Els fonaments de la reconstrucció

El juliol de 1914 Franz Kafka està preparat. Ha trencat definitivament la promesa de casar-se amb Felice Bauer i ja ha anunciat al seu pare, per carta, sempre per carta, que renuncia a la seva falta d’autonomia. «L’únic efecte positiu de la falta d’autonomia és que et manté jove». Consegüentment, anuncia al temible Hermann Kafka que es disposa a deixar la feina anodina que l’encadenava a l’Institut d’Assegurances d’Accidents Laborals de Praga per llançar-se d’una vegada per totes a construir la seva carrera literària lluny d’allà, i establir-se a la metròpoli, a Munich o a Berlin, on Musil ha promès posar-lo sota la seva protecció. Disposa d’uns estalvis de 5.000 corones i calcula que faran el fet un mínim de dos anys. Passat aquest temps ja hauria de valer-se dels ingressos provinents de la seva producció literària. Franz, per fi, sembla anar de debò. Impressionant. Una ment tan brillant com diletant, confusa, contradictòria i passiva, es posa en marxa i s’atorga una oportunitat de tallar amarres i aventurar-se a provar sort pels camins estrets de la literatura professional. Menys de quinze dies després, el 2 d’agost, Kafka anota al seu diari la famosa entrada: «Alemanya ha declarat la guerra a Rússia. A la tarda, Escola de Natació».  Pel matí esclata la gran Guerra, per la tarda tots els seus plans se n’han anat a l’aigua.

L’esclat de la guerra dissol els plans emancipatoris de Kafka, i quatre anys de guerra dificulten les relacions amb el seu editor, Kurt Wolff, que a diferència de Kafka no va ser declarat inútil per sostenir un fusell i que va deixar a càrrec de l’editorial a un home que… en fi. La història editorial de Kafka, d’ençà, va ser com a mínim accidentada i confusa.

Exercici de catarsi

Per algun motiu, des del divendres 13 de març de 2020 penso sovint amb el 2 d’agost de 1914. Kafka, capficat en les seves històries i per molt inversemblant que ens sembli, no va preveure res, no va ensumar el conflicte, no va escoltar soroll de sabres. Res de res. Com nosaltres, que el coronavirus ens ha vingut no tan com una pandèmia sinó com un tsunami bestial que s’ho ha endut tot per davant en qüestió de dies. La crisi del 2011 va ser una lenta agonia. La d’ara ha començat com un cop de puny inesperat a la cara. I després un altre, i un altre. De cop, el PIB espanyol disminuirà un 9%, i el PIB mundial, un 4. Poca broma.

El pas necessari per poder parlar a fons de la renovació del sector és explicar per què convé tenir una indústria potent i diversificada, si és que volem tenir autors i autores que puguin viure de la seva escriptura i editorials poderoses que es puguin fer la competència entre sí i així, de retruc, millorar l’economia dels autors que es disputen, com començava a passar abans del Corona.

No soc cap guru ni cap predicador, ni voldria semblar un farsant o donar-me-les de regidor. Comencem confessant que m’han demanat que respongui a una pregunta que a dia d’avui no sé respondre: com se’n sortirà el sector editorial en català d’aquest desastre. Sí que puc parlar d’aquestes darreres setmanes durant les quals hem vist moviments i propostes desesperades per tal de salvar el Sant Jordi, o posposar-lo o reinventar-lo o el que sigui. Si no fos perquè tot això és tràgic, podríem dir que ha estat gairebé ridícul. Propostes benintencionades, contradictòries, algunes fins i tot contraproduents (que fins i tot semblen pensades per alguna ment perversa d’Amazon), campanyes intel·ligents en la mesura que beneficien al seu promotor tant com beneficien a la resta del sector, campanyes pensades simplement per benefici de qui la promou: hem vist de tot. La confusió, desesperació i profusió de campanyes i propostes és un bon indicador de la gravetat del problema que tenim al davant. No hi ha consens i ningú no sap què fer. I si algú sembla que sí que ho sap, és que és un xarlatà i un aprofitat.

