Ens hi posem?
Aquest temps de pandèmia ens ha fet desviar la mirada cap a allò important; la cura cap a un mateix, cap als altres i cap als serveis essencials: el servei d’atenció i cura de les persones, la salut, l’educació, la cultura i hem redescobert el que significa en la nostra societat disposar d’una casa que s’ha convertit en llar i en refugi. Alhora ens hem adonat del que podia significar no disposar de tot aquest “patrimoni” social i el risc de no invertir-hi, de no cuidar-ho. I hem entès (ho hem entès, oi?) que el lloc indestriable des d’on construir una societat “nova” ha de ser des de les conviccions profundament humanistes. Conviccions de la vella cultura humanística que participi de la cultura científica, i a l’inrevés com reflex de la necessària transversalitat del coneixement. Esperem, però, que no ens n’oblidem quan arribi la “normalitat” sense màscares, els nous pressupostos i l’acció política.
És en aquest marc que se’ns va proposar reflexionar sobre com havia de reaccionar Catalunya al sotrac de la Pandèmia; el resultat el teniu en el document Catalunya 2022. Reset. Crida per reactivar el país. El document es divideix en tres àmbits: societat, economia i sector públic. No cal dir que tot està molt lligat entre si i que tot es vincula. Nosaltres ho hem treballat i pensat des de la construcció d’una societat justa, capaç i apoderada, posant, com dèiem, la persona, la seva cura, la seva formació, el seu desenvolupament personal i social i el dret a fer-ho des d’un habitatge digne, al centre.
Quan vam començar a treballar-hi vaig rebre un missatge d’un bon amic que em deia: “heu d’ajudar a fer net, sí o sí, i més que preocupar-vos de salvar el vell model, ajudeu a crear-ne un de nou, amb el relleu generacional que toca. Et desitjo nova mirada i concreció!”. Quants bons consells en poques paraules. No sé si ens hem sortit del tot, fa mal de dir, però ho hem intentat almenys.
Si la idea de país que es dibuixa és engrescadora i realitzable, la motivació arribarà sola. A nosaltres ens sembla que construir una societat justa, capaç i apoderada és molt engrescador
En la primera reunió del grup va sorgir una cosa que vull destacar. Vam estar d’acord, tots, sense cap fissura i en un temps de rècord que no faríem cap diagnòstic perquè vivim en un país híper diagnosticat. Hi ha més diagnòstics, llibres blancs, plans sectorials i globals que calaixos on s’han quedat. Vam enfocar-nos cap a un pla d’acció “realitzable”. Diuen -i ho subscric- que per realitzar un pla d’acció complex cal: Coneixement, acord, motivació i capacitat. Coneixement de què cal fer. En un país híper diagnosticat (correctament) aquest coneixement, òbviament, hi és. Acord en què cal fer i com. Aquí les coses es compliquen, els acords no neixen sols, cal treballar-los, cuidar-los i fer-los créixer. Nosaltres com agents externs hem mirat d’ajudar-hi fent una proposta que enceti debats i provoqui, quan es pugui, acords. Acord entre qui? El pla d’acció va dirigit al govern del país entès en un sentit ampli i per tant convida a gestionar amb maneres de fer noves des d’acords polítics amplis i estables (en els temes essencials) i des de la col·laboració publicoprivada real, és a dir inserint aquesta filosofia en el sistema de govern. Motivació. Si la idea de país que es dibuixa és engrescadora i realitzable, la motivació arribarà sola. A nosaltres ens sembla que construir una societat justa, capaç i apoderada és molt engrescador. Capacitat. Aquí haurem de re-enfocar les ulleres i esforçar-nos a atreure talents, que hi són, cap al servei públic. La col·laboració publicoprivada pot ser una part important de la solució. A aquest repte, que té molt a veure amb la transformació del sector públic, caldrà dedicar-hi molta intel·ligència, energia, generositat i recursos.
Creiem en les persones del nostre país i les volem com a energia insubstituïble en la transformació social, cultural i política que cal operar i considerem que l’educació i la cultura són els principals motors de transformacions tant personals com col·lectives i de país
Una altra evidència amb la qual ens vam topar és que tot el que cal solucionar són problemes estructurals que la pandèmia no ha fet més que evidenciar o agreujar. Si diem que volem una societat justa, apoderada i capaç és perquè creiem en les persones del nostre país i les volem com a energia insubstituïble en la transformació social, cultural i política que cal operar i considerem que l’educació i la cultura són els principals motors de transformacions tant personals com col·lectives i de país. Són la porta d’accés als drets i a l’esperit crític.
Ens cal, doncs, posar el focus tant a accelerar la transformació del sistema educatiu com en una política cultural orientada al desenvolupament de les persones, i no només en el de les indústries o els equipaments – que també. Cultura i educació van de la mà i, per tant, en paral·lel necessitem accions concretes contra el fracàs i l’abandonament escolar, i augmentar l’autonomia dels centres escolars, així com, alhora, enfortir les xarxes educatives del territori i articular diferents solucions que permetin processos de formació al llarg de la vida, que han d’incloure la formació professional. Cal coordinar els espais de cultura de proximitat, però també els centres nacionals, i ser capaços d’avaluar el retorn social de tot el sistema cultural. Necessitem innovar en continguts, formats i canals de distribució, i afrontar els reptes del sector audiovisual i digital refundant els mitjans de comunicació públics, conscients que en aquest món cada cop més globalitzat i digitalitzat tenim un repte sever en la defensa de la llengua i en el futur de la nostra identitat cultural.
La crisi sanitària ha provocat amenaces en termes de salut, feina, habitatge i en les perspectives de futur, fent encara més palesa la necessitat d’avançar cap a un model integral d’atenció i cura de les persones que sigui més efectiu i proactiu. Cal connectar salut serveis socials, superant l’estigmatització que associa els serveis socials només a persones en situacions límit, i universalitzar-los per tal que tothom tingui un professional de referència tant mèdic com social que l’acompanyi en el seu desenvolupament vital, amb una mirada holística i potenciadora de la relació persona-comunitat. Cal millorar les condicions de les persones ocupades en treballs domèstics i de cura de persones dependents, visibilitzar el valor econòmic de tota aquesta activitat i ordenar jurídicament les professions d’aquest sector. Proposem l’accés a l’habitatge com a element crític per solucionar desigualtats estructurals, amb una intervenció decidida per assolir que el 10% del parc d’habitatge sigui públic en 10 anys.
Ens hi posem?
Joan Abellà en nom dels qui hem treballat en l’àmbit “per una societat justa, capaç i apoderada” del grup Catalunya 2022: Jordi Amat, Tatxo Benet, Mònica Campos, Laura Peracaula, Coral Regí, Jordi Sellas, Maria Sisternas i Montserrat Solsona.