L’imperatiu geogràfic
Al principi hi havia la geografia. I en el marc de la geografia, va començar a actuar la història. Potser per això, quan Pierre Vilar es proposa escriure Catalunya dins l’Espanya moderna, dedica el primer volum al medi natural, a l’espai físic, i la segona part al medi històric: la suma de geografia i història, per aquest ordre, és imprescindible per explicar el present i per dissenyar el futur.
Sobre un mapa físic, la península Ibèrica sembla d’entrada un espai definit i diferenciable: com si la geografia convidés a la unitat. Però de seguida ens adonem que aquesta realitat física més o menys unitària té matisos interns. Barrejant la geografia i la història, Fernando Pessoa –com altres iberistes– imaginava una península amb tres components: la façana mediterrània, l’atlàntica i l’altiplà central. La història sembla que hagi seguit aquestes indicacions: la corona d’Aragó era sobretot una confederació de territoris que miraven cap a la Mediterrània. La corona de Castella, un espai central, un altiplà enorme que, com els seus rius, mirava més aviat cap a l’Atlàntic i cap al sud. La Corona portuguesa, una franja marítima, un país abocat a l’oceà, cap on projecta tota la seva expansió. Tres realitats geogràfiques dins d’una mateixa península, a què correspondrien tres encarnacions institucionals, tres cultures polítiques i, d’una manera menys precisa i retocada per l’evolució històrica, tres realitats culturals i lingüístiques.
El paper de les vies naturals
Si ens centrem en el que va ser la Corona d’Aragó, aquesta mena de confederació hidrogràfica de territoris inclinats a la Mediterrània amb totes les possibilitats comercials i urbanes que comporta, hi trobem una altra vocació compartida, que neix també del medi natural: són territoris travessats per les vies naturals que connecten amb l’altra banda dels Pirineus i enfoquen cap a Europa. Són territoris de corredor, que miren al nord. En el moment de la seva configuració política medieval, assagen la vertebració amb el sud de la França actual, amb l’arc mediterrani, abans de buscar l‘expansió marítima i de teixir aliances peninsulars, més o menys forçades. Els territoris de la Corona d’Aragó estan relligats per una geografia que els empeny cap al Mediterrani, com els seus rius, i cap al nord, cap a Europa, com els corredors perpendiculars que els travessen.
Els territoris de la Corona d’Aragó es relacionaran millor entre si quan hi hagi una lògica austracista i no borbònica
Aquesta matriu geogràfica i la memòria d’una institucionalització política remota han estat operatives i tenen una considerable persistència. El fet que la realitat ibèrica tingui tres components tan diferenciats, i que també la façana mediterrània inclogui territoris tan diferents entre si, fa que hi hagin arrelat, tot i que de manera desigual, les concepcions polítiques que tendeixen més a articular les diferències que no pas a suprimir-les. Com va estudiar Ernest Lluch, quan la guerra de successió enfronta una concepció política uniformitzadora i centralista i una altra de confederativa, tota l’antiga Corona d’Aragó es decanta majoritàriament pel projecte austracista en aliança amb Portugal, mentre que Castella s’inclina de manera majoritària pel borbònic. I explica Lluch com l’austracisme perviu amb força també a Aragó durant tot el segle XVIII.
Els territoris de la corona d’Aragó comparteixen doncs, a més del veïnatge, la pertinença a un espai geogràfic comú, una façana marítima mediterrània, on porten els rius que fan d’eixos de comunicació. I també uns passadissos que enllacen la Península amb la resta d’Europa: els Pirineus han estat un lloc de pas, més que una frontera inexpugnable. Certament, a aquestes tendències de la geografia i una part de la història s’han sumat tendències diferents i contràries: l’atracció i la força d’un projecte nacional espanyol uniformitzador, el pes creixent de Madrid, una redistribució de la població que ha buidat uns territoris i n’ha omplert d’altres… Els models de desenvolupament econòmic i el pes de la industrialització han provocat divergències noves, també d’estructura social, i de vegades competències agres. L’efervescència del catalanisme cultural, centrat en la llengua, ha fet que els vincles –i els dissensos– entre Catalunya, València i les Balears siguin diferents dels que tots tres tenen amb Aragó.
Aquestes dinàmiques de relació diverses i contradictòries poden generar una resultant que tendeixi a zero: a la ignorància mútua o a l’hostilitat, que s’encarna de vegades en conflictes pintorescos de campanar. Últimament, les dinàmiques polítiques han alimentat més aviat l’hostilitat, la indiferència o la confrontació.
Incomprensible indiferència
A Catalunya, ha existit sovint una actitud incomprensible d’indiferència respecte als llaços d’interessos que lliguen amb Aragó i d’indiferència també, disfressada de vegades d’irredentisme, respecte a la complexitat de les situacions valenciana i balear. I primer a València, després a les Balears i a Aragó, alguns discursos anticatalanistes han cotitzat a l’alça en el mercat de la demagògia. Tot això ha viciat i afeblit els vincles. Però l’imperatiu geogràfic, les realitats que arrossega, i sobretot les comunitats d’interessos i d’eixos físics que determina, pot ser més fort a la llarga que les escaramusses actuals o que una llarga inèrcia d’indiferències.
L’imperatiu geogràfic: vies de comunicació compartides, mercats complementaris, espais culturals en contacte, mirada comuna cap a la Mediterrània i cap a Europa… El corredor mediterrani, l’Ebre i l’eix pirinenc. I una herència històrica: quan uns territoris veïns comparteixen coses rellevants, la millor manera de relacionar-se no és creant un centre únic que ho uniformitza tot i una perifèria subalterna, sinó coordinant realitats autònomes, que tenen centres i dinàmiques diferents, i només una part dels interessos i els objectius comuns. Com l’antiga Corona d’Aragó. En la dicotomia de què parlava Lluch, els territoris de la Corona d’Aragó es relacionaran sempre millor entre si quan hi hagi una lògica diguem-ne austracista –federativa, confederativa, de respecte mutu– que no pas quan hi hagi una lògica diguem-ne borbònica, de centralització i uniformització. I encara menys quan aquesta lògica centralitzadora els condemna a tots a la categoria de perifèria.