Espais de confiança en temps de fake news

La pandèmia mundial de la COVID-19 ens genera una incertesa generalitzada. És una situació completament nova, mai viscuda fins ara, que ha suposat un sotrac a les nostres rutines i a la nostra manera de veure el món. No sabem ben bé què ha passat, dubtem sobre com cal gestionar el present i desconeixem completament què passarà en el futur. Gran part del que donàvem per fet, ara trontolla. De cop i volta moltes de les coses que crèiem estables ho estan deixant de ser o si encara ho són ja no ens serveixen. Percebem per primera vegada risc real per a la nostra vida o la de les nostres persones estimades. En un moment com aquest, tal i com el 1943 Abraham Maslow va definir la seva jerarquia de necessitats humanes, prioritzem conceptes com la fisiologia, l’alimentació i la seguretat per davant d’altres com l’autorealització. La incertesa s’ha universalitzat i el panta rei d’Heràclit recupera protagonisme: l’única constant real és el canvi.

Amb la crisi de 2008 vam descobrir que l’equilibri econòmic mundial era més feble del que crèiem. Ara estem descobrint que, com a espècie, som molt més interdependents del que ens pensàvem i que l’equilibri de l’ecosistema on vivim és certament fràgil. Si fa dotze anys la incertesa es va intentar mitigar amb l’aparició de la troika, delegant l’autoritas i el poder en els experts en economia, ara intentem delegar l’autoritat en els científics i els metges. Però en tractar-se d’una situació totalment nova, els experts admeten que tampoc tenen els coneixements suficients per gestionar-la. La comunitat científica ens explica que no coneix a fons aquest brot de coronavirus, que treballa a un ritme frenètic per saber com actua, com i per què es propaga, però que trigarà mesos a desenvolupar una vacuna que pugui començar a utilitzar-se en éssers humans. Vivim un dies en què tots estem aprenent alhora.

Volem saber

Un virus desconegut que provoca un confinament global: aquesta pandèmia ens ha agafat a tots amb el pas canviat. És del tot comprensible que, davant d’aquesta nova situació, tots intentem informar-nos, esbrinar què cal fer, veure com podem protegir-nos, què està passant al món i com ens afecta. Som una societat hiperconnectada, confinada… i neguitosa. Però ni la medicina ni l’economia són ciències exactes. Donen peu a la interpretació. Accedim a milers de fonts, d’articles, de notícies, barrejades amb declaracions de metges i polítics d’arreu del món que, o bé es contradiuen, o van canviant de criteri.

El desconeixement científic barrejat amb la instrumentalització política i amb la dificultat per determinar quina informació és fiable i quina no, provoca una sensació, de fons, de desconfiança generalitzada. Dubtem de tot i de tothom.

Sovint els nostres dirigents polítics coneixen la informació només hores abans que la resta de la població. Alguns han aprofitat per mentir o per desinformar: Donald Trump ha passat de fer bromes racistes sobre el virus a parlar obertament de pandèmia. La Xina ha insinuat que el virus el podria haver escampat l’exèrcit dels Estats Units. Salvini, al seu torn, explica que la Xina va desenvolupar la covid-19 en un laboratori. A l’Índia els polítics han difós que el brot del virus és molt menys agressiu allà que a d’altres parts del món. A Espanya fa unes setmanes deien que això era poc més que una grip i ara obliguen a romandre a casa sota amenaça de llei mordassa, mentre es barreja salut i pàtria. I així arreu del món. Però cada cop els costa més que la ciutadania s’ho empassi.

D’altra banda cal destacar l’impacte que té en tot plegat la tecnologia que fem servir fer informar-nos. Fa anys diferenciàvem clarament quan estàvem llegint El Jueves i quan La Vanguardia, quan fèiem una reunió de feina i quan una trucada familiar. Però ara, cada vegada més, tot es barreja en un únic dispositiu mòbil. Tota la població mundial consumint i compartint continguts sanitaris, governamentals, familiars i fins i tot humorístics mitjançant un mateix dispositiu. En el mateix feed de la nostra xarxa social preferida ens arriba informació oficial de les autoritats sanitàries, opinions dels nostres contactes, odis diversos, humor, mems i notícies. Tot es barreja tant que ens costa discernir quina mena d’informació consumim a cada moment.

El desconeixement científic barrejat amb la instrumentalització política i amb la dificultat per determinar quina informació és fiable i quina no, provoca una sensació, de fons, de desconfiança generalitzada. Dubtem de tot i de tothom. És el brou de cultiu perfecte perquè arreu es propagui la desinformació. En aquest escenari de desconfiança, sovint és superior l’autoritat que ens genera un enllaç familiar o d’afinitat que no la generada per un polític, sovint en descrèdit. Ens volem informar però sabem que les fonts oficials tampoc en saben gaire. I dubtem. Dubtem més que mai. Demanem una segona opinió. I ens recolzem en els entorns de confiança.

Tothom té un familiar metge, un amic mosso, algú que treballa a l’administració o algú que acaba de sortir de l’hospital. Llavors, de bona fe, acabem consumint i compartint informació que ens han passat per Whatsapp fins que queda desdibuixada, descontextualitzada o barrejada amb rumors, informació no contrastada, falsedats, perquè se’ns presenta sovint amb un format i aspecte similar a la informació oficial, i sense enllaç a cap font oficial. I tots ens acabem empassant alguna fake news. Però de tot se n’aprèn. Cada cop som més conscients que part de la informació que estem llegint o consumint és obsoleta, incorrecta, o directament falsa. I aquesta incertesa sobre la qualitat de la informació que consumim també ens genera angoixa. De fet, el que més ens preocupa, potser, és la impossibilitat de trobar la veritat -o entorns de confiança- en un moment d’incertesa global.

Combatre la desinformació

L’educació i el pensament crític són dues de les eines més potents per viure en un món de fake news. Aprenem del mètode científic: qüestionem-ho tot, per defecte. Observació, rigor, escepticisme i mètode. Llegim, pensem, contrastem, i difonem només allò que podem validar. Però tot això requereix temps. Molt de temps. I, tot i estar confinats, no tenim temps. Per això necessitem bon periodisme.

Ens informem en entorns d’informació distribuïda, sense jerarquia, on tothom pot publicar una foto, un vídeo o un àudio, sense context, i on es barregen dades i opinions. Fets i mentides. Continguts actuals i obsolets. La tecnologia ha democratitzat l’accés al consum i a la creació d’informació, però ha generat nous problemes a l’hora de jerarquitzar-la. Per això necessitem més que mai la funció que realitza el periodisme de qualitat: compilar, contrastar, jerarquitzar, destacar i publicar informació. Afegir-hi context. Necessitem poder delegar part de la nostra incertesa. Necessitem poder generar espais de confiança informativa, per poder sobreviure en aquest món cada cop més incert. I això costa diners.

Els ciutadans hem entendre que hem de pagar per poder tenir informació de qualitat, sigui amb subscripció a mitjans privats o sigui pagant els nostres impostos, per dimensionar els mitjans públics. I hem de ser exigents amb els mitjans. I els mitjans han d’entendre que han d’abandonar la lluita pel pescaclics (clickbait) i recuperar la lluita per recuperar l’autoritat, la credibilitat i la confiança dels lectors. Només generant aquests vincles faran que els seus seguidors a xarxes vulguin passar a ser subscriptors de pagament. El periodisme de qualitat és més necessari que mai. Necessitem que ens expliquin aquest món que ve.