La segona onada digital

Tothom ho té clar. El tsunami digital va per onades i hem entrat de ple en la segona: l’onada tecnològica digital, que aprofundeix la primera (la de la informació, comunicació i Internet). L’actual és l’onada de la robòtica, la intel·ligència artificial, l’aprenentatge de les màquines, la computació al núvol, les grans dades, la impressió 3D, l’Internet de les coses, la tecnologia 5G, les xarxes de comunicació social o les plataformes col·laboratives entre d’altres. I està transformant la nostra manera econòmica de fer. El nou paradigma, que ho modifica tot, interactua amb canvis socials i culturals de primera magnitud. El tsunami és, doncs, inevitable. Està preparada l’economia catalana per afrontar-lo?

Per si mateixa la tecnologia no és causa única de cap resultat econòmic. Són els seus usos i la imbricació amb factors de tota mena –de personals a socials, organitzatius o laborals–, allò que determina el calat dels processos de transformació. Els usos de les tecnologies de la segona onada no destrueixen treball. Esbiaixen habilitats i destreses. I desplacen, per aquest ordre, tasques, feines, ocupacions i persones. I, a més, ho fan de manera accelerada. La novetat és la velocitat. Les màquines aprenen més ràpid que nosaltres i el ritme de substitució d’habilitats és tan ràpid que els estocs actuals de capitals de l’economia (en especial, l’humà) tenen problemes per seguir el ritme.

Les economies amb major capital humà i més programes formals de recapacitació i reaprenentatge de la seva força de treball, per tant, ho tindran més fàcil. Quins són els reptes de l’economia catalana, acceptat aquest diagnòstic, per afrontar el nou tsunami?

El repte de l’educació

Primer. Catalunya necessita urgentment preparar millor els joves per a la nova onada i recapacitar les competències dels treballadors, la majoria dels quals tenen nivells alts de formació secundària. I fem tard. No és sols una qüestió de quantitat i qualitat. És també la forma com s’organitza l’educació. Les tecnologies bàsiques del nostre sistema (pissarra, impremta, el model professor/actiu-estudiant/ passiu a l’aula) tenen cinc segles. No es tracta de canviar perquè sí. Però s’han d’anar imposant tecnologies educatives digitals, la formació d’equips, l’asincronia, la transdisciplinarietat i les noves carreres acadèmiques.

Competitivitat

Segon repte. Cal abordar un projecte ambiciós de transformació de la generació de valor i del model de competitivitat de les nostres empreses, especialment el nostre teixit d’emprenedors, microempreses i pimes, que representen el 95% del teixit productiu i més de la meitat dels llocs de treball. No és solament una qüestió dels recursos públics (financers i humans) destinats a fer-ho. El com també és rellevant. L’organització en la prestació de serveis públics també ha d’evolucionar i fer-ho ràpid. El sector públic també és un sector econòmic, i com a tal, també s’ha de preocupar de ser eficient, eficaç, flexible i adaptat als nous temps.

A llarg termini, les conseqüències de les onades tecnològiques sobre l’economia i el treball solen ser positives: es vinculen amb increments de la productivitat, nova activitat econòmica, més ocupació i millores salarials per a les persones que treballen a les empreses o als sectors d’activitat vinculats amb la innovació. A més, aquests efectes positius solen compensar a llarg termini els efectes de substitució del treball si els treballadors, les empreses i la política pública actuen coordinadament en forma de polítiques actives de suport al canvi i al creixement empresarial. Avui no hi ha millor política pública que augmentar i millorar els estocs de capital físic, humà, tecnològic, organitzatiu, emprenedor, innovador i social. Com diu la màxima: no es poden posar portes al camp.

Cal abordar un projecte ambiciós de transformació de la generació de valor i del model de competitivitat de les nostres empreses