Més que banderes dins la mar

Responsable de Relacions Internacionals del Centre Internacional Escarré per a les Minories Ètniques i les Nacions (Ciemen). Escriu regularment a Crític, l’ARA Balears i El Temps. Ha publicat el recull d’articles "Un país anomenat nosaltres" (Illa, 2018)

L’espanyolisme i el catalanisme, com a sistemes ideològics, no han parat una atenció gaire especial a les Balears com a subjecte. Mai. Uns perquè l’entenien com una província llunyana només interessant per explotar-la a la manera de laboratori turístic i treure’n profit extractiu (és la segona comunitat autònoma que més aporta i la desena en recepció de recursos, segons la liquidació del sistema de finançament autonòmic de 2016). D’altres perquè no han acabat de comprendre que entre la ingerència i l’abandó hi ha termes mitjans que lliguen, a més, amb la tradició confederal històrica dels territoris de parla catalana.

El que enllaça Catalunya amb les Illes són els models multiculturals i progressistes, i una societat civil vigorosa

Superar el desconeixement és bàsic en la relació bilateral entre Mallorca i la Catalunya postprocès que vindrà. Sobretot per la banda catalana. Els vincles econòmics hi són, forts, tot i l’Estat i la globalització. Deia algú que no es pot anar en contra la geografia. Els vincles culturals conformen una pseudonormalitat forjada malgrat l’acció de molts catalanistes i mallorquinistes de bona voluntat quan han estat als governs de Barcelona i de Palma. No tot sempre és culpa d’Espanya. Els vincles socials es consoliden. Barcelona és referencial per a molts illencs quan pensen on formar-se (és de justícia vindicar el prestigi de la Universitat de les Illes Balears!) o on treballar. En els eixos econòmic, cultural i social, per tant, tot i la manca d’infraestructures comunes sòlides, l’antropologia i la cartografia dibuixen l’espai catalanobalear.

Catalanofòbia

Això no comporta una translació política. La catalanofòbia és central en el corpus de les elits illenques i de la proposta politicoelectoral de la dreta mallorquina. Encara que cada cop funcioni menys. Remeto el lector a la derrota del president Bauzá, ara ja en trànsit del PP a Vox, el 2015, que deixà la marca del centredreta espanyol a les Balears en uns mínims històrics. Gregori Mir (1939-2016), intel·lectual poc conegut fora de l’arxipèlag, ponent per la FSB-PSOE de l’Avantprojecte d’Estatut d’Autonomia de les Illes Balears el 1983, explicava ja a Els mallorquins i la modernitat (Ed. Moll, 1981) que allò que era natural culturalment i socialment podia ser contraproduent políticament. I, tanmateix, convé recordar que la Constitució prohibeix la federació de comunitats autònomes per alguna cosa.

Bastir un ‘nosaltres’ tan ample com sigui possible en un arxipèlag amb un 45% d’habitants nascuts fora és indispensable

El mallorquinisme afirma que des de 1715 –amb l’aplicació del Decret de Nova Planta després de la caiguda de Mallorca en mans de les tropes borbòniques– la pertinença al Regne d’Espanya ha aportat dependència política, espoli econòmic i minorització cultural. Sigui com sigui, els defensors de més sobirania encara no han après que mirar molts cops el mirall català no et converteix en Catalunya. S’han explorat poc els camins propis cap a l’autogovern i l’autoreconeixement. S’ha parlat massa poc de qui érem i cap on volíem anar. Bastir un nosaltres tan ample com sigui possible en un arxipèlag amb un 45% d’habitants nascuts fora és indispensable.

En unes illes on la primera identitat és la insular i insularista i on, segons un baròmetre d’opinió d’octubre de 2018, el 27% de la ciutadania se sent més balear que espanyola i un 9% exclusivament illenca, potser el que és necessari és replantejar les relacions catalanobalears en termes diferents. L’essencialisme nacional i l’apel·lació exclusiva lingüisticocultural no són efectius. El que enllaça Catalunya amb Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera és la defensa de models multiculturals i progressistes (la immersió lingüística i les escoles públiques d’ambdós països són referencials), una societat civil vigorosa (les Balears tenen el moviment ecologista amb més musculatura d’Europa des de fa trenta anys) i la recerca d’alternatives davant el canvi climàtic i la crisi del monocultiu turístic.

T'ha agradat aquest artícle? Comparteix-lo

Subscriu-te al butlletí d’El món de demà i rep cada quinze dies el nostre sumari d’articles.