En tot cas, ara sembla que caldrà fer un exercici de catarsi i aprofitar per replantejar el sector sencer, començant pel Sant Jordi mateix. Confesso que tinc sentiments contraposats, perquè no sé fins a quin punt els agents del sector volen enfrontar-se a certes veritats i paradoxes que la pròpia idiosincràsia de la indústria cultural nega. Principalment perquè la indústria cultural vol ser indústria sense semblar-ho. Sant Jordi és un invent reeixit per crear la necessitat de comprar almenys un llibre a l’any a un elevat percentatge de la població que no sent la necessitat de comprar-ne mai cap. Fa molt lleig dir-ho així, però no és un dia per festejar «la cultura», sinó «la indústria». És la mona de Pasqua, els torrons de Nadal, els petards de Sant Joan. Compres obligatòriament i amb alegria. El somni humit de qualsevol departament de màrqueting. Entenc que aquesta veritat (revelada des del primer dia, Sant Jordi no ha enganyat mai a ningú) ofèn als propensos a fer-se els ofesos i decep als que estimen la decepció, però bé que hi participen igualment, perquè els diners aquell dia no fan pudor. Això causa problemes morals i ensorra discursos d’amor als llibres i odi etern a la indústria, ja ho entenc.

Als lectors que llegeixen sense posar l’ull al calendari els és igual, Sant Jordi. De fet pot arribar a ser un dia molt emprenyador. Que Sant Jordi podria durar quinze dies com la Feria del Libro de Madrid? S’estudiï, jo què sé. Però Sant Jordi és la punta de l’iceberg. La catarsi, la neteja, ha de ser a fons, diuen. Però per fer neteja, cal saber fer-la. Desmuntar un cotxe sense saber-lo tornar a muntar després és arriscat. Em sembla que cada baula de la cadena de la indústria del llibre posseeix una gran consciència de si mateixa, però ho ignora tot dels equilibris dels altres, la qual cosa fa que no hi hagi cap idea ni sentiment de pertànyer a una indústria, i que aquesta mai pugui ser tractada com un tot i obtenir-ne la fotografia completa.

Renovació del sector

Quan des de dalt d’una torre d’ivori baules exquisides de la cadena clamen per reduir dràsticament el número de títols —que no solen ser mai els seus—, ¿parlen a favor dels seus petits negocis, o a favor de les desenes, centenars o milers de llocs de feina que es perdrien? O potser es pensen que reduint l’oferta augmenta la demanda? I vagi per endavant que estic a favor de racionalitzar, i fins i tot he vist amb els meus ulls que és possible fer-ho. ¿Tots aquests discursos romàntics, fàcils, místics i infantils sobre el món dels llibres i de les llibreries, van a favor d’escatir la veritat del sector, o actuen com un molt sofisticat discurs de màrqueting per diferenciar-se del veí i adquirir una mena de capital intangible per esdevenir el més respectat o temut prescriptor del cementiri?

El pas necessari per poder parlar a fons de la renovació del sector és explicar amb tota la paciència, claredat i esperit divulgatiu com funciona tot: el preu del llibre, la distribució, els llibres pagats en ferm, els que queden en dipòsit, les devolucions, les liquidacions als autors, tots els interessos comuns i divergents dels agents del sector. Explicar per què convé tenir una indústria potent i diversificada, si és que volem tenir autors i autores que puguin viure de la seva escriptura i editorials poderoses que es puguin fer la competència entre sí i així, de retruc, millorar l’economia dels autors que es disputen, com començava a passar abans del Corona. (Si m’arriben a convidar a tractar aquest mateix tema fa un mes, hauria carregat contra aquesta hiperinflació de bestretes tan pròpia de l’opulència artificial dels anys 1990). En resum, prou creure’s la pròpia propaganda. Si volem ressuscitar el sector, aprenem tots com funciona TOT el sector, des de tots els punts de vista, comprenent els interessos contradictoris, abraçant la complexitat. Només així barrarem el pas a xarlatans i aprofitats i podrem començar a posar els fonaments de la reconstrucció.