I ara, què ve?

Le tocaron, como a todos los hombres, malos tiempos en qué vivir.

Jorge Luis Borges

De sobte un virus imprevist, pel qual encara no tenim vacuna ni tractament clar per eliminar-lo, ens ha posat el món cap per avall. Just ara quan de la mà de la ciència se’ns prometia millorar el nostre equipament biològic, fer-nos més forts i duradors i, qui sap si fins i tot, guanyar la immortalitat; just ara, la contingència s’ha instal·lat en les nostres vides i hem descobert, ai las!, que som vulnerables. No només som vulnerables, fins i tot som mortals. Memento mori. Sí, sí, és clar que som mortals, quin descobriment! Però, carai, a qui li agrada viure pensant que ha de morir.

Tots hem de morir, però ningú viu amb el convenciment de la pròpia mort. Sigmund Freud deia que ningú no creu que ha de morir en el més profund d’un mateix. Quina incomoditat, quina impertinència viure amb aquest pensament: si totes les dones són mortals i jo soc dona (com Xantipa, la muller de Sòcrates, que, per cert, també era mortal), jo també soc mortal. Qui necessita d’aquesta lògica demolidora? Sembla una broma de mal gust. Més aviat volem pensar que el virus, més d’hora que tard, serà vençut, eliminat o, en el pitjors dels casos, el tindrem sota control i més o menys domesticat, com hem fet amb tants altres que ens venen a importunar de tant en tant.

La situació provocada per la COVID-19 és pot qualificar de moltes maneres, però té una dimensió radical i indiscutible: ha trencat amb la normalitat quotidiana de milions i milions de persones, ha trasbalsat les vides d’una part considerable de la població mundial. Un virus ha aconseguit molt més ràpidament i millor que les Nacions Unides mostrar-nos que, malgrat la enorme diversitat humana i cultural, tenim també molt en comú i som, en moltes dimensions, semblants. Una sola humanitat en un planeta petit que hem de compartir. Un repte difícil.

Aquesta és una situació enormement incòmoda, fins i tot angoixant, per molts éssers humans. Hi ha qui apostaria que es tracta d’una situació antropològicament funesta perquè en la normalitat de la vida quotidiana, sigui aquesta la que sigui, necessitem certeses, necessitem seguretat.

És cert que tothom ha viscut circumstàncies que voluntàriament o involuntària, alegrement o trista, han trencat la quotidianitat, el normal viure diari. Un naixement, una mort, un accident, una nova feina, un acomiadament, un nou amor, una ruptura… o la violència brutal d’altres humans. Ens pot gelar o escalfar la sang. Per un temps o per sempre, la vida es transforma. En la majoria d’aquestes circumstàncies imprevistes comptem amb respostes més o menys immediates i clares, experiències prèvies que ens orienten, normes i criteris o, si més no, algun coneixement de recepta ràpida i eficaç que ens permet respondre a la nova situació i reincorporar-nos a la vida quotidiana.

La COVID-19  ens ha portat a una situació, personal i social, problemàtica. No només pels efectes devastadors que està tenint i els tant o més demolidors que vindran, sinó perquè ens situa en una situació vital en la qual no sabem ben bé què s’ha de fer, ni en el moment present, ni en el futur proper. Normalment, quan les coses es posen lletges, diguem-ho així, és difícil tenir un criteri d’acció clar, és complicat saber “què he de fer o que s’ha de fer”. Ara, les coses s’han posat molt i molt lletges. A ningú li resulta fàcil prendre decisions.

Incertesa extremada

Aquesta és una situació enormement incòmoda, fins i tot angoixant, per molts éssers humans. Hi ha qui apostaria que es tracta d’una situació antropològicament funesta perquè en la normalitat de la vida quotidiana, sigui aquesta la que sigui, necessitem certeses, necessitem seguretat. La majoria avorrim la incertesa, especialment en referència a les situacions vitals. Els humans, quan naixem, ens trobem un món, ens incorporem a un món que, en aquell moment, ens agradi o no i el vulguem canviar més endavant, està acabat,. No és immutable, és clar que no. Però l’experiència que tenim del món donat per fet, el “nostre món”, està plena de certeses fins i tot en les societats plurals i líquides. Segurament per això ens resulta confortable l’anomenada “postveritat”. No és saber allò que volem, necessitem confirmació.

Sigui com sigui, l’accelerat canvi en les societats contemporànies, que en aquests moments ja és intrageneracional, resulta força pertorbador i irritant per a molta gent. La relació amb el món s’ha tornat difícil, incòmoda, plena de risc. Massa opcions i massa incertesa per escollir i per saber què s’ha de fer. No tenim respostes programades ni immediates. I amb la COVID-19 aquesta situació s’ha extremat. Vindria a ser com el colmo de la incertesa i la inseguretat. En l’horitzó sembla que plana la mort. És pertorbador tenir-la davant o a tocar. Però la situació és encara pitjor, fins i tot diabòlica: qualsevol de nosaltres pot ser portador de la mort per a un altre.

