(Re)fer ciutat en temps de crisi

Tot just una setmana abans de la declaració de l’estat d’alarma arran de la covid-19, vam celebrar la sessió de cloenda del procés de participació de l’Avanç del Pla director urbanístic metropolità (PDU metropolità). Així, donàvem per tancada la primera fase de redacció del Pla, que serà l’instrument urbanístic que ordenarà el territori metropolità durant les properes dècades. Els primers resultats de la participació van fer aflorar qüestions que, per bé que puguin semblar òbvies i senzilles, no deixen de ser essencials. De fet, amb la crisi social i sanitària que estem vivint actualment encara s’han posat més de manifest.

Principalment, els resultats feien èmfasi en la necessitat —que ja apuntava el Pla— d’abordar les qüestions urbanes amb una doble mirada. Des de l’àmbit supramunicipal o regional, per exemple, s’insistia en la necessitat de millorar les connexions entre municipis amb carrils bici, una xarxa d’autobusos intermunicipal amb més freqüència de pas o rutes segures per desplaçar-se a peu, com per exemple entre Badia i Cerdanyola del Vallès. La mirada més propera, en canvi, posava l’accent a tenir cura de les persones i l’entorn més immediat, amb la garantia d’uns serveis bàsics suficients i de qualitat als barris (espais de relació: places, parcs, equipaments, etc.).

El procés demostrava que sí,  que vivim i treballem en un territori policèntric: Barcelona hi té un paper cabdal, però cal destacar la importància i donar suport a la resta de municipis, als vincles que estableixen entre si i als espais de relació del dia a dia de les persones. És a dir, cal tenir en compte tots els elements de debat urbà que la pandèmia ens ha fet qüestionar.

En definitiva, estem davant  d’un escenari de futur complex, que hem de resoldre transformant la metròpolis i  reciclant-la

Quan l’agost del 2010 el Parlament de Catalunya va aprovar la Llei de l’AMB —que li atorgava competències urbanístiques per redactar el PDU metropolità—, estàvem immersos en una altra crisi, la del 2008, que afectava directament el model de creixement urbà. Les conseqüències socials i econòmiques que va provocar ja eren paleses i s’agreujaven, entre altres motius, per la manca d’habitatge social per fer-hi front.

Ara, igual que llavors, calen respostes ràpides davant de l’emergència provocada per la crisi. Si alguna cosa hem après, però, és que necessàriament han d’anar acompanyades d’una estratègia a llarg termini que augmenti la resiliència de les persones i del territori.

El PDU metropolità va néixer, doncs, amb el canvi de paradigma de la planificació urbana sorgit arran de la crisi del 2008, i ha començat a enfilar la fase de redacció més decisiva amb l’inici de la pandèmia. Potser totes dues crisis formen part d’una mateixa tensió que no és conjuntural sinó cíclica. Per tant, atès que la planificació urbanística es planteja a llarg termini —l’horitzó del Pla és el 2050—, ha d’incorporar necessàriament elements d’incertesa. El cas, però, és que els efectes d’ambdues crisis se superposen i han contribuït clarament a agreujar la segregació territorial —especialment per motius de renda— i a posar sobre la taula la importància de la salut de les persones i del planeta.  Si bé aquestes qüestions ja eren al centre del debat, ara reclamen obertament un consens respecte a les estratègies més adients per resoldre-les.

En aquest sentit, el PDU metropolità apel·la a la consciència metropolitana per afrontar aquests i altres reptes des d’una perspectiva supramunicipal. En la seva vessant més estratègica, defineix els objectius i propòsits a llarg termini en coherència amb el marc autonòmic, com ara els del Pla territorial metropolità de Barcelona (2010), que estableix llindars de creixement per als 164 municipis de la regió metropolitana, o els del Pla territorial sectorial de l’habitatge (2019), que fixa uns objectius de solidaritat urbana intermunicipal en matèria d’habitatge. Igualment, s’alinea amb els marcs europeus i internacionals en matèria de desenvolupament sostenible definits per l’Acord de París (2015), l’Agenda 2030 o la Declaració de Quito.

