El futur dels joves
La majoria dels espanyols són pessimistes quan els demanen opinió sobre el futur dels mil·lennials (persones entre els 18 i els 37 anys): sis de cada deu creuen que viuran pitjor que els seus pares, una opinió encara més estesa entre les persones més vulnerables i els votants progressistes. Ens ho diuen els resultats d’una enquesta de 40dB sobre les perspectives vitals dels joves i feta amb una mostra representativa de 2.200 ciutadans d’entre 16 i 75 anys, una investigació promoguda per la Foundation for European Progressive Studies (FEPS), la Fundació LaCaixa i la Fundación Felipe González inscrita dins del projecte Genera. La investigació també indica que la bretxa generacional podria reproduir-se: gairebé la meitat dels ciutadans creu que els fills dels mil·lennials viuran pitjor encara que els seus pares. Les creences socials no són atzaroses ni capritxoses, sinó que responen a realitats concretes que ningú no hauria d’ignorar. Segons un estudi de la Resolution Foundation (2018) on es comparen condicions de vida de diferents generacions entre 1969 i 2014 (a partir, entre d’altres, de dades del Luxemburg Income Study), els països menys favorables per als mil·lennials són els del sud d’Europa. Són els únics on els joves d’avui retrocedeixen –viuen pitjor que els de la seva edat ara fa 30 anys–, mentre que la resta de generacions va a més en comparació amb el passat. En altres països els joves no han retrocedit, però s’han estancat, mentre que les generacions més grans han anat a millor (al Regne Unit, Finlàndia i Dinamarca); finalment, hi ha països on ni els grans ni els joves han progressat (és el cas d’Alemanya i els Estats Units).
El retrocés
Per què la societat espanyola creu que els joves viuran pitjor per comparació amb els seus pares? En quins àmbits és percebut el retrocés? Potser no hi ha millores?
Tot i que el progrés científic i tecnològic, la tolerància social, la disponibilitat d’informació més gran i la igualtat entre els gèneres milloren la vida dels joves, l’empitjoren les dificultats derivades de les condicions materials.
Particularment els ciutadans assenyalen la mala qualitat del treball, la inseguretat laboral així com les dificultats a l’hora de llogar o comprar un habitatge. Som davant d’una generació amb més drets civils i llibertats i pitjors perspectives pel que fa al seu posicionament social. De nou la percepció social respon a la mateixa realitat: al llarg dels anys de crisi, entre 2008 i 2014, les persones entre 18 i 25 anys van patir un descens salarial del 34% i del 15% els qui en tenen entre 26 i 35. Tot i així, en aquells mateixos anys, de mitjana els majors de 65 anys van augmentar els ingressos.
Els mil·lennials tenen la seva pròpia agenda: hi pesa més la igualtat entre gèneres, el canvi climàtic i l’educació
Qui culpen els espanyols de les dolentes perspectives vitals per als joves? Els polítics, l’economia o la societat mateix? La responsabilitat que en el futur els joves tinguin una vida pitjor que els seus pares és, segons l’opinió dels ciutadans, de les polítiques adoptades tant pels governs nacionals com per la Unió Europea (més de vuit de cada deu persones ho creu així). De la mateixa manera la globalització i la crisi econòmica es perceben com a grans causants dels problemes que afronten els mil·lennials. I tot i així ni les generacions anteriors ni els joves no són vistos com els responsables principals. Les culpes, doncs, no se situen a la banda de la societat.
Com assegurar el futur dels joves? Què fer? Plantejades un conjunt de quinze polítiques públiques, entre les quals els entrevistats n’han d’elegir tres, la immensa majoria de les respostes esmenten la millora de la qualitat de l’ocupació i la creació de nous llocs de treball. Sorprèn que, encara que l’habitatge sigui un dels problemes principals dels joves, les polítiques per afavorir-hi l’accés (ja sigui en règim de lloguer o compra) se situïn als últims llocs de la llista de prioritats, per darrere fins i tot de la lluita contra el canvi climàtic o el suport a la natalitat. Els ciutadans –joves i grans– creuen que el futur dels mil·lennials depèn en major mesura d’una feina estable i ben pagada que no pas d’un lloc accessible per viure.
La societat espanyola, conscient de les perspectives dolentes de les noves generacions, creu que les persones en edat de jubilació es beneficien més de les polítiques dels governs que no els més joves. No és clar, però, que la societat demani un canvi radical en les prioritats polítiques: quatre de cada deu persones no sap dir si el Govern hauria de dedicar més recursos públics als grans o als joves.
Més recursos per als joves
Això sí, entre els que sí que ho tenen clar, són més els que s’expressen a favor de beneficiar els mil·lennials. Ho constatem a totes les edats, encara que s’observa un cert xoc entre generacions: els mil·lennials consideren significativament més que la resta que el Govern hauria de dedicar més recursos públics a les generacions joves i menys a les grans. Al diagnòstic hi ha més consens social –les perspectives dolentes dels joves– que no en les solucions.
El pessimisme en relació amb el futur dels joves incideix en allò que valoren de la vida. Probablement, com a conseqüència de les circumstàncies difícils que els ha tocat viure –atur, precarietat laboral, dificultat per emancipar-se–, als mil·lennials els ha tocat reordenar les seves prioritats vitals i valoren més que les generacions anteriors aspectes relacionats amb el gaudi de la vida: la societat creu que aprecien més aprofitar el temps de lleure, ser lliures, viure experiències úniques i treballar en allò que els agrada. Ho pensen també els joves: no formen part de les seves grans prioritats tenir una casa en propietat, ni desenvolupar una carrera exitosa, ni ser ric.
Per a aquesta generació tenir una feina fixa és menys important que la llibertat i el gaudi del dia a dia. En aquest sentit, crida l’atenció que l’atur, encara que sigui assenyalat com el principal problema del nostre país entre els diferents grups d’edat, ho és en menor mesura entre els joves, més preocupats per qüestions diverses que altres generacions. Els mil·lennials tenen la seva pròpia agenda: hi pesa més la igualtat entre gèneres, el canvi climàtic i l’educació.
És una agenda en la qual perd pes allò purament material, cedint pas al somni d’assolir una societat millor.