Hipercomunicació i incertesa

Malgrat tenir un allau incomptable de informació al nostre abast, la realitat és que cada cop costa més saber res del cert. La incertesa no és el mateix que la ignorància, de fet, la gent té grans ànsies de saber, però de maneres molt diferents: per trobar fonaments, pel plaer de conèixer, per millorar el model social, per crear mercats i extreure’n el màxim de benefici o per alimentar la competició de l’infocapitalisme actual on qui domina les dades, el comentari o la primícia, assoleix un poder singular en l’esfera pública mediàtica, com si la informació hagués pres el relleu als antics “secrets” (religiosos, cortesans, d’estat), la marca de l’estatus  social. Lewis Mumford, a El mite i la màquina, ens diu que «reunir, recol·lectar i acumular són operacions que van de la mà i algunes de les cavernes més antigues donen fe que els homes primitius van acumular alguna cosa més que queviures i cadàvers». Llavors com ara, acumulem informació, dades, big data, som el conjunt de totes aquestes dades.

La crisi del coronavirus ha augmentat la incertesa a molts nivells. Com que no sabem què passarà, els responsables polítics treballen en «diferents escenaris». Aquesta nomenclatura ens acosta més a l’espectacle, al simulacre i a la prospectiva, que als fets. Preval el que Kierkegaard anomenava la comunicació del poder enfront de la comunicació del saber. Els ciutadans no tenim accés a aquestes escenes de imaginació política que –pressuposem- van des del mal menor fins al desastre absolut. Per pal·liar l’experiència d’aquesta incertesa alimentada pel propi confinament, ens llancem a cegues a la recol·lecció de dades mentre estem pendents de la corba de creixement i de l’arribada messiànica del pic de contagi. Actualitzem les interfícies com un acte de fe i de desesperació a parts iguals.

L’irrealisme d’un escenari mediàtic mundialitzat

Abans de la crisi no teníem moltes més certeses, però era com anar en un tren en marxa des del qual el món es veia més difuminat. Vivíem a prop de l’irrealisme definit des de la filosofia per Nelson Goodman, en un món fet de versions on, segurament, cap d’elles acabava coincidint del tot. Aquest irrealisme, avui en dia, l’engreixen les grans empreses del capitalisme de plataforma que lideren els «mercats socials» (Google, Netflix, AirBNB, Facebook, Amazon, Uber…), que funden el seu valor en l’efecte de xarxa (el nombre d’usuaris) i en el fet que aquests usuaris poden escollir enmig d’un dispensari il·limitat de productes com en un Edèn digital, és a dir, en el poder de la decisió. Atorguen poders precaris que tenen més a veure en com es relacionen els algoritmes i el consum (també d’informació) que en la nostra possibilitat d’escollir.

Pel «conductisme 2.0» la tecnologia es posa al servei de la manipulació cognitiva, afectiva i social, materialitzant la idea que les xarxes socials són un espai que es basa més en la distància social que en les relacions transformadores o el compromís.

El documentalista Adam Curtis, en el seu últim documental va anomenar «hipernormalització» al món fals que governs, entitats financeres i tecnòlegs van anar creant des dels anys setanta. El terme deriva del llibre d’Alexei Yurchak Everything was Forever, Until it was No More: The Last Soviet Generation (2006), sobre l’últim període comunista abans del col·lapse quan tothom sabia que el sistema s’estava caient, però ningú podia imaginar una alternativa fins que aquesta mentida es va fer sistèmica.  Les farmacèutiques, els mitjans de comunicació i les xarxes socials han ajudat a afincar aquest «irrealisme hipernormal».  Amb la crisi del coronavirus i el confinament de milions de persones, la incertesa s’ha instal·lat en el cor de l’irrealisme.

Desinformació mediàtica, xarxes i distància social

Amb el confinament, el consum mediàtic ha crescut exageradament. S’han imposat la televisió online, els podcasts, el VoD, el gaming online, les vídeo-trucades, la missatgeria mòbil i el comerç electrònic. Degut a aquesta situació d’emergència, els programes informatius i d’actualitat han estat, pràcticament, monotemàtics, provocant una desinformació per sobreinformació, el que Pierre Bourdieu anomenava «ocultar mostrant». El fet que el conflicte sigui irrepresentable i es delegui a les dades com a únic indicador ha augmentat la sensació d’irrealisme. Les imatges que l’han donat a veure han estat compareixences públiques de polítics, els carrers buits de les ciutats, les façanes d’hospitals i les imatges amateurs de performances online i  de balconada. Com més èmfasi han posat els polítics en la «disciplina social» i en els eslògans de campanya, més abstracte i teatral s’ha mostrat el poder i més abandonada s’ha sentit la gent, que ha certificat que la distància social respecte a la classe política venia de lluny.

