setembre del 1874 dos escortes esperen al carrer del Carme que aquella noia surti de casa. Han de fer un trajecte curt, però les passes que recorreran tracen un camí d’esperança. Els dos agents hi són per acompanyar Dolors Aleu, que té disset anys, i s’encaminen cap a l’Hospital de la Santa Creu. Aleu no està malalta. Amb el seu esforç reverteix una inèrcia d’injustícia. Vol estudiar la carrera per a la qual té vocació i, vencent una tradició obscurantista que negava a les dones l’accés als estudis superiors, aconseguirà ser la primera dona a Espanya que obtingui la llicenciatura en Medicina. I encara més: el 1882 ella es converteix en la primera dona que presenta una tesi doctoral a Espanya; hi fa una raonada proclama d’igualtat entre els gèneres i una crida a favor de l’educació com a palanca de justícia. Obre consulta a la Rambla de les Flors. Aquella doble decisió, de formar-se per professionalitzar-se i així empènyer millores en justícia social, podia ser interpretada com el pròleg no només de la centralitat que avui adquireixen les ciències de la salut com a vector de prosperitat sinó també d’una idea de la prosperitat que no es pot deslligar de la idea de la cura com a factor de cohesió d’una societat que és conscient de l’esquerda de la desigualtat. 

A la nostra història trobem fils d’esperança que cal estirar per ara mirar de recosir una xarxa col·lectiva amb la qual reconquerir un futur on valgui la pena viure. A la muntanya i al mar. Al camp i a la ciutat. De la derrota a l’orgull. Quan el passat d’autogovern semblava cancel·lat, la gran festa de la transició a Catalunya és el retorn d’un president exiliat a través del qual tot un país reconquereix la institució que li atorga identitat política. Una nit de 1992 l’alcalde de Barcelona recorda davant del món que el President de la Generalitat va ser assassinat pel feixisme i aquella connexió amb un passat tràgic esdevé un fil roig de compromís amb el país a través d’un esdeveniment esportiu que transforma la capital i situa Catalunya al món com un referent de prestigi global i feliç eficiència. 

Estirar fils, tots els possibles, per reinventar futurs. El disseny de futurs no pressuposa un destí final sinó que perfila una visió integral i imagina oportunitats de millora concretes que es pensen ara i aquí. Aquesta és la tasca que s’ha proposat el Grup Catalunya 2022. Ho hem fet sumant esforços molt diversos i convençuts que és millor arriscar per orientar un disseny del nostre futur que deixar que ens el limitin o l’imposin des de fora. Ho hem intentat amb la llibertat de poder pensar fora del marc de les institucions, però fermament compromesos amb elles. La proposta de constituir-nos com a grup de treball ens la va fer la Generalitat de Catalunya i nosaltres la vam acceptar honrats perquè creiem en la centralitat de la política en una societat democràtica. Ha estat així, sense servituds de cap mena, com hem volgut imaginar un projecte integral de transformació del país. No des de zero. A Catalunya tenim un llegat, tenim un tramat i hem considerat que tenim un repte. Com ho van fer aquells pioners de la igualtat, de la indústria o del camp. El repte és tornar a començar. 

I perquè coneixem el passat del qual venim, sabem que no hem de començar de nou. Conservem una promesa de prosperitat que ve de lluny i gràcies a la qual durant anys s’han consolidat actius que ara cal potenciar. Actius públics i privats. Es tracta d’obtenir el màxim talent —crear-lo, captar-lo, retenir-lo— per utilitzar aquest tramat, modernitzar-lo i, així, treure’n el màxim rendiment per dotar-nos alhora d’unes oportunitats de creació de riquesa i d’uns serveis públics millors i més eficients que s’han de desplegar en una realitat que ja és digital. Es tracta de reiniciar una tradició que va impulsar la societat civil i que ha constituït el fil roig de la Catalunya moderna per situar-nos al millor lloc possible per viure en la societat de la quarta revolució industrial. 

Durant els darrers temps Catalunya s’ha mogut poc, però l’ordre global ha evolucionat considerablement alhora que no s’han revertit les crisis climàtiques i han seguit consolidant-se com la principal amenaça per al futur de la humanitat; no hem d’oblidar que les Nacions Unides ha certificat que les agressions climàtiques són i seran les responsables de pandèmies com les que estem sofrint. L’actual pandèmia ha accelerat el desplaçament de l’hegemonia mundial de l’Atlàntic al Pacífic i ha trastocat el lideratge inqüestionable que les democràcies occidentals s’havien atorgat fins ara. Els nous moviments geoestratègics i les tensions entre les grans potències, que alenteixen el ritme de la globalització de matriu financera i incorporen d’altres variables (com ara la productiva i la tecnològica), estan obligant tothom a replantejar quin pot ser el seu lloc al món. Ha estat durant aquest període de guaret quan, amb major intensitat, hem constatat que el nostre present és una etapa de transició. En el desenvolupament de la globalització, la covid-19 ha escrit un punt i a part i amb la pàgina següent comença una nova era. Vivim en una hora de frontera que obliga a imaginar el camí pel qual voldríem transitar durant els propers lustres. 

És ara, dins del parèntesi on s’ha trobat tot el món, quan sembla arribada l’hora de pitjar els botons per fer un reset. Un reset per actualitzar un sistema que a Catalunya ens ha funcionat, però que s’ha anat fent antiquat. Cal pensar ara quin model de país volem per al futur per poder-lo construir així que la crisi sanitària ja sigui passat. És pretensiós pensar el futur de Catalunya en aquest canvi de paradigma i amb una òptica geoestratègica? Per a nosaltres la resposta no és només no, sinó que és exactament la contrària. Enfront del perill de perdre el tren del món de demà, que és molt més a prop del que pensàvem abans de la pandèmia, som conscients que Catalunya només tindrà un futur que valgui la pena si s’empelta del nou paradigma europeu en construcció per tal que pugui jugar un paper al món d’una globalització territorialitzada i així fer que el seu estat del benestar sigui més robust. 

