The time is up. Ètica i estètica al museu

Gestora cultural, historiadora de l’art i Fundraiser. Consultora independent establerta actualment a Los Angeles. www.annafabraradua.com

Per a moltes generacions d’americans, els museus eren espais d’aprenentatge –com les biblioteques– i de reflexió –com les esglésies–, on la bellesa i els valors eterns s’encarnaven en obres d’art col·leccionades per grans empresaris que, a més a més, tenien la bona voluntat de posar-les a disposició pública.

Amb el temps s’ha anat qüestionant l’origen lícit d’algunes col·leccions, així com la figura dels mateixos filantrops, moguts més aviat pel blanqueig de capital i l’estatus social que no pas per l’altruisme. I l’ombra d’aquesta debilitat ètica és allargada. Això explica que estiguem assistint periòdicament a manifestacions davant dels principals museus dels Estats Units que qüestionen els diners que els sustenten, l’origen de les col·leccions que exposen i les persones que els dirigeixen.

Protestes als museus

El febrer passat, la fotògrafa Nan Goldin i el grup d’activistes P.A.I.N (Prescription Addiction Intervention Now) van manifestar-se des de l’interior de la rotunda del Guggenheim Museum fins a les escales del Metropolitan de Nova York en contra de la família Sackler, una de les famílies més riques del país i filantrops de les grans institucions culturals americanes. No era la primera vegada que Nan Goldin es manifestava públicament en contra la família Sackler, propietaris de Purdue Pharma, la farmacèutica que comercialitza l’OxyContin. Aquest medicament és un analgèsic molt potent, derivat dels opiacis, que durant les últimes dècades s’ha receptat de manera massiva com a calmant sense advertir dels seus efectes addictius, semblants als de l’heroïna i la morfina. El 2007 la farmacèutica ja va pagar una multa milionària per ocultar aquest efecte secundari. Des d’aquell moment acumula milers de denúncies que els fan responsables de la terrible epidèmia dels opiacis als Estats Units que ha acabat amb la vida de 200.000 persones.

D’altra banda, des de principis 2019, el col·lectiu Decolonize This Place va dur a terme protestes setmanals davant del Whitney Museum of American Art. Demanaven l’expulsió del membre del seu patronat, Warren B. Kanders –propietari de l’empresa Safariland–. Aquesta empresa produeix tot tipus de subministrament militar, com el gas lacrimogen que s’està utilitzant a la frontera amb Mèxic per frenar els migrants que arriben a Estats Units buscant asil.

Periòdicament hi ha manifestacions davant dels principals museus dels Estats Units que qüestionen els diners que els sustenten, l’origen de les col·leccions que exposen i les persones que els dirigeixen.

Més recentment, en el marc de la reobertura de la remodelació del MoMA, un grup d’activistes van aconseguir colar-se a la pre-inauguració per a persones VIP. Demanaven a Larry Fink –membre del patronat del museu i propietari de BlackRock– que deixi d’invertir en el negoci de les presons americanes. BlackRock el segon inversor més important de les presons privades als EUA, responsables d’un alarmant sistema d’encarcerament massiu i racista que ha fet dels EUA el país amb més empresonats del món. Paral·lelament a aquesta acció, més de 220 artistes, comissaris i acadèmics van firmar una carta dirigida a Glenn Lowry, director del MoMA, demanant que el museu trenqui aquest lligam amb el vergonyant negoci de les presons privades dels Estats Units.

Quan escric aquest article (18 de novembre de 2019), encara no hi ha hagut cap moviment oficial per part de la direcció del MoMA. En el cas del Withney, després de sis mesos de protestes i que un centenar de treballadors del museu i gairebé la meitat dels artistes de la Whitney Biennal 2019 escrivissin una carta oberta en contra de Warren B. Kanders, aquest va resignar al seu lloc de patró, per bé que no es retirarà el seu nom de l’edifici.

En la mateixa línia, el Metropolitan Museum va anunciar al mes de maig que no acceptaria futures donacions de la família Sackler, després que el Guggenheim s’avancés en aquesta nova política de desenvolupament. També hi va influir el soroll provocat pel fet que Nan Goldin va comunicar a la National Portrait Gallery de Londres que no faria la retrospectiva prevista si acceptaven la donació d’un milió de lliures de la família Sackler. Després d’una setmana de molta pressió mediàtica, el museu britànic va comunicar que no acceptava els diners, una victòria que Nan Goldin va celebrar com un primer pas perquè les institucions culturals replantegin els criteris ètics d’acceptació de patrocinis.

Revisió dels codis

En èpoques de confusió moral com l’actual, la ciutadania busca poder confiar en les seves institucions i la neutralitat deixa de ser una opció. Afortunadament, la bona notícia és que si això passa davant d’aquests museus és perquè la ciutadania se’ls sap ben seus com a garants dels valors comuns i reconeix la labor ingent que s’hi ha fet per introduir noves narratives més inclusives, per fer-los més participatius i, en definitiva, més rellevants per a la societat.

Als Estats Units, el finançament governamental dels museus és molt escàs, totalment insuficient per unes institucions que per la seva envergadura i pel patrimoni que conserven mai podran ser sostenibles. Això fa que depenguin en gran part del finançament privat de les famílies benestants i dels diners de les grans corporacions i, en alguns casos, la necessitat (i la hipocresia) ha cegat l’ètica.

Però amb les noves generacions alçant la veu pel canvi climàtic, la pobresa sistèmica, la prohibició de les armes, la violència racista, els drets de les minories, els efectes del colonialisme, etc., res fa pensar que aquest escrutini públic minvi properament, amb l’amenaça que qualsevol protesta es pot fer viral en qüestió de minuts i danyar la imatge de la institució. Els museus hauran de revisar els seus codis ètics i ser capaços d’implicar empreses social i ambientalment responsables perquè, si bé no poden prescindir del diner privat, sembla que the time is up.

T'ha agradat aquest artícle? Comparteix-lo

Subscriu-te al butlletí d’El món de demà i rep cada quinze dies el nostre sumari d’articles.