Comissió Intergeneracional

Vells, joves, persones de mitjana edat. Les famílies són generacions que conviuen i es recolzen. Des de l’educació fins a la cura dels ancians és una dinàmica que els estats moderns fan seva. A les societats, com a les famílies, existeix un contracte entre generacions. Com que ens sembla natural, no en parlem. Però a la fi el silenci està posant sota pressió el contracte. No importa l’edat. Tots creuen que la societat ha de proveir a les generacions dels més grans i, sobretot, que cada generació ha de tenir un nivell de vida més alt que les predecessores. I aquí rau el problema. Dos de cada tres britànics pensen que els joves d’avui, quan siguin adults, viuran pitjor que els seus pares. A Espanya la diferència encara és major: el 55% enfront el 21% que pensa el contrari. Per comprendre aquest pessimisme, la FEPS va impulsar una Comissió Intergeneracional. Percebíem que l’atenció es desplaçava lentament cap a les diferències generacionals, però el debat no es feia sobre bases sòlides, ni hi havia una comprensió de les conseqüències intergeneracionals de les decisions governamentals i sovint es reforçava el marc d’una guerra generacional que no reflecteix allò que la gent viu en família. Vam crear la Comissió per entendre aquests problemes i proposar polítiques per renovar el contracte generacional.

Raons del pessimisme

Les nostres anàlisis han confirmat que el pessimisme sobre el nivell de vida d’una generació a l’altra està justificat. Potser el canvi més cridaner és el de les possibilitats que els joves tinguin casa pròpia. Als 30 anys els mil·lennials anglesos tenen la meitat de possibilitats de tenir-ne una que la generació del baby boom (els nascuts entre 1946 i 1965). A Espanya la caiguda és molt significativa: quan en tenien trenta i pocs el 74% dels baby-boomers tenien casa pròpia mentre que ara només en tenen un 58% dels mil·lennials. Com a conseqüència ara hi ha més joves adults que viuen amb els pares o que passen períodes més llargs de lloguer en el sector privat. I això comporta que la riquesa –de la qual l’habitatge n’és un factor clau– es concentra en generacions grans.

A Espanya, el 74% de ‘baby-boomers’ tenia casa pròpia; ara només un 58% de mil·lennials

També s’han produït canvis profunds en relació amb l’experiència laboral. A Espanya ho mostra el cataclisme de l’augment de l’atur juvenil després de la crisi financera: si al 2007 l’atur dels qui tenien entre 15 i 30 era del 13%, al 2013 ho era del 42%. Al Regne Unit no va augmentar i, de fet, darrerament ha arribat al mínim. Però la creu de la moneda ha estat l’estancament salarial: els qui van néixer als vuitanta no tenen ingressos més alts que els qui van néixer 10 o 15 anys abans a la mateixa edat. La crisi financera ha estat el motor principal d’aquesta tendència preocupant, però la nostra anàlisi mostra que abans de la crisi els ingressos dels joves britànics ja s’havien estancat. Motius? La caiguda de la mobilitat laboral, un canvi cap a la precarietat i la desacceleració accentuada de les millores educatives. Aquesta tendència és notòria a Espanya: després de 10 anys de millores els joves adults amb titulació amb prou feines han augmentat durant la darrera dècada.

Combinat amb el fet que al Regne Unit l’estat del benestar desplaça el suport de les famílies en edat de treballar cap als pensionistes, els ingressos dels mil·lennials no han augmentat en relació amb la generació que els precedeix (la generació X, la dels nascuts entre 1966 i 1980). A Espanya el descens és enorme: un 30%. Aquesta és la crisi generacional. I si al Regne Unit calen polítiques públiques pensades des d’aquesta perspectiva, a Espanya han esdevingut absolutament essencials.

Polítiques generacionals

Emmarcant els resultats obtinguts per la Comissió en context internacional, allò remarcable és l’abast de les similituds que poden detectar-se a les economies avançades: des dels baixos tipus d’interès que incrementen al preu de l’habitatge o l’escàs increment de la productivitat fins a l’impacte sísmic de la crisis financera en la trajectòria dels que iniciaren les carreres professionals aleshores. Altres assumptes són específics de cada país. L’experiència britànica mostra, per exemple, que l’increment de l’autor juvenil a Espanya no era inevitable. I la caiguda dels plans de pensions generosos de les empreses del Regne Unit, si ho comparem amb altres casos, han tingut un impacte molt superior a causa d’una major dependència de les pensions privades que en altes països.

És en funció d’això que entenem que en alguns aspectes la resposta política al desafiament generacional hauria de ser similar als diferents països. Per a les economies desenvolupades un repte polític compartit és la necessitat de lliurar la promesa del creixement de l’estat del benestar a les generacions grans a la vegada que la població envelleix. La Comissió Intergeneracional va argumentar que, donats els reptes en el nivell de vida dels joves d’avui, una clau per solucionar-ne el finançament seria augmentar l’impost sobre el patrimoni que s’està concentrant cada vegada més a les generacions grans. Així mateix, reactivar la millora del capital humà hauria de ser objectiu compartit per països com el Regne Unit, França i Espanya, tota vegada que s’hi ha alentit el creixement del rendiment acadèmic.

Cada país hauria de detectar reptes específics, i particularment quines polítiques públiques provoquen l’empitjorament de les tendències dominants. Al Regne Unit significaria aturar les reduccions assistencials que reforcen els desafiaments salarials de les cohorts joves. A Espanya o França hauria d’exigir una revisió profunda de la legislació del mercat laboral que deixa fora alguns joves dels treballs principals.