Les promeses i els reptes de la manipulació genètica d’humans

Els humans estem subjectes a les normes de l’evolució, com tots els éssers vius, però el que ens diferencia és que hem trobat la manera de no haver de seguir els dictats de la biologia. Hem après a vèncer les malalties, per allargar així l’esperança de vida fins aconseguir que la vellesa sigui un fet habitual, i no una excepció. Tampoc hem de témer els depredadors que haurien de mantenir la nostra població en equilibri, perquè hem trobat la manera de crear un ecosistema protegit on no hi poden accedir. Tenim armes fins i tot per aturar els nostres pitjors enemics, els microorganismes patògens, que han estat la principal causa de mortalitat de l’ésser humà des del principi dels temps.

Darrerament, hem anat un pas més enllà. Els coneixements actuals ens permeten, almenys sobre el paper, perfeccionar la humanitat, individu a individu, sense haver d’esperar els milions d’anys que tarda l’evolució a fer la feina. Ja no es tracta només de sobreviure o d’anar frenant les malalties que ens ataquen: ara podríem millorar-nos utilitzant els avenços científics, introduir canvis físics i intel·lectuals que ens donin poders que la naturalesa no ha previst. Hem passat de ser mers espectadors dels processos biològics a poder intervenir-hi.

Això és possible gràcies al domini de les tècniques de manipulació d’ADN. L’edició del material genètic és essencial des de fa temps en moltes línies d’investigació. Ha portat, per exemple, al desenvolupament d’organismes transgènics. Malgrat que fa dècades que som capaços de modificar els gens d’una gran varietat d’éssers vius, des de plantes a mamífers, les particularitats biològiques dels humans feien impossible pensar en aplicar-nos les tecnologies a nosaltres mateixos. Això va canviar el 2012, quan es va presentar una nova eina d’edició genètica anomenada CRISPR/Cas9. L’impacte que va tenir en el món de la recerca va ser immediat, perquè simplificava els procediments habituals de molts laboratoris. Des de llavors, les aplicacions han anat augmentant, fins al punt que avui el terme CRISPR es pot llegir amb regularitat a la premsa, sobretot pel seu potencial mèdic.

Barcelona pot jugar un paper central en la coordinació de totes aquestes sensibilitats en el nostre territori. Hauríem d’aprofitar la seva posició actual com a hub científic, tecnològic i cultural del sud d’Europa, guanyada a pols després de molts anys de treballar-hi intensament, per organitzar un dels focus de discussió sobre el futur de la humanitat.

Efectivament, el ventall de possibilitats que s’obre és immens. En animals i plantes permet crear transgènics de manera més ràpida i barata, que tindran un gran valor per la recerca i potser acabaran trobant el seu lloc en la cadena tròfica. En els éssers humans, les aplicacions més òbvies són les terapèutiques. Les primeres proves clíniques es van dur a terme ja el 2016, en concret per tractar el càncer de pulmó.

Els límits bioètics de l’edició genètica

L’aplicació més polèmica del CRISPR/Cas9 és, sens dubte, la de millorar les característiques dels humans. La manipulació genètica aplicada a adults podria eliminar malalties o fer-nos-hi resistents. Ara bé, el que és realment radical és fer-ho en embrions, perquè ens permetria escollir certes qualitats de les persones abans que nasquessin. Per un costat, podria evitar problemes de salut que venen determinats per l’herència, però a la vegada obriria la porta a canviar característiques bàsiques de l’ésser humà per motius allunyats de l’àmbit estrictament clínic.

Per aquest motiu, l’aparició del CRISPR/Cas9 va generar immediatament un intens debat en la comunitat científica. El març del 2015 van ser els propis descobridors de la tècnica qui van proposar una moratòria a tots els experiments. La idea era reflexionar sobre el seu abast i implicacions socials. Les discussions van durar uns mesos però no van trigar gaire a trencar la treva: l’abril del mateix any es publicava el primer treball en el qual s’usava CRISPR/Cas9 per modificar un embrió humà. En aquell cas, l’embrió no era viable i no hagués sobreviscut si s’hagués implantat en un úter. Això va ser només el pròleg dels famosos experiments del doctor He Jiankui, que el novembre del 2018 va anunciar el naixement dels primers individus modificats genèticament, dues bessones a les quals se’ls havia suprimit el gen CCR5 per, teòricament, fer-les resistents a una possible infecció pel VIH.

