Present i futur de l’islam a Catalunya
Em proposo pensar sobre el present i el futur de l’islam a Catalunya i el primer què em ve al cap és que “islam” i “futur” són, en l’imaginari de moltes persones, termes contradictoris. Existeix una imatge estereotipada de l’islam que l’identifica amb el passat. Un passat entès com una etapa de foscor en què la humanitat estava dominada per la religió. Una etapa, segons segueix el relat, afortunadament superada a les societats europees seculars i racionals que celebren haver-se desempallegat del domini de les esglésies cristianes i que veuen en l’islam una mena de mirall que els torna el reflex d’allò que eren i ja no volen ser mai més. Aquesta imatge, però, és una construcció i no es correspon a la realitat. Tant pel que explica de l’islam com pel que explica de la societat europea.
Ja fa dècades que els científics socials varen reconèixer que la idea de la secularització com a desaparició de la religió no s’estava produint ni a Europa, ni encara menys a la resta del món. Per contra, les religions estan en plena vigència, expansió en alguns casos i sempre en transformació. Certament, el panorama religiós de Catalunya s’ha transformat notablement en les darreres dècades.
Tot i així, cal dir que la història de la relació de Catalunya amb l’islam és llarga i no té a veure només amb la immigració, més encara quan parlem d’una immigració que va iniciar-se als anys 70 de manera que moltes de les persones catalanes de religió musulmana no han viscut cap experiència migratòria en primera persona. El present de l’islam a Catalunya és un islam que es pensa i es practica des de Catalunya. Així, les generacions més joves cerquen els seus referents islàmics no només en les tradicions que pares o avis varen poder portar dels seus països d’origen si és el cas, sinó també en referents catalans i globals d’arreu del món islàmic. Parlem doncs d’un islam català o, millor dit, d’islams catalans ja que les maneres de veure, viure i practicar l’islam són enormement plurals arreu.
La població musulmana en conjunt ha estat posada sota sospita. La mostra en són els polèmics plans de detecció del “radicalisme” a les escoles. Parlar d’islamofòbia no ha de convertir-se en una forma de desacreditar qualsevol crítica a l’islam però sí vol dir combatre el fet que cap persona sigui discriminada, insultada o agredida per professar una determinada fe.
Escric aquestes línies des d’un obligatori confinament. M’assabento que les famílies musulmanes es preparen per un possible Ramadà reclosos a les seves cases, que algunes comunitats s’organitzen per cosir mascaretes a l’oratori, altres reparteixen aliments, etcètera. També, com la resta de catalanes i catalans, a les persones musulmanes els afecten les dificultats per poder acomiadar els seus difunts com voldrien. A Catalunya hi ha pocs espais per a l’enterrament islàmic que poden no ser suficients per tots els difunts que malauradament hi haurà aquests dies. El problema s’agreuja quan moltes persones que haurien volgut ser repatriades han de ser enterrades a Catalunya. A Barcelona i a altres localitats s’estan habilitant nous espais per a l’enterrament a terra o orientats vers l’alquibla, com requereixen les prescripcions islàmiques. En moltes poblacions catalanes, però, realitzar un enterrament segons els preceptes islàmics no és possible tampoc en condicions de normalitat.
En una societat que reconeix la llibertat religiosa i de culte com un dels seus drets fonamentals aquesta situació no hauria de produir-se. El futur de l’islam a Catalunya no pot ser altre que el de la normalització respecte a altres tradicions religioses presents al país, de forma que totes les expressions de consciència puguin coexistir rebent un tracte equitatiu des de l’administració. Aquest és un dels objectius pels quals treballa l’equip de professionals de l’Oficina d’Afers Religiosos de l’Ajuntament de Barcelona, del qual formo part. Aquest objectiu, però, encara queda lluny per la desigualtat existent entre les diverses confessions religioses al nostre país tant a nivell legal, com de recursos, com d’acceptació per part de la ciutadania. Amb tot, mirant vers el futur, hi ha tres qüestions en què voldria posar el focus: la islamofòbia, el paper de les dones i el paper de la política.
Qüestions pendents
No hi ha dubte que un dels grans reptes que enfronten les catalanes i catalans de religió musulmana té a veure amb la manera com se’ls mira i aquesta mirada és massa sovint una mirada d’odi i suspicàcia. Veiem partits polítics que han obtingut importants èxits mostrant-se explícitament islamòfobs, com l’odi a les persones musulmanes cavalca lliure a les xarxes socials i hem estat també testimonis de conflictes veïnals en connivència amb l’extrema dreta. El més recent potser el de l’obertura de l’oratori del carrer Japó a Barcelona.
Les causes d’aquesta islamofòbia són múltiples i complexes (la construcció històrica del musulmà com altre, el sorgiment de diversos grups armats que s’han auto-atribuït actuar en nom de l’islam, el mateix rebuig a tot allò religiós, etc.) però és clar que d’una manera que seria impensable amb les i els practicants d’altres religions, la població musulmana en conjunt ha estat posada sota sospita. La mostra en són els polèmics plans de detecció del “radicalisme” a les escoles. Parlar d’islamofòbia no ha de convertir-se en una forma de desacreditar qualsevol crítica a l’islam però sí que vol dir combatre el fet que cap persona sigui discriminada, insultada o agredida per professar una determinada fe. L’Ajuntament de Barcelona, de fet, hi treballa amb el Pla Municipal contra la Islamofòbia des del 2017.
Les dones musulmanes són especialment víctimes d’aquesta islamofòbia. L’opressió de la dona musulmana és una imatge tòpica que justifica discursos tant hostils com salvacionistes també per part del feminisme occidental que sovint desconeix o observa amb condescendència les lluites de les dones musulmanes per avançar en favor dels seus drets. Les reivindicacions dels drets de les dones són necessàries i estan avançant arreu del món en les darreres dècades. Però les dones musulmanes no en són una excepció. Algunes d’elles es reivindiquen com a musulmanes i feministes i defensen una relectura dels textos sagrats argumentant que han estat mal interpretats sota un prisma patriarcal. Són dones que mereixen ser escoltades amb la seva pròpia veu.
El futur de l’islam a Catalunya són les joves i els joves. Moltes d’elles persones organitzades en diversos tipus d’associacions, conscients dels seus drets i amb ganes de reivindicar-los. Hi ha una generació de persones musulmanes amb dret a vot i a ocupar càrrecs electes. De fet, ja hi ha persones a primera fila de la política que ocupen els seus càrrecs sense deixar de reivindicar-se com a musulmà o musulmana i estic convençuda que això canviarà el panorama de l’islam a Catalunya.
Les persones musulmanes en tota la seva pluralitat i singularitat, doncs, formen i formaran part del futur de Catalunya i pensar en aquest futur ha de voler dir pensar en construir conjuntament una societat plural i que garanteixi els drets de totes i tots.