Per què ens mudem a Girona?

Si tot va com previst, les nenes i jo marxem a viure a Girona, a Santa Eugènia, a un bloc d’habitatges dissenyat i promogut pels arquitectes Bosch Capdeferro. És el primer edifici de fusta de Girona, amb una geometria impecable, d’habitacions prou polivalents perquè ens puguem fer la casa a mida a mesura que les nenes es vagin fent grans. És un bloc ben orientat, distribuït amb passeres que poden ser terrasses i galeries que s’escalfen només per la incidència del sòl. Els pisos tenen un consum energètic absolutament residual i estan en un entorn que ens permet anar caminant o en bicicleta a tot arreu, i prou a prop de l’estació per a poder seguir anant a Barcelona de tant en tant, en pocs minuts a alta velocitat.

Fa més de vint anys que visc de lloguer, però els preus dels pisos a Barcelona i la realitat d’un món que dóna més voltes que el meu cos en una nit d’insomni, m’han abocat a la compra. I a Barcelona, és impossible trobar un pis adequat a un preu assequible. L’oferta d’habitatges és molt escassa, els pisos cèntrics estan absolutament fora d’òrbita i les distàncies a recórrer se’m fan pesadíssimes en unes jornades que inclouen acompanyament escolar, visites a tota mena de clients i emplaçaments i l’aprovisionament familiar perquè la nevera estigui menys buida. Aquests motius probablement no tenen res a veure amb la pandèmia, però el sotrac causat pel virus m’ha donat la perspectiva i la distància necessària per a mudar-me definitivament a un pis que fa olor de fusta, en una ciutat deu vegades més petita i més còmoda per la vida familiar que necessitarem els propers anys. Sospito que la meva mudança no és representativa de res, però em consta que d’altres mares i pares de la meva generació, genuïnament barcelonins, han decidit canviar els nens a una escola semblant i començar de nou a un altre lloc. Fins a quin punt el moviment invers compensarà aquestes fluctuacions és, de moment, tota una incògnita.

L’aposta per viure com penso, consumint menys, ens permetrà reduir la petjada ecològica domèstica i estarem més a prop de les rutes ciclistes i els camins de ronda costaners. Potser és que la meva centralitat no és la del turista francès

Em fa una mica d’angúnia pontificar sobre les conseqüències de la pandèmia pel futur de les ciutats, perquè ningú no sap encara els impactes que això tindrà en les preferències individuals.

El sector de la propietat (els qui escriuen a la premsa econòmica) no paren de dir que els que comprin un habitatge a les perifèries se’n penediran. Segurament, des del punt de vista de la inversió, tenen raó. El virus desapareixerà i els immobiliaris tornaran a comprar i vendre propietats a l’Eixample per a fer-hi hotels sensacionals i apartaments que es podran llogar per dies a tota mena de turistes globals. La sortida a Borsa d’Airbnb fa uns dies apunta a una explosió del sector turístic en pocs mesos, quan s’acabi la pandèmia.

Els centres de les ciutats són els millors llocs on invertir perquè tothom considera que són els llocs on tothom voldrà invertir. Però és que a mi, aquesta lògica imperial, em sembla que porta a l’absurd del raonament de les ciutats globals i la polarització entre centres desitjats i perifèries desertes. Potser és que sóc de tradició més aviat grega que no romana, i defenso la constel·lació de ciutats mitjanes que es complementen.

Reduir les qüestions urbanes a la valoració immobiliària, a l’expectativa de negoci futur, i al rendiment entre metres quadrats i hipoteques em deprimeix. Sóc una mica àcrata i em malfio de les velles definicions sobre el que era una família, una feina o la maternitat. I la crua realitat m’ha fet qüestionar allò tan bonic de Richard Sennett sobre caminar enmig de l’anonimat a La Rambla i sentir-s’hi confortat. A mi el ritme de La Rambla, o del Parc Güell, o de les Rondes col·lapsades, abans de la pandèmia, més aviat em desassossega. M’he passat molts anys aguantant el ritme de Barcelona perquè el creia inevitable, fent llargs i avorrits transbords al metro i evadint-me recordant els paisatges de Mallorca amb música d’Antònia Font. Com més gran em faig, més m’importa el paisatge. Caminar hores i hores entre boscos i camps és el que em permet ordenar idees, i després escriure-les.