Quin és aquest paradigma europeu? Per garantir la seva missió de ser referent universal dels drets i llibertats, la Unió Europea ha assumit el repte de transformar algunes de les principals indústries del continent amb el New Green Deal com a pilar, postulant una transició justa i amb la digitalització com a l’instrument que ha de possibilitar modernitzar les institucions i millorar la vida dels ciutadans. És una visió de futur que s’alinea amb l’Agenda 20-30 de les Nacions Unides i que assumeix que un determinat model d’estat, «l’estat emprenedor», ha d’actuar com a catalitzador fonamental del canvi. L’estat emprenedor és proactiu: identifica els problemes, exerceix el lideratge convocant els actors que el poden resoldre i col·labora en el disseny de les solucions. Els serveis públics, orientats i integrats en la ciutadania, en modifiquen la funcionalitat i mouen el seu focus cap a la idea del valor públic entès com a servei al col·lectiu. Aquest estat emprenedor es retroalimenta amb el vigor d’una societat emprenedora. L’estat no podrà complir amb aquesta funció modernitzadora si la seva societat, amb el treball i l’exigència, no el vivifica. 

Per tornar a començar, Catalunya necessita aquesta mena de política i hi ha institucions públiques que han de ser reformades perquè puguin donar serveis de millor qualitat i major equitat. D’aquestes institucions, la més important és la que té a veure amb l’aprenentatge. També n’hi ha, d’institucions, que es resisteixen a cooperar per facilitar el canvi (l’Estat espanyol centralitzador sense dubte, però també una determinada cultura administrativa). Sovint hi ha institucions que estan impossibilitades per transformar-se i cal crear-ne de noves o promoure nous models que posin en evidència que les antigues han esdevingut obsoletes. Davant del repte de la prosperitat, sigui com sigui, només compta allò que suma i aquella política que té el coratge de prioritzar la política de les coses, i arraconar les coses de la política. I és aleshores quan l’aliança institucional amb actors privats i de tercer nivell ha de permetre al país alinear-se al projecte modernitzador que proposa la Unió Europea. 

Cal partir de la constatació que Catalunya ha perdut posició econòmica al món. Alguns dels sectors tradicionals de la nostra economia es van fent obsolets, d’altres guanyen pes i no són pocs els que hauran de modernitzar-se explorant les potencialitats de la digitalització i aprofitant l’oportunitat única que són els Fons Next Generation, tal com ha apuntat al seu informe el Comitè Assessor Catalunya-Next Generation EU. En tot cas, enfront d’aquesta pèrdua de poder econòmic, cal fer una crida ambiciosa perquè tot el talent treballi conjuntament amb l’objectiu de transferir tot el coneixement acumulat per transformar l’economia del país i propulsar-ne la productivitat. La Generalitat està en condicions de coordinar aquesta finestra per a la innovació, de la mateixa manera que ha d’activar les ajudes per tal que les petites i mitjanes empreses puguin digitalitzar els seus processos i oferir millors serveis. Són exemples d’actuació de l’estat emprenedor. Aquesta tasca catalitzadora ha de revertir en les institucions per tal que els beneficis que reporti aquesta funció permetin invertir en el sistema de drets i llibertats dels ciutadans; un sistema que ha evolucionat amb la pandèmia, evidenciant la interconnexió entre salut i protecció social i la conseqüent necessitat de pensar-los simultàniament. 

De la mateixa manera el funcionament d’aquest estat dota d’una nova potencialitat l’acció parlamentària. Durant els darrers anys la recerca de la sobirania ha estat l’eix de la política catalana i, per tal de sincronitzar-lo amb el canvi de paradigma, potser caldria encaminar-la com a l’eina bàsica del desenvolupament del país: actuar com a motor de les aliances a diversos nivells (territorials i institucionals) i, a la vegada, fer-la més responsable del seus deures encomanant-li que modernitzi els seus mecanismes d’avaluació de l’acció governamental. 

La qüestió és identificar actors que comparteixen aquest gran propòsit i que estan compromesos en aquest objectiu comú de país. Perquè tots hi som cridats. La cultura i la ciència, l’empresa, l’administració i la ciutadania en general. Des dels qui imaginen la metròpoli de Barcelona com una regió de cinc milions de persones —com es planteja al Pla Estratègic Metropolità— fins els qui exploren noves centralitats arreu del país. Del camp a les viles mitjanes fins als imants del mar i la muntanya que seguiran atraient visitants de tot el món. Catalunya no ha d’emmirallar-se en cap altre país perquè cap país és igual. Catalunya és un ecosistema petit, pel que fa a la dimensió, prou cohesionat i ben complex —ho evidencia des de la pluralitat de la seva geografia als pols de recerca o la densitat de la seva malla empresarial mitjana— que, precisament per aquest conjunt de particularitats, reuneix les condicions per actuar com un laboratori per trobar una fórmula de progrés i exportable: un model de societat en el qual la prosperitat econòmica i social, la sostenibilitat mediambiental i l’aposta per la ciència permetin situar la vida al seu centre i relliguin la riquesa que genera un teixit empresarial viu al bé comú. Catalunya com a laboratori obert de la nova democràcia responsable, creativa i global.