La inevitable recomposició del catolicisme

L’Església catòlica ha tancat les portes dels seus temples a mig món i no ha passat gran cosa. Una notícia més enmig de l’allau de xifres d’afectats, de mesures de confinament o de restriccions extraordinàries dels governs per mirar de frenar la ràpida expansió del Covid-19. Segurament és així perquè l’Església no ha fet altra cosa que el que ha fet la gran majoria de la societat en unes circumstàncies tan excepcionals: actuar amb responsabilitat. L’estrany hauria estat que no ho hagués fet. Però preocupa molt més l’economia, quantes empreses no podran suportar la frenada productiva, quants llocs de treball es perdran i quantes famílies en poden patir les conseqüències. Preocupen els més vulnerables i la pressió que ha de suportar un sistema sanitari que no sabíem que podia arribar a aquest nivell d’estrès. I preocupa, per sobre de tot, la salut i la vida de les persones.

Això no treu que en el moment de fer balanç dels gestos i de l’actuació de tots els actors i institucions socials davant d’aquesta crisi, també es tindrà en compte el paper decisiu d’entitats com Càritas i de l’Església en el seu conjunt, tan les accions com les omissions. I ella mateixa haurà d’examinar si algunes decisions que s’han hagut de prendre, tindran conseqüències més enllà de la durada de l’estat d’alarma. La fe es viu i s’expressa sobretot de forma comunitària (presencialment, no per streaming), i caldrà veure com l’experiència d’aquesta pandèmia afectarà durant un temps imprecís la gestió i la manera de viure actes religiosos que apleguen centenars o milers de persones: trobades internacionals, pelegrinatges, romeries, processons o qualsevol manifestació col·lectiva de pietat popular. Distanciament social, mascareta protectora, col·lectius de risc, protocols de prevenció… Ja hem incorporat tot un vocabulari darrere del qual hi ha actituds que quedaran fortament inscrites en la nostra consciència col·lectiva, i que obligaran a modificar determinats hàbits en totes les manifestacions públiques, incloses les de caràcter religiós.

Tanmateix, les mesures amb un impacte més profund a curt i mig termini són les que afecten el dia a dia d’allò més central de la vida eclesial, com la suspensió fins a nou avís del precepte dominical, l’aturada de totes les celebracions, inclosos els funerals, o la modificació temporal del sagrament de la reconciliació, decretada per la Penitenciaria Apostòlica de la Santa Seu. Res no és intocable, i això haurà provocat com a mínim alguns dubtes i més d’un neguit entre els fidels respecte a què passa amb tantes coses que es donaven per segures. Sense oblidar que tot plegat s’esdevé a més —aquesta és una novetat important– en un context molt marcat per un procés de secularització que ve de lluny i que s’ha intensificat les darreres dècades. Una secularització que no té marxa enrere i que ha penetrat també en l’estil de vida de molts cristians.

Tendències implacables

Els darrers anys han proliferat els estudis sobre l’evolució del cristianisme i de l’Església catòlica a Europa. Però no cal disposar de grans estadístiques per adonar-se d’algunes tendències que fa temps que es manifesten de manera implacable, també a casa nostra: caiguda de la pràctica religiosa i de l’assistència regular als actes de culte catòlics (a Catalunya voreja el 12%); davallada de la demanda de sagraments —baptismes, matrimonis, unció dels malalts–; o disminució progressiva del clergat. A França, cada any des del 1959 moren més capellans dels que s’ordenen. En termes demogràfics estaríem parlant d’un creixement natural negatiu sostingut, una tendència perfectament extrapolable al nostre país i al conjunt de països europeus tan de tradició catòlica com protestant. Perquè una altra evidència constatable és que la realitat actual de les Esglésies protestants, almenys en el nostre continent, no és gaire diferent a la de l’Església catòlica. Per això temes com l’ordenació de dones o de preveres casats, s’haurien de plantejar sempre des de consideracions de tipus social o eclesiològic, i no pas com a solucions davant d’aquesta situació.

La resposta a la realitat actual no es pot de limitar només a construir espais de sentit, de confort o de resistència per a catòlics compromesos, sinó que s’ha d’entendre la secularització com una oportunitat perquè l’Església pugui contribuir, des de l’especificitat del missatge evangèlic, a la solució dels problemes que afecten al conjunt de les societats humanes.