Les xarxes socials han estat una de les finestres digitals que la gent ha escollit per informar-se. Com a mitjà de propagació que facilita la creació i difusió de continguts, les xarxes són un espai idoni per les Fake News i, en època de crisi, encara més, d’aquí que mitjans com Whatsapp hagin limitat la funció de reenviar missatges. Més que promoure la incertesa, alimenten la confusió. La paradoxa de les xarxes socials és que el que les fa addictives, segons Adam Alter, és el caràcter imprevisible de la resposta de la gent; però, en realitat, són espais on els algoritmes calculen cada interacció, cada gratificació, aplicant l’enginyeria social al disseny de la interfície de cada usuari a partir d’un sofisticat sistema de recol·lecció i interpretació de dades, de suggeriments i recompenses. A això hem de sumar-hi el fet que en aquests espais l’adopció d’un rol determinat és quasi inevitable, fins i tot s’han generat rols de confinament que primer es basaven en compartir les pors i els anhels davant d’un problema comú, després les creacions i les tasques domèstiques, a continuació els escarnis i, finalment, el cinisme i la propaganda s’ha reinstal·lat de nou.

Aquest «conductisme 2.0» que Shoshana Zuboff anomena «dades del comportament» (behavioural data) i on la tecnologia es posa al servei de la manipulació cognitiva, afectiva i social, materialitza la idea que les xarxes socials són un espai que es basa més en la distància social que en les relacions transformadores o el compromís. No hi ha component atzarós o imprevisible en aquests sistemes que fan negoci amb els afectes i l’opinió i que fomenten la polarització dels discursos i les opinions extremistes perquè són les més rendibles. Les xarxes augmenten l’experiència de incertesa, de fet, viuen d’ella, aquesta és el resultat dels condicionaments operants que estructuren la interfície. La situació és molt semblant a la d’una emboscada voluntària, a la d’un auto-meta-confinament. La incertesa esdevé, llavors, un nou naturalisme.

Corona apps: trust us!

La tecnologia, juntament amb el confinament i les cures, s’ha imposat com l’eina més útil per gestionar la pandèmia. El model ha estat la Xina, amb el seu sistema d’apps de rastreig online per detectar contactes propers i així saber si hi ha risc de contagi. A Espanya, el 27 de març es va aprovar la DataCovid-19, que permet rastrejar 40 milions de mòbils amb la col·laboració de Telefónica, Vodafone i Orange. El dijous 16 de març van sortir els primers resultats: el 85% dels ciutadans no s’ha mogut de la seva zona de residència.

Ara que ja tenim una vigilància a temps real a través de la geolocalització, drons públics sobrevolant les zones rurals i el que s’ha popularitzat com a «policies de balcó», és a dir, la vigilància ciutadana, ara que l’Estat ens demana que confiem amb ells mentre sembren la desconfiança a través de naturalitzar la vigilància massiva, quins seran els límits de la llibertat de pensament, d’expressió i de moviment? I el sentit de la responsabilitat? Quedaran subjugats al mandat oficial o es tornarà a la tradició moderna on l’individu assumeix el pes i el gaudi d’una responsabilitat individual al servei del bé comú? Quin diàleg s’establirà entre les certeres dades que recol·lecten l’estat i les grans empreses TIC i la incertesa generalitzada? Quin retorn social hi haurà d’aquest seguiment i com es farà? Quins fonaments democràtics es poden construir a partir d’això? Ens conformarem amb dissimular aquesta situació amb l’orgull ciutadà d’un callenge oficialista o evitarem la normalització d’un «vigilar i castigar» rutinari?

La mort diferida

La màxima expressió de incertesa i vulnerabilitat l’encarna el fet que el coronavirus hagi fet impossible despedir-nos dels morts si no és per la via telemàtica i en enterraments sense cerimònies amb un màxim de tres assistents i separats entre ells. Deu ser la primera vegada que es dona una situació així en un context no bèl·lic. Algú que no es pot enterrar, no acaba de morir mai del tot. La mort diferida ens situa en un escenari de virtualitat absoluta, de consideració de la incertesa com a fonament ontològic. L’evidència que tots morim era una de les poques certeses interclassistes que l’individu tenia, certesa i consol. Aquest diferiment interromp el moment de culminació d’una experiència de vida, tant per al qui marxa, com per aquells que romanen; genera una suspensió intranquil·la que, fins i tot, ens impedeix la desesperació, ja que incideix en l’irrealisme i el simulacre, com en una versió premium de la vida on res pot acabar malament, perquè no acabant, la vida tampoc comença.

La incertesa podem entendre-la com una incògnita, com una obertura, un espai de possibilitats, però si només és una pausa temporal perquè experts internacionals determinin el nostre destí col·lectiu (a Itàlia Conte ha contractat a un dels ex CEO de Vodafone perquè procedeixi a la «reconstrucció nacional»), si no hi ha futur al marge de l’enginyeria econòmico-política i els escenaris que dissenyin assessors financers i tecnòlegs sociòpates, llavors, la incertesa pot donar pas a la depressió social o a una altra cosa que encara no sabem.