Ara que tinc vint anys

Com que tinc vint anys no em queda res de bo d’esperar de la meva generació. Sempre podria recórrer a l’amistat, l’afecte i l’amor, però són tots sentiments plenament intergeneracionals. He investigat pel meu compte: resulta que els principals beneficiaris d’una rebaixa del vot als setze anys a Espanya serien Unides Podem i VOX; no és una intuïció, sinó la hipòtesi que podem induir a partir del vot per edat en les últimes eleccions generals. Jo vaig néixer l’any 2000, així que pertanyo a una fornada rara: els últims de segle XX. Crec formar part dels Z, però la meva adscripció generacional mai ha estat massa clara; es tracta, a més, d’un concepte (el de generació) que detesto. Els centennials o la generació Z són, per al màrqueting i la publicitat, una generació inconformista, independent, lliure, formada per un munt de Greta Thunbergs reproduïdes en massa capaços de preocupar-se, al mateix temps, pel desglaç dels casquets polars, els animals en perill d’extinció, la teoria queer i el consum desmesurat. Jo, que he conegut als «centennials» i als «Z» en totes les seves variants, no conservo l’esperança.

Una època execrable només pot engendrar una generació execrable: ho són els valors i ho seran, pressuposo, les formes de posar-los en pràctica

El pensament és, és clar, situat. Jo, molt situadament, concebo al mateix temps que no hauria pogut viure una millor època o lloc que no fossin els que habito, perquè, en situar-me, se succeeixen tant la circumstància que sóc dona com la situació que sóc trans. Estant tan situada, doncs, sé el mateix temps que alguns dels valors que conformen la meva època són valors que em repugnen. Una de les funcions principals dels narradors dels darrers trenta anys ha estat la de construir el retrat cubista d’una societat l’eix de la qual havia deixat de ser la producció, reemplaçat ara pel consum (i, de vegades, la inòpia). El Houellebecq d’Ampliació del camp de batalla descrivia amb encert com el lliure mercat econòmic s’havia estès també a un lliure mercat sexual; la resta de les seves novel·les no han deixat d’insistir en les conseqüències d’aquesta transformació i en com ha estat de devastadora per a una certa subjectivitat masculina capaç de produir molt poca simpatia. Jo he crescut, com altres tants, envoltada d’aquest consum i habituada a la disposició davant meu, ni que fos de manera purament virtual, de tots els continguts haguts i per haver. Jo obeeixo a l’estímul pavlovià de Netflix i salivo quan anuncien que, al llarg de 2021, llançaran una nova pel·lícula per ells produïda cada setmana, perquè caduqui als dies del seu llançament una vegada tot el que s’ha dit (que molt no serà) ja hagi estat «trending topic». Jo he tingut Tinder, així que del consum neoliberal de cossos també he participat, resistint a la temptació dels t’estimo; sóc filla de totes aquestes coses que em semblen execrables, de l’impacte del capitalisme sobre les nostres vides emocionals (llegiu més a Eva Illouz) i de les existències com a productes de consum. En els nostres països occidentals i europeus, dominats pel sector dels serveis, la tendència del sistema econòmic als treballs precaris i esporàdics és natural. Està ben dit, i sense menyspreu, a L’any de la descoberta, de Luis López Carrasco: no tindreu una bona feina fins als quaranta anys; no tindreu una feina estable fins als quaranta anys.

Els projectes en fons i forma sans eludeixen l’intent d’aniquilar-nos els uns als altres i accepten la possibilitat de la competència, de teatre, del duel: cal, per a la salut de les nostres vides polítiques, que concebem una gestió capaç ja no d’acabar amb si mateixa, sinó de salvar-se