La resposta de rebuig a aquests experiments fou unànime, perquè implicava l’aplicació d’una tècnica encara experimental, sense prou garanties de seguretat, per abordar un problema que es pot resoldre de maneres més senzilles. A més, els efectes secundaris de la manipulació genètica d’aquelles nenes no eren clars. El doctor He havia trencat els principis ètics més bàsics de la recerca mèdica i el rebombori ocasionat per la notícia va provocar un enduriment de les lleis a molts països. Serà difícil veure experiments similars en un futur proper, i això s’ha de considerar un fet positiu: cal una comprensió més profunda de la tècnica per poder-la aplicar en humans. És més, ens cal discutir abans si aquest és realment el resultat que albirem.

El CRISPR/Cas9 té la capacitat de redefinir els humans del futur. Cal que comencem a pensar, des d’avui, quina mena de societat tindrem si obrim la porta al perfeccionament de la humanitat gràcies a l’edició genètica. Ens podríem fer resistents al càncer, viure cent cinquanta anys, eliminar malalties com l’Alzheimer… però també dissenyar un futur on tots fóssim alts, rossos i amb els ulls blaus. Un dels riscs, doncs, és acabar homogeneïtzant-nos si sacrifiquem la riquesa que representa la varietat humana en nom de qualsevol moda aleatòria. Posar la possibilitat de prendre aquesta mena de decisions en mans de la població general pot tenir conseqüències inesperades que no sempre es poden anticipar. A més, permetre modificar embrions fa plantejar fins a quin punt els pares tenen el dret moral a decidir trets tan essencials en nom dels seus fills.

Un altre problema ètic és que, com en tots els avenços mèdics, si el perfeccionament genètic fos factible i legal, al principi la seva disponibilitat estaria limitada. Només aquells que se’l poguessin permetre − individus o, a la llarga, sistemes sanitaris públics− se’n beneficiarien, el que incrementaria les diferències entre països rics i pobres. Això podria arribar a crear dues poblacions diferenciades: una sense malalties i potser amb més de cent anys de vida al davant, i l’altra encara lluitant contra les infeccions que fan que l’esperança de vida mitjana no superi els 40 anys.

Barcelona, capital de la diplomàcia científica

Aquest avenç pot canviar la manera com organitzem les societats, i s’hauria de desenvolupar de manera planificada, perquè la possibilitat d’eixamplar les desigualtats i originar crisis socioeconòmiques irrecuperables és alta. No hem de pensar necessàriament que seria impossible superar una transició tan radical, la història ens ensenya que els humans tenim una gran capacitat d’adaptació. Però sí que caldria assegurar-se que comptem amb les màximes garanties per evitar entrar en el terreny de les distopies.

Com ens podem enfrontar a aquest repte? L’única manera de no caure en els múltiples paranys que tenim davant és anticipar-nos-hi. Això s’aconseguirà només creant taules de discussió, panells d’experts internacionals amb representació de totes les línies de pensament, ètiques i entorns culturals. Cal començar a fomentar aquest debat primer a cada país, per poder després construir conclusions a nivell mundial i dissenyar un pla d’acció al qual tots els governs s’hi puguin adherir. Aquesta és una tasca monumental, potser única en la nostra història, perquè requerirà la participació d’experts de molts àmbits diferents. És una discussió que ha de ser liderada per científics, com a representants del coneixement tècnic, però també ha d’incloure polítics, sociòlegs, filòsofs, humanistes en general i tots aquells professionals que poden contribuir-hi amb idees significatives.

En aquest sentit, la diplomàcia científica serà un instrument clau, perquè permetrà superar aquesta barrera que existeix entre el laboratori i el “món real” i implicar tota la població en decidir cap a on ha d’avançar l’ésser humà. La ciència ha d’aconseguir infiltrar tots els àmbits del teixit social per a proporcionar les eines necessàries per prendre aquesta mena de decisions, i això només s’aconseguirà fomentant una influència política que avui és encara dèbil.

En aquest context, Barcelona pot jugar un paper central en la coordinació de totes aquestes sensibilitats en el nostre territori. Hauríem d’aprofitar la seva posició actual com a hub científic, tecnològic i cultural del sud d’Europa, guanyada a pols després de molts anys de treballar-hi intensament, per organitzar un dels focus de discussió sobre el futur de la humanitat.

Tenim l’oportunitat única d’integrar ciència i humanisme per guiar el que pot ser una transformació radical. Una transformació que, ben gestionada, pot fer que la segona meitat del segle XXI s’acosti a les millors utopies de la ciència-ficció. Però també correm un perill gens menyspreable si aquesta gairebé inevitable transició no es produeix de manera raonada i ben regulada. És per això que cal començar a  definir les bases d’aquest futur ara que encara hi som a temps, i aprofitar l’empenta de la diplomàcia científica catalana per  assumir-ne el lideratge. Si no ho fem, podem acabar convertits en simples espectadors d’una revolució que pot canviar-ho tot per sempre més.