Oda a la Biblioteca Central

Cap de gabinet del Rector de la Universitat Politècnica de Catalunya. És bibliotecària i va ser cap del servei de Biblioteques de la Generalitat en el període 2012-2017. És integrant del consell de redacció d’El Món de Demà.

Tot just fa un any, els diaris i les xarxes socials ens mostraven la flamant nova ‘Oodi’, la biblioteca central de Helsinki, que obria les cèntriques portes a una població àvida de biblioteques. ‘Oodi’ és una ‘oda a la cultura, la igualtat i la llibertat d’expressió’. Potser és una oda, un cant fort el que necessita la Biblioteca Central de Barcelona per avançar. La “biblioteca que no” com se l’ha anomenat dins del sector bibliotecari deu ser l’únic equipament cultural d’aquest tipus que té un article a la Viquipèdia resseguint la seva odissea de més d’un quart de segle de canvis d’emplaçament, titulars joiosos anunciant impulsos imminents seguits de llargs silencis desconcertants.

Em vull concentrar un moment en aquests últims: em sembla evident que la nova Biblioteca Central de Barcelona no és un equipament prou reclamat per la ciutadania. Què ho motiva? Probablement, per començar, la manca de referents: els itineraris turístics a les grans ciutats encara no passen per les grans biblioteques públiques. En aquest punt, casos com l’Oodi (escollida la millor biblioteca pública del món el 2019), les noves biblioteques de Calgary, Oslo, o Tianjin (la icona instagrammera de les biblioteques) o la imprescindible visita a la New York Public Library, podrien anar canviant aquesta percepció. I és que cal recordar que el Pla de biblioteques de la ciutat de Barcelona és de 1998…els barcelonins només fa 20 anys que gaudeixen d’un bon sistema bibliotecari. I és clar, un cop descobertes les biblioteques, els ciutadans s’han fet seu aquest equipament de barri. Però la reclamació de més servei no és òbvia.

Periòdicament es reobre el debat sobre la Biblioteca Central de Barcelona. Les circumstàncies erràtiques del seu impuls no ens han d’impedir anhelar un equipament nacional emblemàtic que refermi el paper de la cultura i el pensament al nostre país.

Menys comprensible em semblen els silencis dels agents culturals i dels mitjans de comunicació. Quan Pepe Serra, director del MNAC, es pronuncia dient que enveja les biblioteques públiques en tant que equipament imprescindible i lligat estretament al veïnat, o quan Xavier Albertí, director del TNC, les reivindica com a agents estructurals per a la seva política d’apropament ciutadà, fan una tasca pedagògica encomiable. Cal estirar aquest fil.

Funció

Torno a Helsinki per explicar la motivació primera del seu govern municipal per impulsar aquest gran equipament, equiparable en amplitud i mirada a la de Barcelona: fer un regal a la ciutadania per commemorar el centenari de la independència del país. La Biblioteca de Barcelona hauria de significar també un clar moment fundacional. És difícil trobar un símbol social més important i de consens per un país que l’obertura d’una biblioteca moderna i central. Una biblioteca que aporti orgull ciutadà, que connecti amb el pensament i la diversitat. És el moment perquè els governants de les diferents administracions implicades -Estat, Generalitat, Ajuntament- enterrin interessos electorals i motivacions partidistes per posar rumb ferm a satisfer una mancança històrica, un bé que es mereixen els ciutadans.

El nou equipament estarà situat al costat del Parlament de Catalunya, un fet que no hauria de ser casual i que caldria aprofitar com a àgora annexa de debat social i polític. L’obertura d’aquest centre permetria deixar enrere els polèmics canvis de rumb i situació, permetria obrir amb força el debat sobre el paper de la lectura i el pensament a la ciutat, projectar solucions a les mancances del sector i convertir-se, com a les ciutats que he mencionar més amunt, en el servei cultural més visitat i apreciat de la ciutat. Els responsables polítics municipals del país coincidiran en el fet que és difícil trobar més consens que el que genera la possibilitat d’impulsar una millor biblioteca pública.

Extrapolem-ho a nivell nacional: quina és la biblioteca pública referent del país? Davant del silenci, ens cal posar a treballar ja les ments més preparades i imaginatives del país per cosir amb els veïns aquesta proposta engrescadora: crear un relat que aculli les perspectives i inquietuds de la nostra ciutadania. Cal que aquest projecte surti dels calaixos dels despatxos de les tres administracions impulsores, que vagi molt més enllà del somni dels lletraferits, per convertir-se en una tasca d’il·lusió col·lectiva.

Diria que el país està mancat d’aquest tipus d’il·lusions socials i d’espais comuns de trobada. Tenim models bibliotecaris de sobres per referenciar-nos, però em sembla evident que la creativitat i singularitat -aquella que ens va fer destacar en les Olimpíades- farien possible que “la biblioteca que no” es convertís en “la biblioteca que sí”.

T'ha agradat aquest artícle? Comparteix-lo

Subscriu-te al butlletí d’El món de demà i rep cada quinze dies el nostre sumari d’articles.