És radicalment fals que la ciutat central compacta és més sostenible que altres entorns municipals més perifèrics, perquè els caps de setmana les Rondes s’omplen de cotxes que fugen cap al camp. Les ciutats no són sostenibles; ho són les persones i les seves decisions

 I ara, el teletreball em funciona i la reducció dels desplaçaments diaris m’ha permès llegir més, cuinar i menjar millor, i sobretot, conciliar la vida familiar. L’aposta per viure com penso, consumint menys, ens permetrà reduir la petjada ecològica domèstica i estarem més a prop de les rutes ciclistes i els camins de ronda costaners. Potser és que la meva centralitat no és la del turista francès.

De vegades, quan en un entorn de barcelonins, goso dir que potser els costos de viure als centres de les ciutats no compensen els preus i el cost de la vida, em contesten que l’alternativa de la vida suburbana no és sostenible. Voldria confrontar el reduccionisme pel qual “només la vida a la ciutat és sostenible”. Aquesta idea que la concentració és l’única solució per a la vida col·lectiva és, com a mínim, poc científica. Perquè Catalunya no és un territori de suburbis com Estats Units. Són l’hegemonia cultural nord-americana i la literatura anglesa sobre ciutats i el cos acadèmic del segle passat el que ha permès a moltes generacions d’urbanistes catalans eludir el projecte territorial de Catalunya: la solució és viure a l’Eixample, deien, i el debat territorial s’acabava al Pla Cerdà.

Perquè, malgrat les proclames, no existeix tal cosa com una “forma urbana correcta”. És radicalment fals que la ciutat central compacta és més sostenible que altres entorns municipals més perifèrics, perquè els caps de setmana les Rondes s’omplen de cotxes que fugen cap al camp. Les ciutats no són sostenibles; ho són les persones i les seves decisions. A mi m’interessa la indisciplina urbana. El funcionalisme, el determinisme, i les visions megalòmanes d’alguns arquitectes han estat històricament desmuntades per la meravellosa realitat, sempre més dura i més multicapa que la pretesa homogeneïtat. I feu la prova del nou: malgrat els projectes milionaris que els regaven els despatxos, on han acabat vivint pensadors com Sir Peter Hall, Le Corbusier o Renzo Piano?

Són les tensions permanents entre diverses preferències i modes de vida contraposats el que trenca esquemes i fa avançar les ciutats. Precisament perquè conec el negoci immobiliari a la perfecció (sé què costa fer un pis i què val vendre’l), no compraria mai un pis a Núñez i Navarro. És un producte asèptic, que fa barris apàtics, mentre que el que fa bullir la creativitat són les trobades inesperades, les col·laboracions inèdites i les mudances permanents entre llocs que acullen i que són hospitalaris. En això consisteix la nostra feina, la dels arquitectes; a crear espais ben diferenciats, completament a mida de cada opció vital, i que emocionin. Els coneixements, els vincles i les trobades ja les fan les persones. L’existència d’una oferta de pisos ben construïts i assequibles a Santa Eugènia ha estat el que ens ha fet decidir a uns quants que valia la pena la mudança. No sé com quedarà el territori després de la pandèmia; potser no es tracta de fer grans teories, ni grans proclames que acaben en plans grandiloqüents que no acaben mai de complir-se. Potser les ciutats s’hauran de plantejar crear una oferta de cases atractives, sostenibles i aptes per a les butxaques de gent pencaire.

De moment, encantada de seguir parlant-ne amb un vermut a la terrassa de la meva nova casa, si passeu per Santa Eugènia!