La buidor que omple

Ens preguntem si tenim una Catalunya buidada i quins són els motius de les migracions des de les geografies menys densament poblades del nostre país. Perquè allà on hi ha poca gent encara hi ha menys gent que anys rere? Perquè els pols d’atracció de les ciutats continuen absorbint bona part del talent i les motivacions de les noves generacions? Com és que no som capaços de posar en valor tot allò que ens omple quan el camp és el paisatge del nostre balcó?

La realitat és que els territoris rurals perden població, ja sigui cap a les grans ciutats o cap a les capitals de comarca. L’atractiu de viure en entorns tranquils, sense cues a la carretera o amb poques persones a la vorera, no és suficientment llaminer com per ser una opció de vida i de treball. El món rural encara no és prou sexy com per endinsar-s’hi sense por. Les ciutats guanyen la batalla del dinamisme i els espais fora de la contaminació lumínica cerquen fars on emmirallar-se per no caure en la incúria de l’oblit.

I les institucions es pregunten què fer. Quina és la recepta màgica, si es que es pot cuinar alguna alquímia que inverteixi la tonada. I la ciutadania respon. Surt al carrer i reclama serveis i alguna cosa més. Crida fort perquè se sent menystinguda. Assenyala als càrrecs electes i manifesta necessitats d’arrel. Els pobles petits es moren? Tenim aliment que calmi aquest malestar territorial?

El fet que les explotacions agràries ja no es passin només de pares a fills, sinó que hi hagi cada vegada un ventall més ampli d’incorporacions al sector agrari, facilita que les noves generacions de pagesia tinguin una mentalitat més oberta. A més, el paper de la dona és cada vegada més determinant i visible.

No tinc cap fórmula que resolgui la incògnita, però si que sé que hi ha un ingredient fonamental en la salut del món rural: la pagesia. L’element estructurador de les dinàmiques saludables dels espais que s’allunyen de les urbs, són les persones que produeixen aliments. Si el sector primari té una salut de ferro, el món rural en el que habita es contagia d’un estat sublim. Si, en canvi, la pagesia flaqueja, tot el sistema agrorural decau en cascada. I aquesta, intueixo, és la realitat a bona part dels territoris que queden buits de contingut. Es perd l’essencial i s’esborra la capacitat de renovació.

Les dinàmiques socioeconòmiques dels darrers decennis han forçat la pagesia a esdevenir quelcom molt allunyat d’allò que li és inherent. Ha deixat de ser un ofici i ha passat a ser una fàbrica a l’aire lliure, una activitat residual o directament res. Les petites i mitjanes empreses agràries s’han vist abocades a desaparèixer o a reinventar-se des de les cendres. La realitat avui és que els pagesos i pageses dels pobles petits es compten amb els dits de la mà, i que les grans empreses agroindustrials desterren allò que donava vida al camp. Fagociten, absorbeixen, destrueixen, envaeixen, malmeten.  El resultat, espais plens de matèria inert.

Les conseqüències del model de producció i consum global arriben sense escrúpols a les muntanyes i a les valls. Quan el mercat marca el ritme i la direcció, allò que té sentit des d’una mirada coherent i local, deixa de tenir-ho en un marc sense límits territorials i sense miraments socials. Si es més barat produir a milers de quilometres, perquè s’ha de fer a casa? Sota aquesta lògica és molt difícil omplir els camps d’aliments que dignifiquin els professionals del sector. I sense sector agrari és molt difícil que hi hagi món rural.

Aquest és el marc general i la veu d’alarma d’unes ones que no porten bones noves. Però sempre que hi ha desajustos, reneixen aires nous que desafien l’ordre imposat. Quan sembla que tot s’ha acabat, sempre hi ha qui crida que no és el final. I ves per on, que la pagesia té eixe do. Aixecar-se per dignitat. Treballar la saó des del cor. Reinventar les mirades per no perdre l’essència. Plantar cara al més fort.

Avui a Catalunya reneix una part de la pagesia d’arrel. Moltes persones petites, que en llocs petits, fan coses enormes. Enfront de la desídia del model intensiu de producció i consum, es fan visibles iniciatives noves que parlen d’esperança, de futur i de vida. Algunes de les generacions més grans i bona part de les més joves, estan apostant per una manera nova de relacionar-se amb el camp. S’estan rescatant pràctiques del passat per mirar cap al futur. Una nova agricultura més social, compromesa i justa està agafant força per omplir d’aliments, i moltes altres coses més, els espais que avui mal anomenem buits.

L’emergència d’una nova pagesia es fa palesa arreu del territori amb experiències agràries que aposten pel producte local i ecològic com una manera de relacionar-se amb els espais de consum de “tu a tu”. Les relacions de confiança guanyen terreny en un sector que s’està reivindicant com a imprescindible, enfront una societat que comença a entendre que sense pagesia propera no és possible alimentar-se de manera saludable. Es comença a parlar de polítiques alimentàries des de les ciutats i hi ha cada vegada més demanda de producte amb noms i cognoms. I, curiosament, són els centres més poblats els que volen alimentar-se de les zones menys densament poblades.

Les veus dels que reclamen un diàleg obert entre el rural i l’urbà són diverses. El fet que les explotacions agràries ja no es passin només de pares a fills, sinó que hi hagi cada vegada un ventall més ampli d’incorporacions al sector agrari, facilita que les noves generacions de pagesia tinguin una mentalitat més oberta. A més, el paper de la dona és cada vegada més determinant i visible. Les dones joves que agafen les regnes de les empreses agràries tenen, en la major part de casos, una vocació social i ambiental molt clara. Aposten per produccions sostenibles, properes i plenes de valor.

Són aquestes generacions les que omplen la buidor que encara ressona. L’eco que en alguns llogarets se sent pot ésser transformat gràcies a mirades més ecològiques vers l’agrari i més integrals vers el rural. El compromís de la nova pagesia és un dels ingredients imprescindibles per omplir allò que ara sembla buit. L’aposta per un món rural viu i actiu és tant del camp com de la ciutat. Si els pols de consum compren de manera conscient allò que els pols de producció els ofereixen, començarem a refer les relacions en base a una alimentació compromesa.

Menjar és una acció directa de política agrària. Quan la societat assumeix el seu rol d’actor actiu, les dinàmiques es veuen alterades. Quan una persona decideix que compra producte local d’una manera quotidiana i normalitzada, està omplint els espais rurals d’allò que els hi és propi. Quan el gest de butxaca en la cistella de la compra està dirigit a qui omple els espais buits, estem fent justícia. Un hàbit perdut que necessitem recuperar si volem que els espais rurals mantinguin la pagesia com a eix axial. No és just que parlem de la Catalunya buidada i ho visquem com quelcom aliè. Cada dia que ens seiem a taula amb consciencia de país, estem omplint el territori que ens necessita