L’esquerdament catalanista

Els continus canvis que vivim i l’acceleració estan rearticulant les nostres societats. El suposat final de la història està produint un món més convuls, incert i inestable allunyat de la promesa d’un progrés il·limitat on la fragmentació és la tendència general en les societats avançades: l’estructura social, econòmica, cultural, de gènere i política és un trencaclosques cada cop amb més peces, més petites i més difícils d’unir, que fa impossibles les coalicions polítiques àmplies i els consensos que existien anteriorment. Una mostra d’aquesta tendència és la creixent fragmentació dels sistemes de partits. L’acabament dels grans relats i de les opcions polítiques de síntesis fa aparèixer noves opcions partidistes que intenten articular aquests interessos grupals dificultant la transacció i la construcció de grans majories sociopolítiques. El consens, la necessitat d’un marc comú acordat per les diferents parts que integren la societat, es fa complicat en aquest mar de fractures. En l’època de la política de la identitat, les múltiples divisions es traslladen al nostre comportament polític i, així, fragmenten els sistemes de partits i dificulten la conformació de governs,  majories i acords estables.

Fragmentació sociopolítica

Catalunya no és cap excepció d’aquesta dinàmica de fragmentació sociopolítica. A la suma d’aquests fenòmens hi cal afegir una de les característiques pròpies de l’ecosistema polític català: la qüestió nacional. A Catalunya, els diferents sectors polítics i socials van saber consensuar un model de país basat en un respecte a la identitat catalana, unes institucions d’autogovern legitimades per la creació d’un Estat del benestar inclusiu i un respecte a la pluralitat identitaria del país. El consens de l’oposició al franquisme, interpretat per forces i ideologies que arreu d’Europa havien donat substància al pacte de postguerra, es va traslladar al sistema polític català: l’existència de dos grans partits que sumaven més de la meitat dels vots i de tres formacions polítiques menors en un marc cultural, identitari i polític compartit donava unes garanties d’estabilitat política i una pista per on la política catalana transcorria amb tranquil·litat.

Tanmateix, la darrera dècada a Catalunya ha esquerdat el consens catalanista en què havíem viscut fins ara. Des d’una òptica nacional, la política catalana s’ha caracteritzat recentment per unes clares dinàmiques de polarització: part del que ha passat en els darrers quinze anys s’entén per un procés de subhasta nacionalista entre les principals formacions del catalanisme polític. Des de la legislatura de l’elaboració de l’Estatut de 2006 fins als esdeveniments de 2017, el funcionament de la política catalana s’ha caracteritzat per una competició entre dues formacions, inicialment CiU i ERC, a què posteriorment es va afegir la CUP, i on les demandes nacionals d’una eren immediatament sobrepassades per les altres. Malauradament, aquesta competició no sol es va esdevenir en l’àmbit del nacionalisme català: PP i Cs també han competit en el camp del nacionalisme espanyol radicalitzant cada cop més les postures.

Com podem teixir un nou consens en una societat catalana nacional i socialment dividida? Amb dos pilars bàsics…

Això ha provocat que la política catalana hagi girat al voltant de la qüestió nacional en els darrers temps, amb la conseqüència d’una forta polarització identitària: aquest llarg procés ens deixa una societat dividida sobre el futur de Catalunya. Aquesta divisió va estretament lligada a la identitat nacional i a la llengua que consideren pròpia els ciutadans de Catalunya. És aquí on apareix la belgicanització de Catalunya: un fenomen que intenta descriure la realitat d’una fractura a nivell identitari que remou les preferències territorials, culturals, partidistes i de futur dels dos blocs que es conformen. Un repàs demoscòpic ens mostra un país on la identitat determina clarament les preferències dels votants: aquells d’identitat dual o més espanyola es mostren contraris a la independència, s’inclinen per formacions polítiques no independentistes, valoren pitjor les institucions d’autogovern i es decanten majoritàriament per l’statu quo com a encaix per a Catalunya dins d’Espanya; el grup d’identitat més catalana fa just tot el contrari.

Retrocés

Des d’una vessant socioeconòmica, les institucions catalanes no han sabut oferir un marc de protecció social i laboral davant dels canvis que el capitalisme financer del s. XXI ha provocat. La desprotecció davant de la desindustrialització, la forta precarització d’una economia cada cop més terciaritzada, l’impacte de la tecnologia en el mercat laboral i les seves conseqüències socials han sobrepassat a la major part d’institucions democràtiques després de la Gran Recessió. Catalunya, com altres països, ha patit un retrocés evident en les condicions vitals i en el benestar de grans sectors de la seva ciutadania incrementant així les critiques cap al funcionament democràtic i la utilitat de la política.

Aquest doble esquerdament complica els consensos existents sobre els quals s’havia desenvolupat la política catalana. El marc catalanista que permetia aliances a esquerra i dreta entre diferents formacions es trenca del moment que partits del mateix espectre ideològic no poden arribar a acords entre si per la fractura que causa l’eix nacional. Els respectius electorats, cada cop més polaritzats, no entendrien pactar amb el bàndol contrari, la qual cosa ens condueix a certa paràlisi institucional, com demostra la polèmica per l’aprovació dels pressupostos catalans o de la ciutat de Barcelona. A més, els factors identitaris es correlacionen clarament amb la valoració institucional: els ciutadans d’identitat més catalana valoren més altes les institucions autonòmiques que les estatals i viceversa. Paral·lelament, els poders públics no saben com actuar per corregir les falles pròpies d’una economia de mercat en continua acceleració en què cada cop hi ha més perdedors. Tot plegat dificulta l’actuació d’unes institucions d’autogovern que han d’afrontar canvis que afecten de ple a la societat catalana.

Un nou consens

Davant d’això, com podem teixir un nou consens en una societat catalana nacional i socialment dividida? Sobre la base d’una normalització política, que passaria per l’absolució dels líders independentistes empresonats, dos haurien de ser els pilars bàsics d’un nou consens per la Catalunya del s. XXI: el primer, un gran acord de país que millori l’autogovern, reconegui a Catalunya com a nació, respecti la pluralitat nacional del país i sigui sotmès a les urnes; el segon, un acord social que es materialitzaria amb un enfortiment del nostre Estat del benestar des d’una lògica innovadora perquè pugui enfrontar de manera eficaç i eficient els reptes socials, econòmics i laborals. Només amb un doble acord nacional i social podrem tornar a bastir un nou consens que permeti una total relegitimació de les nostres institucions.