Alhora, des d’un punt de vista més operatiu, el PDU metropolità precedeix el futur Pla d’ordenació urbanística metropolità (POUMet), que regularà amb més detall el territori i substituirà l‘actual Pla general metropolità (PGM), aprovat el 1976.  El PGM va ser un dels primers plans urbanístics de l’època democràtica i, llavors, s’enfrontava a una metròpolis que calia contenir i dotar d’infraestructures de mobilitat, d’equipaments i d’espais lliures suficients, ja que s’havia anat compactant amb poques restriccions. Ara, més de 40 anys després, davant dels nous reptes mediambientals, socials i econòmics, hem de tornar a posicionar-nos i establir compromisos amb l’entorn i amb les persones que hi conviuen, reconeixent així que som ecodepenents i interdepenents; els nous models de desenvolupament urbà sostenible han de preveure la preservació de la matriu biofísica.

L’àrea metropolitana de Barcelona és un territori divers i heterogeni, i és aquí on rauen, alhora, el seu valor i la seva complexitat; és per això que mai no podrà ser un territori igualitari. Un dels grans objectius de l’urbanisme és, precisament, redistribuir la riquesa al territori per fer-lo més equitatiu

 En definitiva, estem davant  d’un escenari de futur complex, que hem de resoldre transformant la metròpolis i  reciclant-la. En els propers anys haurem de rehabilitar un parc d’habitatges força envellit, reurbanitzar els carrers per guanyar espai per a la mobilitat activa i els espais d’estada, repensar les grans infraestructures per maximitzar els fluxos de persones —i no de vehicles— i integrar-les de manera adequada als seus entorns, o bé reubicar certs usos productius més a prop de la residència, com ara els vinculats a la indústria del coneixement.

Per fer-ho possible, ens cal nou instrumental urbanístic. La legislació vigent està pensada, principalment, per desenvolupar nous sòls i créixer més enllà dels límits de les ciutats. És cert que, d’ençà que es van transferir les competències urbanístiques a principis dels anys 80 a les comunitats autònomes, s’han fet esforços per dotar-se d’eines per treballar el teixit urbà existent, com per exemple, incorporant reserves de sòl d’habitatge protegit en les transformacions del sòl urbà. Però això no és suficient, i caldrà combinar expertesa i imaginació per innovar en aquest camp. O, en el millor dels casos, podrem acompanyar la redacció del Pla amb la renovació de la llei i el reglament d’urbanisme que, amb l’Avantprojecte de llei de territori del 2018, ha fet el primer pas i ja apunta estratègies legislatives en aquest sentit.

L’àrea metropolitana de Barcelona és un territori divers i heterogeni, i és aquí on rauen, alhora, el seu valor i la seva complexitat; és per això que mai no podrà ser un territori igualitari. Un dels grans objectius de l’urbanisme és, precisament, redistribuir la riquesa al territori per fer-lo més equitatiu. En aquest sentit, el PDU metropolità concreta propostes per donar resposta a les necessitats estructurals o sobrevingudes de la població, tenint en compte, molt especialment, les capacitats del territori des del punt de vista físic, ambiental i social.

Per tant, sí, cal un PDU metropolità que, davant la complexitat dels reptes de futur, vagi acompanyat d’una governança flexible i coherent que faciliti el consens amb les polítiques públiques necessàries per desplegar-lo amb efectivitat. Més que imposar un model territorial, hem d’aprofitar el Pla per convertir-lo en un espai de debat que permeti prioritzar les transformacions urbanes des del punt de vista metropolità, un espai en què la presa de decisions aposti per lideratges compartits i estructures de governança política, tècnica i ciutadana: del control a la confiança, de la jerarquia a la complicitat i de la competència territorial a la cooperació.

És una obvietat que les dinàmiques d’habitatge van més enllà de Montgat, i que el mercat de treball desconeix on acaba Barberà del Vallès i comença Sabadell. Com ens suggereix Marina Garcés en el seu darrer llibre, “Escola d’aprenents”, cadascú ha de ser capaç de pensar per si mateix, i alhora pensar conjuntament amb la resta, sobre els problemes del nostre temps, per compartir un model territorial i corresponsabilitzar-nos de les polítiques públiques més transformadores, també les urbanístiques.