Temps volatilitzats, temps per qüestionar-nos

La incertesa era un concepte que ja estava de moda abans d’ aquesta nova situació. No ens ve de nou. Se’n parlava des de l’inici del mil·lenni en el context de les guerres. Se’n parlà en el context de les crisis econòmiques del 2001 i del 2008. Se’n parlà com a motor de canvi per a les empreses, com a context idoni per a la sagrada innovació tecnològica. Malgrat això, ara ens trobem en un present on un dels escenaris probables (amb el qual treballaven institucions internacionals sanitàries o humanitàries i en algunes consultores especialitzades en prospectiva), ens ha esclatat. Escenaris però que eren implausibles per als qui podien prendre decisions. No es volia acceptar perquè atemptava contra la visió del món, el desig de creixement continu, la idea de Progrés. La incertesa és, en el fons, un tema incòmode. En el context de crisis i recessions econòmiques, s’ha fet servir com a excusa per a generar oportunitats de nous contextos econòmics.

Des de la nostra cultura (que recull les cosmovisions i creences amb les quals expliquem el nostre món), la incertesa és l’oposat al coneixement. Un joc de suma-zero contra allò que s’ha de controlar. Però no pas un element diferent a la certesa, no sempre oposat, i que de vegades forma part del coneixement.

Encara que se li doni molt poca apreciació a l’anàlisi de les creences culturals amb les quals canalitzem les explicacions del món i en el fons es prenen les decisions, ens trobem en un moment crucial d’emergències que s’aniran acumulant com proven evidències en economia, climatologia, biologia, o epidemiologia. Això ens encamina a fer un dels esforços més complexos a escala psicològica i social: qüestionar algunes de les creences que ens fan de topall amb una possible transformació.

Però la incertesa és una propietat emergent dels processos socials, econòmics, o de qualsevol mena, doncs el món es troba en continu canvi, a diferents ritmes i velocitats. Es troba estretament vinculada a allò que es desconeix, i amb allò que té un risc potencial. Existeixen diferents profunditats d’incertesa: des de la que es pot convertir en certesa comprovant o fent una recerca simple fins a allò que ni ens és possible imaginar que ho desconeixem (els famosos unknown unknowns del Rumsfeld)

La resposta clàssica

Clàssicament, d’una manera molt resumida, la forma de gestionar un entorn o un nou projecte en el qual han aparegut incerteses es planteja des de la tàctica de reduir-les amb investigació, diagnòstic, anàlisi, la qual cosa pot requerir molt temps. S’espera a tenir-les determinades per llavors prendre les decisions. Com remarca un expert en gestió de l’incertesa, David Snowden, aquest model només és apte per entorns simples, quan el món o una organització es troben en una situació d’estabilitat, i de canvis lents o que es poden predir.

Ens trobem en un moment crucial d’emergències que s’aniran acumulant com proven evidències en economia, climatologia, biologia, o epidemiologia. Això ens encamina a fer un dels esforços més complexos a escala psicològica i social: qüestionar algunes de les creences que ens fan de topall amb una possible transformació.

Un relat que ha tractat pal·liar el fet que els nostres entorns són cada cop més canviants, complexos, amb moments de contradiccions i de caos, de desconcert, és la teoria tecnodeterminista de l’exponencialitat. En aquesta teoria el món es mesura en funció de les innovacions que fan disrupció a mercats i, per tant, generen canvi social. Una mirada miop que oculta i descarta altres factors perquè són incòmodes, o realitats com que formem part de sistemes socials, econòmics, híbrids complexos. Un model contradictori amb altres models explicatius que, en ciències socials i humanes, van fonamentant explicacions que respecten més l’actual complexitat. No és casual que en prop més de mig segle tinguem desenes de noms per a tractar de definir el moment actual des de perspectives molt diferents: des de la Posmodernitat, la Modernitat Líquida del Bauman, el Capitalisme Tardà, fins a l’Antropocè poc a poc validat per la geologia…

Malgrat això, fa un parell de dècades va emergir un parell de models novedosos amb els quals s’ha tractat de gestionar la incertesa. Assumeixen en part que vivim en un moment on aquesta apareix contínuament, més en entorns que exigeixen l’experimentació, com per exemple aquells relacions amb la innovació tecnològica (startups, hubs tecnològics, etcètera).

Aquests models, amb etiquetes com Agile i Lean, afavoreixen la proba de nous abordatges, inspirats en altres casos, o creant-los des de zero amb els quals es poden adquirir noves dades, nou coneixement i validar el propi experiment. Tot i així, per a compensar un model que precisa moure’s amb relativa constància en un entorn que es volatilitza a sí mateix (sobretot quan el model de negoci depèn de la innovació constant, la provatura de nous models d’ingressos, de distribució, de generar nous nínxols de mercat, etcètera), es cancel·la qualsevol tipus de reflexió sobre futurs a llarg termini. S’entén com a incompatible amb un present i futur proper que són els únics horitzons de possibilitat, molt economicista.

Nous models de gestió

Fins aquí, reprenent la qüestió dels models de comprensió del món dels que depenen els models de gestió d’incertesa, en el fons tots recauen en la comprensió com la única forma de poder mantenir un control de l’entorn, coneixent-lo fins al màxim detall. L’ésser humà com l’agent oposat a l’entorn i la natura, que s’ ha de governar i disposar pel propi progrés.

Des de les emergents corrents conegudes com a Ciència Postnormal (de F. Ravetz i J. Functowicz als anys 90, en endavant) i la derivada de la Prospectiva o Estudis de Futurs i fins a la teoria de Temps Postnormals (Z. Sardar), la incertesa no es pot considerar una cara d’una mateixa moneda, sinó com a elements diferents.

A nivell d’Història del pensament, ara mateix està molt en entredit la consideració del paper central de l’ésser humà a l’univers (per exemple, podem veure tot el moviment del realisme especulatiu). Ho està essent també a llum d’evidències com ara que quant més coneixement no es redueixen més incerteses ni tenim capacitat de controlar-ho tot. Ni tant sols estem aïllades de l’entorn natural; en formem part malgrat «El fet urbà» o altres fets tècnics.

Això ens parla de nous girs en la gestió de la incertesa, com en la citada teoria dels Temps Postnormals, o el model Cynefin de Snowden, i els models de resiliència que ara són focus de conversació, per exemple l’economia Donut de la K. Raworth. És un anar més enllà de lluitar contra la incertesa només reduint-la a base de recerca i anàlisi (també molt importants, no parlem d’un joc de suma-zero), junt a l’ocultació o l’aplaçament d’aquella incertesa més profunda: només produeix esdeveniments volatilitzadors nous, per exemple el canvi climàtic, ara crisi, i progenitor de la crisi sanitària en la qual ens trobem ara.

Allò que sabem que desconeixem sempre es pot convertir en nous camps per explorar i reduir incerteses sobre el món. Ens trobem en un moment, però, que molts coneixements es desestimen com a poc rentables, o incòmodes. Necessitem reflexionar, amb el focus posat en la resiliència, sota quines premisses i valors estem comprenent que podem gestionar l’entorn i fins i tot els horitzons que anomenem «futurs».