Tot i la complexitat de la diagnosi, alguns factors als quals s’atribueix amb més freqüència la reculada del catolicisme a Europa occidental durant la segona meitat del segle xx i principis del xxi, tenen a veure sobretot amb l’acceleració del procés de secularització al que ja ens hem referit; el canvi cultural i de valors que es manifesta a partir dels anys seixanta, amb el maig del 1968 com a epicentre simbòlic; el reconeixement de l’autonomia i d’una progressiva laïcitat en tots els àmbits de relació entre Església i Estat, que el Concili Vaticà II assumeix plenament a la constitució Gaudium et spes (núm. 36 i 76); o més recentment la crisi dels abusos sexuals perpetrats per membres de l’Església catòlica, amb un fort impacte sobre la seva credibilitat i reputació. Segons l’enquesta de percepció ciutadana del Centre d’Estudis d’Opinió publicada el gener del 2020, el conjunt de la societat catalana valora la seva confiança en els col·lectius més identificables amb l’Església (sacerdots, religioses, etc.) amb una puntuació de 2,6 sobre 10, essent el “grup professional” amb la nota més baixa, sense especificar-ne els motius. Un seguit de fenòmens, entre molts d’altres, que conformen el paisatge en el qual el catolicisme s’ha de ressituar si vol continuar existint com una realitat qualitativament significativa.

A partir dels anys vuitanta i noranta l’Església ja va assumir de manera explícita en la seva pròpia anàlisi l’evidència de l’enfonsament dels seus aspectes més visibles i més institucionalitzats socialment. Al document Proposer la foi dans la société actuelle (1996), la Conferència de Bisbes de França afirmava: «No podem amagar els preocupants signes que afecten la disminució de la pràctica religiosa, la pèrdua d’una certa memòria cristiana i les dificultats per assegurar el relleu. És el lloc i el futur mateix de la fe cristiana que són qüestionats en la nostra societat». Un any abans, les resolucions del Concili Provincial Tarraconense —enguany se’n celebra el vint-i-cinquè aniversari–, també recollien un capteniment similar: «Vivim en la nostra societat concreta, marcada per la secularització i pel pluralisme, [que] impliquen una sèrie de conseqüències. Entre les positives s’hi compten l’absència de pressió religiosa o irreligiosa per part dels estats, amb un sentit de tolerància generalitzada, i la convicció que l’Església no ha de dominar el món sinó que hi ha d’aportar les energies religioses de la fe, de l’esperança i de l’amor, cosa que significa, però, pèrdua d’influència social i de poder. Entre les conseqüències negatives s’hi compten la dificultat d’especificar el rol públic de l’Església […], la ignorància i l’indiferentisme religiós».

Amb tot això, algunes aproximacions van més enllà i apunten que no estem només davant d’un procés de descristianització o descatolització, tal com assenyalen les dades, sinó d’una desculturització i “sortida” del bany cristià en el que havien estat immergides les nostres societats durant segles. Pensem només en què s’han convertit majoritàriament les grans celebracions i festes religioses —Nadal, Pasqua, festes majors i patronals–; esdeveniments que transcorren sovint entre formes intensives de consum, la folklorització d’elements religiosos i la desconnexió amb el seu sentit originari.

D’aquí que es parli també de la fi del model de civilització parroquial, d’una forma de socialització i de transmissió d’identitat i de patrons comuns al llarg de la vida, en la que la parròquia era un punt de referència central dins d’un territori. Que en aquest context un 58% dels catalans, practicants o no, segueixi considerant-se catòlic sembla ben bé una paradoxa. Passa el mateix a d’altres països del nostre entorn. Per a uns, és la constatació que en l’ànima de les societats europees secularitzades encara hi perviu, malgrat tot, un substrat cultural cristià que es manifesta en els grans valors compartits amb l’humanisme secular —llibertat, solidaritat, dignitat de la persona–. Per a d’altres en canvi aquesta dada no té cap rellevància especial, més enllà d’assenyalar un punt de referència difús en una societat pluralista on la presència i la visibilitat creixent d’altres singularitats culturals i religioses, empenyen a situar-se d’una manera o altra.

Estratègies d’acomodació i d’inculturació

Davant d’aquest panorama tan ampli, apareixen diverses actituds dins l’Església catòlica que es podrien resumir en dues grans tendències.