Davant d’aquest panorama i esperonats per la veu de la ciència, a la qual els polítics desacreditats i institucions han d’apel·lar per reclamar obediència, ens trobem tancats a les cases. Confinats en un estat d’alarma alarmant i excepcional que reclama no fer allò que és més característic dels éssers humans: relacionar-se amb els altres, fer vida social. No exactament així, perquè la vida social sí que està permesa si es fa a través de les pantalles. La vida en la pantalla es multiplica per molt. Es consolida la tendència a relacionar-nos amb el món a través de les pantalles.

A més som ràpids en instaurar rutines. La majoria, obedients davant les amenaces, ens hem instal·lat còmodament o incòmoda dins de les cases esperant tornar a la “normalitat”, a la injuriada rutina ara enyorada com un bé preciós. I com a éssers socials que som, no renunciem a la interacció. L’enginy que caracteritza l’acció social de les gents quan es relacionen flueix i es multiplica en interacció descorporitzada a la xarxa. Múltiples propostes solidaries, accions comunicatives desinteressades o compromeses, i també narcisos emmirallats en les càmeres, desborden l’emergent vida social.

El problema, doncs, no és com viure el confinament, per més dolorós que resulti renunciar a la lliure circulació característica dels capitals, perquè tots ens adaptem ràpidament a les noves circumstàncies. Hi ha una cobla que diu: “Toito es acostumbrarse, cariño le tiene el preso a las rejas de la cárcel”. El principal problema no és el confinament, que interpretem com el mal menor davant l’amenaça de la mort. Tampoc el problema és el virus, perquè tots confiem en superar la pandèmia. Altres societats ho han fet, amb més o menys patiment. Ara, creiem, som més savis, més capaços, tenim molt més coneixement, estem més preparats per fer-li front. Ja falta un dia menys, ens diuen.

No, el principal problema són les conseqüències que se’n deriven i la incertesa amb la qual l’horitzó se’ns obre. Per un moment, llarg o curt, el futur es torna incert. És clar que el futur sempre és incert, però pot ser més o menys imaginable i més o menys previsible i desitjable si es pensa en un o altre sentit. De fet, quan pensem el futur l’estem construint ja, condicionem les nostres accions i decisions presents perquè el volem en una direcció o en una altra. La pregunta que ens hauríem de formular, doncs, la pregunta que intriga és: quin futur volem? Volem recuperar la quotidianitat, és clar que sí. Però, volem tornar a la normalitat? A quina? A la normalitat perduda?

Pensar el futur

Al llarg de la història, en la vida social, sabem que no és possible sortir per la mateixa porta per on s’ha entrat, no es pot recuperar el que s’ha perdut, el passat no torna mai. El present ens està ferint de moltes maneres i encara que ens puguem guarir, el teixit cicatricial deixa sempre marca. Això ho sabem, en tenim experiència i coneixement. La pregunta és, però, si volem recobrar, potser amb altres colors, el mateix paisatge, el món perdut… momentàniament?

No sabem ben bé on som. Com després d’un accident, com en una situació inesperada que de sobte ens canvia les condicions del viure diari i enterboleix el futur, s’imposa la reflexió. No hi ha rutines. A més estem esgotats d’haver de nedar constantment i sempre més de pressa per, finalment, estar al mateix lloc. I, a sobre, en perill de quedar relegats o d’enfonsar-nos si no ho fem competentment.  Potser ara tenim l’oportunitat de pensar quin futur volem? Paga la pena l’esforç per tornar allà d’on venim? En cas que fos possible, qui vol tornar al mateix lloc? No és el moment d’intentar algun canvi?

Un bon amic em deia que ara som en una situació intermèdia, ni aquí ni allà, sinó en un procés de canvi que no té, o no té encara, un rumb ben definit. Podria ser l’oportunitat de canviar. Aquest lapse de temps indeterminat i oportú en el que alguna cosa important pot passar s’anomena Kairós.

Per més que pugui semblar que la pandèmia-virus ens pot afectar igual a tots, no és així. No tothom ocupa, ni per edat, ni per condició social, llocs semblants al món. Per això, tornar a la normalitat, per més que sapiguem bé què comporta aquest desig, no té el mateix significat pels uns i pels altres. Per uns tornar a la normalitat pot voler dir pensar en un futur on mantenir la situació còmoda i privilegiada que ja es tenia o millorar-la encara més. Per altres, voldria creure que per a molts, pot voler dir recuperar la possibilitat de tenir una vida plena, un futur diferent i una normalitat que no passi per seguir amb l’increment constant de bens i capacitats, com si això fos l’única opció de tenir una bona vida. Es tractaria, més aviat, de procurar-nos una relació diferent, més significativa, amb el món. Creure que un altre món és possible.