Una època execrable només pot engendrar una generació execrable: ho són els valors i ho seran, pressuposo, les formes de posar-los en pràctica. No podem ballar ni sortir de festa, o almenys no massa; crec que això, que és el que apareix automàticament al cap (al costat de nocions com la irresponsabilitat civil i l’absència de respecte per les autoritats) en parlar dels joves, és més aviat de poc interès. Viure temps capaços de fer-nos més cecs només ens farà més cecs; tot text que avui es lamentés de tot el que la classe mitjana perdrà en allò vivencial per culpa de la COVID-19 quedarà tremendament desfasat en un any o alguns mesos. En un dels aforismes de Minima Moralia, Adorno parla de com les obres d’art «volen aniquilar-se les unes a les altres». «No sense causa», diu, «reservaven els antics el panteó d’allò comparable als déus o les idees, mentre que obligaven a les obres d’art a entrar al agón, cadascuna enemiga mortal de les altres. La bellesa es manifesta en la realitat física, a la caiguda de l’art en si mateix. Aquesta caiguda és l’objectiu de tota obra d’art, en tant que busca portar la mort a totes les altres». L’aforisme s’aplica a l’estètica i a la creació artística; jo espero que no sigui la meva generació qui el porti a la política. Podem parlar fins i tot de projectes o programes polítics «sans» i «malalts», «democràtics» i «antidemocràtics»; o, perdonin per l’argot demodé, «liberals» i «il·liberals». Els projectes en fons i forma sans eludeixen l’intent d’aniquilar-nos els uns als altres i accepten la possibilitat de la competència, de teatre, del duel: cal, per a la salut de les nostres vides polítiques, que concebem una gestió capaç ja no d’acabar amb si mateixa, sinó de salvar-se.

Cada vegada ens assemblem més entre nosaltres i cada dia ens resultem més intolerables. Intueixo que hi ha els qui estarien disposats a tirar per la borda a immigrants, minories sexuals i altres condemnats de la terra si això suposés l’oportunitat d’implantar sistemes parcialment més justos, en l’àmbit econòmic o intracomunitari

Avui és fàcil imaginar-nos que el futur d’Europa sigui el feixisme. La imaginació és una cosa freqüentment maltractada: els que alguna vegada han dit que el capitalisme no permet imaginar un futur, amb freqüència coarten més la imaginació que el capitalisme en si. Jo no crec que el futur d’Europa sigui el feixisme, o no ho concebo com una profecia inevitable: sí que interpreto que aquesta possibilitat d’imaginar ens diu alguna cosa, que és interessant, que obre perspectives. Els que han situat el marc de la política com un conflicte entre globalistes i nacionalistes o patriotes tenen la seva bona part de raó; serà la meva generació, i això gairebé ho asseguro, qui ho confirmi. El que ens toca és preguntar-nos qui encarnarà als victoriosos defensors de la vila i de quina manera, perquè sempre hi haurà la temptació de les cosmovisions fàcils i les idees totalitzadores, famolenques d’acabar les unes amb les altres.

Afirmativament: entre els que tenen vint anys i no han arribat encara als trenta veig tot un catàleg obert i lluent de temptacions; cada vegada ens assemblem més entre nosaltres i cada dia ens resultem més intolerables. Intueixo que hi ha els qui estarien disposats a tirar per la borda a immigrants, minories sexuals i altres condemnats de la terra si això suposés l’oportunitat d’implantar sistemes parcialment més justos, en l’àmbit econòmic o intracomunitari; que conceben que, si l’expansió dels poders de l’Estat passa per la unió amb els feixistes, són els feixistes àmpliament meritoris de companyonia i cordialitat. Observo com perdem les nostres aliances i ens reforcem en els grups i entorns petits. Percebo la mesquinesa amb què tractem als que no pertanyen a la mateixa secta o lleialtat per la qual hem jurat. I, el pitjor de tot: intento entendre els motius de tots ells sense pressuposar malícia.

Em permeto parafrasejar a Camus. Durant més de vint anys d’història demencial (encara que no gaire més: tot just uns mesos, ja que els vaig complir l’agost passat!) i sense auxili, com totes les dones de la meva època, m’ha sostingut el sentiment fosc que escriure avui és un honor, perquè és un acte que obliga, i que obliga a fer alguna cosa més que escriure. Ningú pot exigir dels nostres joves de vint anys, criats en l’ocàs d’una crisi financera i madurs (o encara verds) en la tímida aparició d’una nova, que siguin optimistes. I penso fins i tot que hem de comprendre, sense per tant abandonar la incessant (i necessària) lluita, l’error dels que en una borratxera de desesperança reivindiquen el dret al deshonor i cauen en un divertit, divertidíssim nihilisme d’època. Camus diu que hi va haver els qui van forjar un art de viure en temps mesurats per la seva quantitat de catàstrofes. No sé si nosaltres arribarem a forjar arts noves: potser el nostre consol serà acabar repetint farses velles.