D’una banda el que en podríem anomenar estratègies de l’acomodació: alguns col·lectius i moviments han optat per trobar el seu lloc en aquest context, alimentant illes de catolicitat, petits ramats (o no tant petits) de vida cristiana que eventualment esdevindrien la punta de llança d’una nova evangelització. Aquests grups acostumen a assumir un rol de tipus contracultural, de testimoniatge o de profetisme enmig d’una societat que majoritàriament ja no és creient, a diferència d’altres continents on el catolicisme viu un moment d’expansió i de més vitalitat. Es desdramatitza la desculturització catòlica de les nostres societats tancant files al voltant d’una comunitat, d’una parròquia, d’un moviment, d’un grup que esdevé espai d’acollida, d’identitat i de rearmament moral i sagramental pels seus membres, potenciant les expressions i signes més visibles (pensem per exemple en la recuperació generalitzada del collet entre les noves generacions de capellans).

Una segona posició englobaria el que en podríem dir estratègies de la inculturació. Al llarg de la història el catolicisme ja ha demostrat una gran capacitat d’integrar la fe cristiana en contextos culturals molt diversos, i de cohabitar i dialogar amb la modernitat. Per tant, la resposta a la realitat actual no es pot de limitar només a construir espais de sentit, de confort o de resistència per a catòlics compromesos, sinó que s’ha d’entendre la secularització com una oportunitat perquè l’Església pugui contribuir, des de l’especificitat del missatge evangèlic, a la solució dels problemes que afecten al conjunt de les societats humanes. Una cosa gens fàcil que comporta afrontar un treball molt ardu per a reorientar el llenguatge i la pastoral en totes les seves dimensions. És el que amb enormes dificultats —més internes que no pas externes– ha intentat fer el papa Francesc des de l’inici del seu pontificat, abordant temes que van des de la qüestió migratòria fins al paper de les dones en la societat i en l’Església, passant per la crisi ecològica global.

L’encíclica Laudato Si’ (2015), sobre la cura de la casa comuna, és precisament un exemple profètic i un instrument magnífic —apte per a creients i no creients– que pot ajudar-nos a fer una lectura més completa de la situació en la que ens trobem i que posa en evidència el que el papa ha dit en diverses ocasions: que més enllà d’una època de canvis, estem davant d’un canvi d’època. Ara ens falta perspectiva perquè tenim focalitzat el zoom en les conseqüències immediates de la crisi sanitària que estem vivint. Però a ningú no se li escapa la relació que hi ha entre els sofriments actuals i un model de globalització, de desenvolupament econòmic i de degradació ambiental que ens porta directament a una catàstrofe de magnituds impredictibles.

Tots som cridats a prendre consciència de la necessitat de realitzar canvis dràstics en els nostres estils de vida, de producció i de consum. I a afrontar un procés de conversió individual i col·lectiva que ens obliga a ressituar esquemes. També l’Església catòlica, mes enllà dels esforços del papa Francesc, haurà de triar entre tancar-se en si mateixa, prioritzant la consolidació d’un espai de recer per a creients incondicionals, o esdevenir una Església realment inserida en una societat en transformació, assumint fins i tot el risc —tothom n’haurà d’assumir un o altre– de perdre pel camí algun dels “principis no negociables” dels que parlava Benet XVI. O acomodació o inculturació.

Lideratge moral de Francesc

L’opció del papa Francesc ens hauria d’interpel·lar més enllà dels elogis i les bones paraules: “m’estimo més una Església accidentada, ferida i tacada per haver sortit al carrer, que no pas una Església malalta pel tancament i la comoditat d’aferrar-se a les pròpies seguretats” (exhortació apostòlica Evangelii gaudium, 49). Una idea que el Sant Pare, un dels pocs referents que està exercint un cert lideratge moral i espiritual universal davant la pandèmia, va tornar a expressar amb unes altres paraules en la seva homilia del passat 27 de març, en una plaça de Sant Pere del Vaticà completament buida a causa del confinament: no hi ha dues, ni tres, ni quatre barques enmig de la tempesta. Tots som en una mateixa barca, «fràgils i desorientats; però al mateix temps, importants i necessaris, tots cridats a remar junts, tots necessitats de confortar-nos mútuament». I afegia: ara “és el temps d’escollir què és el que compta i què és el que passa, de separar el que és necessari del que no ho és”. És el temps de ressituar i ressituar-se. Per l’Església, també.